El territori de Kiribati és format per 34 illes i illots, agrupats en diversos arxipèlags: illes Gilbert, Line, Phoenix i Banaba (antiga illa Ocean). El clima és equatorial o tropical. La major part de les illes és coberta de palmeres cocoteres, les quals proporcionen l’únic producte agrícola exportable en la forma de copra. La resta de l’agricultura és de subsistència, mentre que la pesca té una certa importància. Els fosfats de Banaba foren el principal recurs econòmic de les illes (80% de les exportacions), però el 1979 cessà llur producció a causa de l’exhauriment del guano d’on eren extrets. La unitat monetària és el dòlar australià. La població es concentra a Banaba i a les illes Gilbert. És micronèsia en la seva majoria (98%), urbana en el 33%, i experimenta una elevada taxa anual de creixement natural (20,9‰). Les principals llengües són el gilbertès i l’anglès (oficial), i la majoria dels habitants són cristians.
Protectorat britànic (1892-1915), esdevingué, juntament amb l’aleshores Ellice (actual Tuvalu), colònia de les illes Gilbert i Ellice, fins que el 1975 aquesta se’n separà. El 1977 hom li concedí un autogovern intern, i el 1979 assolí la independència (dins el Commonwealth) amb el nom actual. Ieremia T. Tabai, president de l’Estat des del 1979, guanyà les successives eleccions fins el 1987, legislatura en què es retirà. El 1985, arran de les discussions sobre la concessió d’un permís de pesca a l’URSS en aigües de Kiribati, es formà un partit d’oposició al govern, el Christian Democratic Party. D’altra banda, la població de l’illa de Banaba reivindicà l’autodeterminació, i el 1985 el govern inicià una revisió de l’estatut polític d’aquesta regió. Després de la retirada de Tabai (1991) hi hagué un període d’inestabilitat fins a les eleccions del 1994, que donaren la presidència i el govern a Teburoro Tito i el seu partit, que renovaren el mandat (1998). Els primers anys del segle XXI, les llicències de pesca a països tercers, les exportacions de copra, el turisme i les divises dels emigrats no consolidaren el desenvolupament: la superpoblació, l’alt índex d’atur i una de les rendes més baixes de la regió convertiren Kiribati en dependent de l’ajut internacional. L’explotació dels fosfats de Banaba (exhaurits el 1980) arrasà aquesta illa i obligà a emigrar a les illes Fiji els seus habitants, des d’on seguiren reclamant compensacions, a les quals cal afegir les dels danys durant la Segona Guerra Mundial. Després de complir el límit de tres mandats (1994-2003), Anote Tong fou elegit president, càrrec que revalidà el 2007 i el 2012. Durant el seu mandat, Tong i el govern encapçalaren una intensa campanya internacional davant del perill que l’arxipèlag quedés submergit per la pujada del nivell del mar a conseqüència del canvi climàtic. El 2003 Kiribati trencà les relacions amb la Xina (que hi retirà la seva estació de seguiment de satèl·lits) a favor de Taiwan, i el 2006 fou creada en les aigües de Kiribati la tercera reserva marina més gran del món, que hauria de servir per a impulsar el turisme.