De molt jove s’involucrà en política i fou cofundador de la Christlich-Demokratische Union (CDU) de Renània-Palatinat (1947), que més tard presidí (1966-1974). Inicià estudis de dret (1950), que canvià pels d’història i ciències polítiques a la Universitat de Heidelberg, on es doctorà l’any 1958. Fou diputat des del 1959 al Parlament del land (1969-76) de Renània-Palatinat, el govern del qual presidí del 1969 al 1976. President de la CDU (1973-98), el 1976 fou elegit per primer cop diputat al Bundestag. Després de la moció de censura que feu caure el govern socialista d’Helmut Schmidt, el 1982 esdevingué canceller federal. Confirmat en les eleccions del 1983, des d’aquest càrrec i sempre amb el suport del partit liberal FDP, prioritzà la competitivitat i el creixement econòmic, els quals presentà com la millor garantia per a preservar l’estat del benestar i mantenir l’atur en un nivell baix. Les seves reformes en el camp fiscal i de la sanitat foren motiu de polèmiques amb l’oposició i amb els sindicats, i en política internacional estrenyé els vincles amb l’OTAN. Elegit novament el 1987, aprofità la descomposició del bloc oriental, la política de distensió de Mikhail Gorbačov i l’afebliment de l’URSS per a accelerar la reunificació alemanya, de la qual fou el principal artífex i, a efectes pràctics, de la liquidació i absorció de la República Democràtica d’Alemanya en la República Federal Alemanya.
Escollit primer canceller del nou Bundestag reunificat (desembre del 1990), fou reelegit el 1994. En aquesta i en les subsegüents consultes als länder, els costos de la reunificació li reportaren una minva del suport al Parlament. En política exterior, mantingué inalterable el seu prooccidentalisme i, davant les reticències històriques dels antics estats comunistes de l’Europa central respecte a Alemanya, tingué una actitud especialment conciliadora. En la construcció europea, la seva actuació resultà, juntament amb la del president francès François Miiterrand, determinant per a constituir l’anomenat “eix francoalemany”, principal motor d’aquest procés i que tingué la culminació en el Tractat de Maastricht i la constitució de la Unió Europea. Derrotat per la coalició entre socialdemòcrates i ecologistes el 1998 i succeït per un govern encapçalat per Gerhard Schröder, el 1999 es descobrí la seva implicació en un afer de finançament il·legal del seu partit. Al gener del 2000 dimití la presidència d’honor de la CDU. La seva contribució fou reconeguda amb nombrosos honors i distincions, com ara el premi Carlemany (1988), compartit amb Mitterrand, el premi Príncipe de Asturias a la cooperació (1996), la Gran Creu del Mèrit Especial de la República Federal d’Alemanya (1998) i la Medalla presidencial de la Llibertat dels Estats Units (1999).