Fill del comte d’Atri. Orfe, acompanyà, juntament amb Roger de Lloria, Constança de Sicília a Catalunya per casar-se amb l’infant Pere (1262). Aquest els armà cavallers i casà la germana de Corrado, Margherita Lancia, amb Roger (~1273?). Nomenat almirall de la flota catalana (1278), obtingué a Tunis una victòria sobre els sarraïns. Hi tornà encara, per tal d’ajudar Abū Isḥāc a obtenir la corona. Procurador reial a València (1280), fou un dels enviats al rei Dionís de Portugal per tractar el matrimoni d’aquest amb Elisabet d’Aragó (1281). Des de València, amb Roger, entrà a la conspiració de Pere II de Catalunya-Aragó contra els Anjou i reclutà soldats per a l’armada que havia d’anar a Sicília amb el rei (1282). Poc després, anà a Sicília amb la família reial, i fou fet mestre racional del regne (1283). Amb Pere II anà al desafiament de Bordeus, i amb Roger i l’infant Alfons participà en la conquesta de Mallorca, on fou encarregat de negociar amb els prohoms de l’illa. Essent ja rei, Alfons II el féu alcaid del castell de Xàtiva (1285) i li donà el lloc de Montaverner i la vall d’Albaida (1286). Havent tornat a Sicília, on prengué part en alguns fets de l’armada, fou enviat pel rei Alfons a Anglaterra, després del conveni d’Oloron, per tal de tractar unes modificacions d’aquest conveni (1287). Fou ambaixador de Jaume de Sicília davant del rei Alfons (1288), senescal i mestre justicier d’aquell regne (1291), i testimoni de les disposicions successòries de Jaume com a rei de Catalunya-Aragó. Prengué partit per Frederic II en defensa del regne de Sicília contra la política de Jaume II (1293), el qual el convocà a Catalunya i el rellevà dels càrrecs sicilians (1294). Això no obstant, Corrado romangué a l’illa, on Frederic el nomenà canceller (1296). Per la fidelitat a la causa de Frederic, Jaume II li confiscà els feus de València, que donà a Berenguer de Vilaragut. Morí en la batalla del cap d’Orlando (1299). La seva vídua, Berenguera de Santa Fe, es casà després amb Pedro Fernández de Vergua, i morí abans del 1311. Una germana d’ella, Maria Garcia de Santa Fe, reclamà les possessions valencianes de Corrado com a hereva de Berenguera, però Jaume II no li admeté la successió (1324).