Si bé utilitzà eclècticament els avenços tècnics contemporanis, manifestà sempre una estètica humanitzadora i espiritual. En la línia de Honegger escriví l’oratori Rythmes du monde, el poema simfònic Edina i la somfonia Jean de la Peur (1951). Féu també teatre musical: Le rire de Nils Halérius; Le fou, òpera de l’era atòmica a la memòria d’A.Einstein; Le ventriloque. En totes aquestes obres la mescla de gèneres i procediments —dansa, cant, estereofonia— es conjuguen amb la idea d’un teatre total. Fou director de música a la Comédie Française (1962-65) i al ministeri d’afers culturals (1966).