És situada a la vora del Tejo, a pocs quilòmetres de la desembocadura, a la sortida de l’estuari, anomenat Mar da Palha. Des del 1900 ha experimentat un gran creixement demogràfic (360 000 h el 1900; 709 179 h el 1940), que ha comportat l’expansió territorial per ambdues riberes de l’estuari del Tejo. El terratrèmol del 1755 la destruí quasi per complet, i fou reconstruïda pel marquès de Pombal. La part baixa (Cidade Baixa), vora el riu, fou la part més castigada, i la seva reconstrucció fou feta sobre un pla regular, l’eix urbanístic del qual és la Praça do Comércio, oberta al Tejo pel Cais das Colunas; és en aquesta part on es concentra la vida de la ciutat i on es troben la majoria dels edificis públics. La zona alta conserva l’antic aspecte medieval, i un dels barris més populars i més típics és el de l’Alfama, situat al peu del castell de São Jorge. La ciutat moderna, que presenta llargues avingudes i àmplies places, ha crescut vers l’W i vers el N, i un pont modern sobre el Tejo (1966) la uneix als nuclis de l’altra vora del riu (Almada, Barreiro, Cova de Piedade, Seixal), els quals formen part de la seva àrea urbana. Pel fet d’ésser Lisboa eix de grans rutes transoceàniques, és un port actiu, tant de passatgers com de mercaderies, on fan escala moltes línies de navegació que es dirigeixen a Amèrica i Àfrica. A les seves funcions i activitats administratives i polítiques s’uneix una gran activitat comercial i industrial (construccions navals, indústria siderúrgica, de maquinària, química, etc.).
És també un centre cultural important, amb universitat (fundada el 1290) i diverses escoles tècniques i superiors. Seu arquebisbal i primada de Portugal, amb el títol de patriarcat. Entre els monuments de la ciutat cal destacar la catedral, romànica, reconstruïda després del terratrèmol del 1755; el castell de São Jorge; el monestir dels Jerònims (segle XVI, amb un bell claustre) i la torre de Belém, que són d’estil manuelí, i el Padrão dos Descobrimentos (1960); hi ha també l’església de São Vicente de Fora, amb una façana renaixentista del segle XVI, la basílica da Estrêla (segle XVIII), la plaça del Comercio (segle XVIII), etc. L’any 1981, un incendi devastà la galeria nacional d’art modern i en destruí totes les pintures.
De fundació incerta, fou municipi romà (Olisipo), formà part dels reialmes sueu i visigot i el 714 la sotmeteren els musulmans. Els monarques asturians i lleonesos l’ocuparen temporalment, i Alfons I de Portugal la incorporà al regne de Portugal (1147), del qual assolí la capitalitat en temps d’Alfons III de Portugal. Durant els segles XV i XVI, gràcies al comerç ultramarí, esdevingué un activíssim centre econòmic: el seu port redistribuïa a tot Europa els valuosos productes (espècies, esclaus, or, sucre, etc.) dels establiments portuguesos a Àfrica, Àsia i Amèrica. Després d’un període de decadència, al segle XVIII Lisboa tingué una nova època d’esplendor, vinculada a l’or brasiler. Els francesos l’ocuparen el 1807, un any després l’alliberaren els anglesos, i durant els decennis següents fou un reducte del constitucionalisme. S'hi proclamà la república (1910), i durant el govern de Salazar, des del 1932, experimentà una renovació urbana. Aquesta activitat constructiva es reprengué durant el decenni dels noranta amb motiu de la celebració de l’Exposició Universal de Lisboa l’any 1998. Aquest any el president portuguès Jorge Sampaio inaugurà el pont Vasco da Gama, que, amb 17,2 km, és el més llarg d’Europa, i tingué lloc l’esmentada Exposició, que se celebrà en un recinte construït en un antic barri industrial de la ciutat.