Professor a Bonn (1919-20 i 1947-51), succeí Spranger a Leipzig (1920-31). Interessat per les qüestions culturals i pedagògiques, elaborà una teoria de la personalitat que, pel damunt del racionalisme i de l’irracionalisme, analitza la persona en funció del conjunt d’accions i reaccions que s’estableixen entre ella i el món historicocultural en què viu. Entre les seves nombroses obres cal citar Individuum und Gemeinschaft (‘Individu i comunitat’, 1919).