De família obrera, internat a la Casa de la Misericòrdia de Lleida (1914-24) estudià l’ofici de fuster, que exercí a la mateixa ciutat (1924-26), però ben aviat s’interessà pel passat històric de Lleida. Rebé les primeres lliçons d’història local de Salvador Roca i Lletjós a la Pia Almoina, el qual l’introduí en els arxius documentals de la ciutat. El 1926 es traslladà a Barcelona, on també treballà de fuster, es matriculà a l’Escola del Treball i prosseguí amb la seva educació autodidàctica i entrà en contacte amb el catalanisme. Inicià les activitats periodístiques en el diari El Matí i en la revista Esplai. El 1927 retornà a Lleida, on, a més de treballar de fuster cursà magisteri i obtingué el títol de mestre d’escola (1931). Paral·lelament, començà la publicació d’articles i, esdevingut redactor del diari republicà La Jornada, òrgan de la Joventut Republicana, on es relacionà amb Humbert Torres, metge i alcalde de Lleida, deixà definitivament la feina de fuster. Del 1931 al 1936 exercí de mestre, primer en escoles privades i després en una escola mixta a la Vall d’Aran (1935), de la qual fou rellevat el juliol del 1936 a causa del seu cristianisme declarat (el 1931 s’havia integrat a la Federació de Joves Cristians de Catalunya), que compaginava amb un republicanisme inequívoc.
En començar la guerra es traslladà a Barcelona. Incorporat a la lleva del 38, participà en la batalla de l’Ebre, a la divisió comandada per Enrique Líster. Acabada la guerra, fou internat en camps de concentració a la Catalunya del Nord, i el maig del 1939 fou autoritzat per tornar a Lleida, on, malgrat alguns intents de depuració, pogué exercir novament el magisteri des del 1941 a l’Escola Annexa de la Normal de Magisteri. Malgrat el clima de repressió del franquisme, des del catolicisme formà part del corrent renovador d’algunes institucions (Secció de Mestres d’Acció Catòlica, Acadèmia Mariana, Casa de Crist Rei, Confraria de la Mare de Déu de Montserrat, etc.) que intentaren una certa obertura de mires i la reintroducció del català a la litúrgia. Patí força marginacions pels cercles culturals tancats de la Lleida franquista, però la dècada de 1940 aconseguí col·laborar com a becari amb l’Institut d’Estudis Ilerdencs, on tanmateix li fou refusat l’ingrés fins el 1967, i el 1953 ingressà a la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Des d’aleshores la seva activitat investigadora s’incrementà considerablement: escriví més d’un centenar de títols, centrats bàsicament en Lleida i en les comarques veïnes.
La seva obra cabdal és la monumental Història de Lleida (1972-74), en dos volums, on elaborà una teoria sobre la ciutat, sintetitzada posteriorment en el treball “Les crisis històriques”, publicat en el llibre col·lectiu Lleida, problema i realitat (1967). Segons Lladonosa, la història de Lleida és la història d’un fer i desfer. La situació geogràfica fronterera i de punt estratègic feu que sofrís reiteradament i dramàticament els estralls de la guerra, i que aquests afectessin profundament el cos social de la ciutat. Es produí una repetida destrucció de classes i estaments començant pel reiterat abandonament dels sectors dirigents, fenomen que impossibilità el desenvolupament articulat de la ciutat i dificultà l’exercici de la seva capitalitat a les terres de Ponent. La Història de Lleida és l’obra més sòlida de la historiografia de la ciutat i les seves interpretacions encara són vigents.
De la seva abundosa producció destaquen, a més, la seva primera monografia, La antigua parroquia de San Martín (1944), amb aportació documental dels arxius de la Paeria i de la catedral de Lleida; El sitio de Lérida en tiempos de Juan II de Aragón (1945); El Roser (1947); Compendio de historia de Lérida (1948); Manuel de Montsuar (1950); Relacions entre Mallorca i Lleida a l’època medieval (1955); La ciutat de Lleida (en tres volums, 1955-59), la seva primera síntesi sobre història lleidatana; El cardenal Remolins (1956); Carrers i places de Lleida, 5 volums (1960-78); Santa Maria l’Antiga i la primitiva Canonja de Lleida, 1149-1278 (1970); L’estudi General de Lleida del 1430 al 1524 (1970, premi Pròsper de Bofarull de l’IEC, 1953); Lleida, durant la Guerra dels Segadors (1971); Historia de la Diputación Provincial de Lérida (1974); Noticia histórica sobre el desarrollo de la medicina en Lérida (1974); Informe històric sobre els topònims Lérida/Lleida (1977); La Suda, parròquia de la Seu de Lleida (1980); Història de la ciutat de Lleida (1980), i La Fuliola. Nou segles d’història (1980). Pòstumament (1990), hom li edità Història d’Artesa de Segre i la seva comarca. Publicà també les memòries Setanta-cinc anys de records (1907-1982) (1989) i les novel·les històriques La fi de Macot (1960), en què Víctor Mateu es basà per fer la sarsuela homònima, i Un toll de sang a terra, de publicació pòstuma (1996). A més de La Mañana, col·laborà en diverses revistes d’àmbit local i d’àmbit català, com ara Serra d’Or. Participà al Congrés de Cultura Catalana, en diferents actes de l’Associació de Col·legis Mèdics Catalans i als seus Annals, i als Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (1976), i col·laborà en obres col·lectives com ara la Gran enciclopèdia catalana, la Gran geografia comarcal de Catalunya o Els castells catalans. Fou autor de nombrosos articles històrics a La Mañana, amb un parèntesi entre el 1948 i el 1958 a causa d’una polèmica amb el seu director.
Al llarg de la seva vida col·laborà i mantingué amistat amb grans historiadors i erudits de Catalunya com Jordi Rubió, Ramon d’Abadal, Ferran Soldevila, Pere Bohigas i Pierre Vilar, entre d’altres. El seu compromís amb la història de Lleida anà acompanyat sempre d’un gran compromís amb Catalunya. Fou un dels motors de la catalanització cultural a les terres de Ponent durant el franquisme i un gran promotor de l’ús del català a Lleida. El 1962 fou nomenat cronista oficial de la ciutat de Lleida i el 1982 obtingué la Creu de Sant Jordi. Fou també membre de la Real Academia de la Historia (1962), de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (1962) i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1985).
Abans de la seva mort donà el seu llegat a l’Ajuntament d’Alguaire, i el 1989 es lliurà el primer premi Josep Lladonosa d’Història Local dels Països Catalans de monografies locals. L’any 1992 s’establí el Patronat Municipal per a la gestió i promoció del llegat i del premi.
Lectures
- Barrull, J.: “Josep Lladonosa, comiat a l’historiador de les Terres de Ponent”, Serra d’Or, 365, 1990, p. 20-23.
- Garxia, X.: “Josep Lladonosa ha historiat Catalunya des de Lleida”, Serra d’Or, 345, 1988, p. 25-27.