i Lladurs | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Lladurs

Municipi
Solsonès

Sumari de l’article

Lladurs
© Fototeca.cat
Municipi del Solsonès que s’estén a la conca mitjana de la Ribera Salada, entre el Cardener i la serra de la Roca Llarga..
Població: 
201 h
[2009]
Extensió: 
128 km2

Situació i presentació

Limita amb els termes d’Odèn (N), Castellar de la Ribera (W i S), Olius i Solsona (S) i Navès (E). Al NE és accidentat per les serres d’Encies (cap d’Estaques, 1 353 m) i de Canalda, contraforts meridionals de la serra de Port del Comte, però la major part del territori constitueix ja una part de l’altiplà solsoní, divisòria entre les conques del Segre i el Llobregat; l’altitud va dels 700 m als 1000 m. Al pla de Riard (altiplà de més de 2 km de llargària, al S del cap d’Estaques, contrafort meridional de la serra de Port del Comte, que divideix les aigües entre el Cardener i el Segre) descansen els conglomerats de Canalda i aflora una sedimentació calcària i de gresos. Diversos torrents (del Meig, el Torrenteller) solquen el vessant del Cardener, com també afluents de la Ribera Salada.

La població és disseminada en masies, que resten en part abandonades. El terme comprèn les caseries de Lladurs, cap administratiu, Montpolt, la Llena, Timoneda, els Torrents (aquesta darrera correspon a l’àmbit de l’antiga parròquia de Sant Julià dels Torrents), la urbanització del Pla dels Roures i els despoblats d’Isanta i Terrassola. Travessa el sector oriental del municipi la carretera local de Solsona a Sant Llorenç de Morunys. La part baixa del terme limita en part amb el tram de la carretera C-26, que va de Solsona a Bassella, de la qual surt, en començar els costers de la serra, un ramal que porta fins l’hostal de Cirera.

La població i l'economia

El fogatjament de 1380 assignà 44 focs i el de 1553, 69. A la primeria del segle XVIII, el 1719, la població augmentà notablement amb 576 h. El 1787 s’havia reduit a 519. Posteriorment el nombre d’habitants es mantingué relativament estable al voltant dels 500 h (amb uns màxims de 1 187 h el 1860 i de 728 h el 1930). Els censos corresponents a la segona meitat del segle XX reflexen una minva progressiva (491 h el 1970, 306 h el 1981, 254 h el 1991, 238 h el 2001 i 215 h el 2005).

L’economia de Lladurs, basada totalment en el sec tor primari, té un bon equilibri entre l’agricultura i la ramaderia. La major part del territori és ocupat per densos boscos de coníferes i per prats. Els principals conreus són els cereals (ordi, blat) i el farratge; també destaquen els conreus industrials (gira- sol) i les terres dedicades al guaret. La ramaderia, que experimentà un fort augment durant la dècada de 1980, es basa principalment en la cria d’aviram (pollastres i galls) i de bestiar porcí, oví i boví.

Allotja part de les instal·lacions del Club de Golf Ribera Salada, que s’exten també al terme de Castellar de la Ribera. Pel que fa a l’allotjament, hom disposa de diverses residències casa de pagès.

La caseria de Lladurs

La caseria de Lladurs (75 h el 2005), situada a 834 m d’altitud, és el centre més actiu d’aquest terme. És un conjunt de masos disseminats i centrats per l’església parroquial i l’ajuntament. Les restes de l’antic castell de Lladurs i de la primitiva parròquia de Sant Martí de Lladurs s’alcen a l’extrem SE del pla de Riard, en un tossal espadat. Les construccions són fonamentades a la mateixa vertical del turó. Es mantenen diverses parts robustes del castell, amb arcs adovellats a portes i finestres, i també de l’església, que ha perdut, però, l’estructura romànica a causa de reformes posteriors. El 1927 el bisbe Vidal i Barraquer féu edificar la nova església parroquial al pla de Santa Maria o de Cirera (on hi havia ja la capella de Santa Maria del Pla), amb una àmplia rectoria.

La parròquia apareix esmentada ja en l’acta de consagració de la seu d’Urgell el 839 sota la forma Ladurz , i la pronúncia Ladurs , sense palatalitzar, coexisteix a la comarca amb la de Lladurs . En altres documents antics apareixen les formes Laciure (1021), Laturce (1022), Ladurc (1037), Ludurcii (1054) i La Durc (1072). L’església de Sant Martí, amb la de Sant Miquel de Cirera, fou cedida pels comtes d’Urgell a la de Santa Maria de Solsona el 1102, però el domini civil del castell (esmentat ja el 1070) fou dels comtes d’Urgell, dels Torroja i després dels vescomtes de Cardona (fou un dels llocs de la batllia de Solsona).

La festa major de Lladurs s’escau el darrer diumenge de juliol. Entre els actes cal destacar les Caramelles i el ball Pla. El barri del Camp del Pla, situat a septentrió del cap municipal, celebra un aplec el darrer diumenge d’agost.

Altres indrets del terme

Isanta i Sant Julià dels Torrents

En el sector N del terme, molt costerut i rocós, hi ha l’antiga quadra d’Isanta, entre la rasa d’Encies i la roca dels Moros (el Riu Calb i la roca de Furdó en els documents antics). Es conserva l’església de Santa Tecla, romànica, que fou sufragània de la de Canalda, i restes del castell. La primera notícia és del 990, quan el comte Borrell vengué a Galí i a la seva muller Bella les cases, terres i esplugues de Cannavita (Canalda), a la vila rural d’Isanta. El 1187 Arnau d’Isanta i la seva muller Ermessenda vengueren a l’Església de Solsona el bosc d’Isanta. Passà després al comte de Cardona, que hi nomenava el batlle, però els delmes eren dels canonges augustinians de Solsona i del subsegüent capítol catedralici. S'hi cullen patates i els pasturatges són aprofitats per ramats d’ovelles. A llevant del terme, en una vall tributària, per la dreta, del Cardener, hi ha la parròquia de Sant Julià dels Torrents; en depenien les esglésies de Peà i Cavall, de l’actual terme de Navès. El terme parro quial era considerat de la Vall de Lord i la senyo ria i les rendes dels Torrents foren, fins a la desa mortització, patrimoni de la Confraria dels Colls de Sant Llorenç de Morunys, però l’alta jurisdicció era dels vescomtes (després comtes i ducs) de Cardona.

Timoneda i Montpol

Al sector N del terme, entre la riera de Canalda i la de Rialb i a l’esquerra de la Ribera Salada, on aflueixen les anteriors, hi ha el terme parroquial de Timoneda, centrat per l’església de Santa Eulàlia de Timoneda, edifici d’origen romànic que conserva un notable campanar de torre quadrat, d’un pur estil romànic, que forma conjunt amb un grup de cases, entre les quals la rectoria. És esmentada ja el 839 en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell i el 1106 el bisbe Berenguer la donà a la canònica de Solsona, que en tingué el domini feudal. Timoneda (21 h el 2005) celebra la festa major per Sant Antoni, el diumenge següent al 13 de juny.

L’antiga parròquia de Montpolt, esmentada ja el 839, centra un terme a la dreta de la Ribera Salada, en contacte amb Odèn. L’advocació era de sant Miquel i esdevingué sufragània de la parròquia de Terrassola. En documents antics surt la forma Muiopulto . Resten algunes parets del castell de Montpolt, que fou un temps domini senyorial dels Josa, senyors de Cambrils (l’alta jurisdicció, però, fou dels Cardona), i també restes d’una primitiva església (reconstruïda amb materials del castell); al segle XVII fou bastida una nova església de Sant Miquel de Montpolt, substituïda en el culte des del 1966 pel santuari de Massarrúbies. En depèn el mas de Solanes, proper a Pampe, on al segle XI hi hagué una casa fortificada (castell de Solanes) i on hi ha l’església romànica de Santa Maria de Solanes. Prop de l’hostal del Vent, a la masia de Capdevila de Sants, hi ha les restes d’una església romànica (Sant Pere). La festa major de Montpolt (44 h el 2005) se celebra el primer diumenge de setembre.

Terrassola, la Llena i altres masies

Al SW, i a la riba esquerra de la Ribera Salada, hi ha el castell i l’església de Terrassola. En aquest sector, prop de la Ribera Salada, durant la dècada de 1970 s’anaren edificant segones residències de famílies de Solsona, que formaren la urbanització el Pla dels Roures. El terme pertanyia a mitjan segle XII a Guillem de Santafè, que el cedí el 1155 en bona part a l’Església de Solsona. L’església de Sant Pau de Terrassola, esmentada ja el 839, era també de l’Església solsonina. Hi tingué un cert domini feudal la família Satorre (per a la delimitació de les dues senyories hi hagué una concòrdia el 1335 firmada pel paborde Bernat i per Bernat Satorre); la senyoria laica passà a diverses mans i continuaren les discussions amb la cúria episcopal. Al segle XVII l’alta jurisdicció era dels Cardona.

El santuari de Massarrúbies, amb una devoció que s’estén a tota la comarca del Solsonès, es troba a l’antic terme parroquial de Terrassola i des del 1966 ha substituït aquesta parròquia i la sufragània de Montpolt en la celebració del culte. D’origen romànic, però refet al segle XVII, l’edifici té un espaiós pòrtic al davant de la façana. El retaule de l’altar major és renaixentista, i la imatge de la Mare de Déu de Massarrúbies, que el presideix, és d’estil gòtic. S'hi celebra un tradicional aplec el diumenge després de l’Ascensió. La darrera parròquia del terme és la de la Llena (l’església de Sant Serni de la Llena conserva l’estructura romànica), al sector meridional, més bo per al conreu i on s’han mantingut les grans masies. La festa major de la Llena (24 h el 2005) se celebra el diumenge següent al 6 d’agost (Sant Salvador). La senyoria del lloc pertangué des del 1106 a l’església de Solsona; les intromissions dels cavallers dels castells veïns obligaren el bisbe d’Urgell a confirmar la donació, i els abats i després bisbes de Solsona nomenaven el batlle. Des de l’edat mitjana Solsona s’ha proveït d’aigua a les fonts de Lladurs i els vells aqüeductes són un record de construccions anteriors. Entre les velles masies del terme de Lladurs es destaquen la de Foix (prop de la qual hi ha les restes de la capella preromànica de Sant Vicenç), Cirera (amb la capella de Sant Miquel), Cinca, Borrelles, Rotgers, Riard i d’altres. La masia la Fàbrega (la família cognomenada així és coneguda des del segle XVI) porta el record de la vella farga que hi hagué. Més al N, al cap del Pla i a la banda del Cardener, es destaca l’antiga masia de Vilanova d’Isanta, prop de la qual hi ha l’església de Sant Miquel de Vilanova.

Col·laboració: 
JRe

Llegir més...