i Llançà | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

Llançà

Municipi
Alt Empordà

Sumari de l’article

Llançà a primer terme; al fons, el Port de Llançà
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alt Empordà.
Població: 
5.209 h
[2009]
Extensió: 
28 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Llançà, de 27,98 km2, al sector septentrional costaner de la comarca, al N de la península del Cap de Creus, comprèn les terres que formen la vall de la riera de Valleta i les muntanyes que l’envolten, a la zona de contacte entre els vessants sud-oriental de la serra de l’Albera i l’extrem septentrional de la serra de Rodes. Formen el municipi la vila de Llançà, que n'és el cap, amb el seu barri marítim del Port de Llançà, avui gairebé units, l’agregat de Valleta i nombroses urbanitzacions de tipus residencial i turístic al llarg de la costa.

Travessa el terme en direcció SW-NE la carretera N-260 de Figueres a Portbou, seguida en part per la línia del ferrocarril de Barcelona a Portbou (que travessa la riera per un pont de ferro, interessant obra d’enginyeria del 1877); una carretera local que segueix la costa uneix la vila amb el Port de la Selva.

El puig d’Esquers (606 m), vers l’extrem nord-occidental, i les carenes que de la serra de la Balmeta davallen vers la mar (amb el puig del Llop, de 452 m, i el Puig Tifell, de 405 m) formen el límit amb el veí terme de Colera. A ponent, la serra de la Baga d’en Ferran (225 m al puig de Sant Silvestre) el separa de Vilamaniscle i de Garriguella, mentre que a migdia Montperdut (324 m), la serra de l’Estela i el Puig Vaquer (431 m) formen la divisòria amb Vilajuïga i el Port de la Selva.

El tram de la costa que correspon a Llançà, entre el Cap Ras al N i el sector rectilini on desemboca el rec d’en Feliu, és densament poblat des del boom turístic modern. Els principals accidents són les illes de Cap Ras, les platges del Bramant i de Canyelles, la punta del Cros, la platja de Grifeu i la d’Argilera, aquestes dues amb importants urbanitzacions, la punta de Gasparó, el sector dels Estanys, la desembocadura de la riera de Valleta, a llevant de la qual s’estén el Port de Llançà, les Cambres d’en Poc, les platges de la Farella i de Fener, densament urbanitzades, la platja del Cau del Llop i el Castellar d’en Llampart. El lloc i l’església de Llançà apareixen en la documentació medieval des del segle X com a possessió del monestir de Sant Pere de Rodes. En un document del 974 el comte Gausfred I dóna al cenobi una extensa propietat “in terminio de valle Lanciana”, i una butlla del mateix any del papa Benet VI dirigida a l’abat esmenta l’església de Sant Vicenç “in valle Lanciani” com a possessió del monestir. Aquesta possessió es fa palesa amb el castell palau que l’abat tenia a la vila; la jurisdicció civil era encara al segle XVII del monestir.

La població i l'economia

Aspecte del sector portuari de Llançà
© CIC-Moià
La població (llançanencs) es duplicà al llarg del segle XVIII (522 h el 1718 i 1 044 h el 1787) i des d’aleshores ha continuat estable o augmentant, amb poques èpoques de retrocés. No es notà gaire la crisi de la fil·loxera, pal·liada probablement per l’arribada del ferrocarril i per l’activitat pescadora i minera (1 879 h el 1860, 1 828 h el 1900, 2 021 h el 1930). A partir dels anys seixanta es recuperà del descens de la postguerra (1 859 h el 1960, 2 682 h el 1970, 3 089 h el 1979, 3 890 h el 2001 i 4 371 h el 2005), amb un elevat percentatge d’immigració atreta pel turisme.

L’agricultura i la pesca havien estat les activitats econòmiques bàsiques. La vinya i l’olivera eren el conreu principal, com ja assenyala F. de Zamora vers el 1790, i resta encara la vinya (també per a raïm de taula i els moscats i picapolls) com a conreu dominant, malgrat que han estat abandonades generalment les feixes o terrasses sostingudes per espones de paret seca que arribaven a vegades fins a la carena de les muntanyes. Les terres de l’estreta vall, que s’eixampla considerablement a l’entorn de la vila, són curosament conreades i no hi manquen algunes hortes. Predomina el secà, mentre que el regadiu es localitza gairebé exclusivament a la zona esmentada al costat de la població.

La pesca perdura al terme i s’ha construït un port amb zona pesquera i esportiva, situat a recer de l’antic illot de Castellar, a l’extrem meridional de la badia del Port de Llançà. Una confraria de pescadors s’encarrega de la comercialització de les captures.

Dins el sector primari ha tingut importància la mineria. Ja el 1790, el viatger F. de Zamora parla de l’extracció de carbó de pedra prop de la platja de la Farella (resta un paratge anomenat la Carbonera). També s’havia explotat una mina d’or al límit amb Vilajuïga. Hi ha pedreres de feldespats i de pegmatita, a la part de ponent del terme.

La indústria és representada per diverses empreses de construcció, algunes empreses d’alimentació, de metall i tèxtil. El turisme hi té un marcat caràcter residencial. La capacitat hotelera és relativament baixa en comparació d’altres poblacions costaneres, però diverses urbanitzacions han envaït tota la part litoral o propera a la mar. Les urbanitzacions més importants són les de Grifeu, Cap Ras, els Estanys de Dalt, i les de Fener de Baix, Fener de Dalt, la Bateria, les Carboneres i la Coma. El nombre d’habitatges de segona residència és molt superior als de primera. D’altra banda, el comerç ha estat molt afavorit, almenys a l’estiu, per l’allau turística. Se celebra mercat setmanal el dimecres.

La vila de Llançà

La vila de Llançà és situada a 6 m d’altitud, a la dreta de la riera de Valleta, a menys d’1 km de la mar, però difícilment visible pels navegants, situació característica de moltes poblacions medievals del litoral català. El 2005 tenia 3 047 h. La plaça Major centra el nucli urbà, on s’alcen l’església parroquial amb la torre que resta de l’antic palau i a l’altre costat el cloquer romànic. Al mig de la plaça hi ha l’anomenat Arbre de la Llibertat, encerclat per un sòcol de pedra on figura l’escut de la vila i la data del 18 de setembre de 1684, procedent d’un antic pou que hi havia a la mateixa plaça. A l’antic Centre Federal, edifici del 1919, hi ha un centre cultural.

L’actual església parroquial de Sant Vicenç de Llançà, d’una nau amb capelles laterals, capçalera carrada a l’exterior i monumental façana amb portalada neoclàssica (la fornícula, ara buida, porta la data del 1760) i abundosa decoració en relleu, a la qual s’accedeix per una escalinata de pedra, és obra del segle XVIII. El campanar, de base quadrada, té el cos superior octagonal aixecat modernament. A uns 30 m i dins la mateixa plaça s’alça la torre campanar de la primitiva església romànica (segle XIII). Del castell palau medieval dels abats de Sant Pere de Rodes, que devia ocupar el lloc de la moderna església, resta una torre d’amplada notable i planta rectangular, segurament la torre mestra, molt disminuïda per la mola de l’església actual (té finestres coronelles gòtiques i fou bastida probablement als segles XIII i XIV). Les cases dins la vila semblen assenyalar el traçat d’un tram de recinte murat.

Entre les diverses entitats culturals destaca el Centre Cultural, que disposa de biblioteca. El 1989 s’inaugurà el Museu de l’Aquarel·la, primer de l’estat en el seu gènere. A més hi ha un arxiu municipal. Ràdio Llançà és el mitjà de comunicació local.

La festa més important i de més participació popular és la festa d’hivern, al gener, en honor de sant Vicenç, patró de la vila; el programa inclou el tradicional Cant dels Goigs dins l’acte religiós. També destaca la festa de la Mare de Déu del Carme, al juliol, patrona dels pescadors, amb la processó marítima; coincideix amb la festa del Port de Llançà. El tercer cap de setmana d’agost se celebra la festa major d’estiu i al juny una trobada de puntaires.

Altres indrets del terme

El Port de Llançà

El barri marítim del Port de Llançà, o simplement el Port, és a la dreta del curs final de la riera de Valleta. Tenia 1 311 h el 2005. És situat al voltant d’una petita badia o port natural, una cala oberta a tramuntana i escassament protegida per un illot rocós anomenat el Castellar, a pocs metres de terra ferma, unit al petit promontori dit la Miranda per una riba artificial, en la qual atraquen algunes de les petites embarcacions de pesca. Aquest barri, abans únicament de barraques de pescadors, és un nucli important de residència i estiueig que gairebé s’ha unit a la vila. Al seu extrem de ponent s’alça l’església de Santa Maria del Port, capella de l’antic cementiri de la població, obra de la fi del segle XVII, de caràcter popular, d’una nau i portada adovellada, que ha estat objecte de reformes que l’han desfigurada una mica. Segons Zamora, a la fi del segle XVIII hi havia una duana per a l’exportació d’aiguardent i vi (la garnatxa també hi ha tingut anomenada).

Valleta i Setcases

L’agregat de Valleta es troba a la vall del seu nom, uns 4 km a ponent de la vila, prop de la carretera de Figueres a Portbou. El 2005 hi vivien 13 h. El formen unes poques cases a banda i banda de la riera, però aquest emplaçament és d’època moderna; en època medieval devia ser un lloc de poblament dispers centrat per l’antiga parròquia de Sant Silvestre, uns 4 km aigua amunt de la riera. En la documentació, antiga riera i vall figuren amb un nom avui perdut, Budica o Budiga (segle X), i l’església s’esmenta des del 877 com a cel·la del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Consta com a parròquia en els nomenclàtors del segle XIV, però no figura ja en els del segle XVII. L’església de Sant Silvestre de Valleta és un notable edifici d’estil romànic, molt primitiu (segle X), d’una nau i absis semicircular (amb planta de ferradura a l’interior), volta de canó, finestres d’un sol biaix i filades d’aparell d’espiga en diferents punts; algunes obertures del mur meridional (finestres i portalada) són posteriors, dels segles XII i XIII. S'hi arriba per una pista forestal. S'hi celebra un aplec pel maig.

El raval de Setcases és a 500 m de la vila i l’antic lloc de Madres, de masos dispersos; és pràcticament deshabitat.

Les esglésies del Terrer i de Sant Martí de Vallmala

Tenen interès històric les restes de dues antigues esglésies, molt primitives, situades dins el terme. L’església del Terrer, uns 2 km al NE de Valleta, és un petit edifici d’un romànic molt primitiu (segle X), d’una nau i absis de ferradura i portes molt estretes; es troba en un indret de difícil accés. No se'n coneix la seva dedicació, però examinant els documents del segle X referents al terme podria identificar-se amb seguretat amb el lloc i l’església de Sant Genís, reiteradament esmentats entre les possessions de Sant Pere de Rodes (potser el poblament es desplaçà posteriorment vers el litoral, on hi ha un indret anomenat ara Sant Genís). Una església similar, però encara més antiga, era la de Sant Martí de Vallmala, al SW del puig d’Esquers (els noms de Vallmala o de Fontanet, amb els quals és esmentada en documents antics, no es conserven vius a la població); és una interessant església preromànica, d’una nau amb absis trapezial (única part que conserva la coberta); segons una butlla del 877, era una cel·la del comtat de Peralada, possessió del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Fou tornada a consagrar el 1019 i al segle XIV figura en els nomenclàtors com a parròquia.

Les restes arqueològiques

Dins el terme hi ha també alguns sepulcres megalítics, com el dolmen de puig d’Esquers, el dolmen de la riera del Pujolar, prop de l’anterior, i el dolmen del Passatge, a l’W del puig d’Esquers. En un pujol a ponent de la vila, plantat de vinya, indret conegut per l’Església d’Amunt, hi ha restes de poblament d’època ibèrica i romana. Al Castellar hi ha vestigis de l’època del bronze o del primer ferro.

Col·laboració: 
JRe
Llegir més...