Rebutjava la pràctica de limitar el comerç internacional mitjançant el sistema de companyies privilegiades i de zones exclusives que practicaven les grans potències colonials, especialment Castella i França. Als Països Catalans, l’èxit assolit pels comerciants anglesos i, sobretot, holandesos en la violació sistemàtica del mercat exclusiu de Castella a les seves colònies d’Amèrica fou observat ja el 1643 per Josep de Fontanella durant la seva estada a la Haia, i fou propugnat com el mitjà que podia dur a la recuperació econòmica de Catalunya. L’aspiració dels catalans a la llibertat de comerç amb Amèrica sorgí inicialment amb finalitats proteccionistes, i fou fruit de la nova empenta econòmica que experimentaren els Països Catalans des del 1680. El 1702 els catalans obtingueren de Felip V de Castella, a la cort de Barcelona, que els fos permès d’enviar dos vaixells anuals a Amèrica (a través de Sevilla); el rei arxiduc Carles III, a la cort de 1705-06, atorgà permís per a quatre vaixells, amb independència del monopoli sevillà. La victòria dels Borbó (1714) suprimí aquest permís; però, davant la puixança comercial catalana, Ferran VI autoritzà a la Companyia de Comerç de Barcelona els tractes amb Amèrica.
Arran de l’informe d’una junta tècnica, i per impuls de l’il·lustrat José de Gálvez, marquès de La Sonora, Carles III eliminà el monopoli del port de Cadis, i hom autoritzà la sortida de vaixells des de nou ports de la península Ibèrica (entre aquests, Alacant i Barcelona). El decret fou obtingut pels catalans, que comerciaven principalment amb sucre. El nombre de ports autoritzats fou ampliat entre el 1768 i el 1778. El 1772, per tal d’impulsar la pròspera indústria d’indianes catalana, fou autoritzada la lliure entrada de cotó americà per qualsevol port de l’Estat espanyol. El febrer del 1778 fou autoritzada la lliure navegació als virregnats del Perú, Xile i del Riu de la Plata, i foren habilitats altres ports peninsulars (entre aquests, el dels Alfacs); el mateix any fou estès el lliure comerç a Nova Granada i Guatemala, i fou habilitat el port de Palma (Mallorca). El 1789 hom hi afegí encara Veneçuela i Mèxic.
L’autorització per al comerç català no feu sinó confirmar una situació de fet, creada a partir de 1745-50: el domini de gairebé la meitat de l’anomenat comerç del noli amb Amèrica per mitjà de la flota que partia de Cadis. L’aportació del comerç colonial al desenvolupament industrial del Principat fou fonamental, especialment a partir del 1783, amb la cota màxima el 1792; però decaigué aviat, a partir del 1796, a causa de la guerra contra Anglaterra. Els Països Catalans comerciaren sobretot amb Cuba, Mèxic —especialment Veracruz—, Veneçuela i el Riu de la Plata. A l’Havana s’anà formant, a partir del decenni 1781-90, una colònia de catalans. La marina catalana tingué una gran embranzida, fet que beneficià també el comerç mediterrani. La llibertat de comerç restà superada per la independència de les colònies de l’Estat espanyol a Amèrica; els nous estats aplicaren la llibertat de comerç amb l’estranger, fet que beneficià fonamentalment Anglaterra.