Fundat el 5 de novembre de 1887 a Barcelona per un grup de membres del Centre Català, d’ideologia conservadora, com Joan Permanyer, Àngel Guimerà, Eusebi Güell i Bacigalupi i Lluís Domènech i Montaner, descontents per l’elecció de Valentí Almirall com a president, i pels membres del Centre Escolar Catalanista —igualment de tendència consevadora dins el Centre Català—, com Cambó, Prat de la Riba, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Duran i Ventosa, Puig i Cadafalch, etc. Patrocinà la candidatura que guanyà les eleccions per a formar el consistori dels Jocs Florals del 1888, que ajornaren —amb la protesta i la defecció del Centre Català— per tal que hi assistís com a reina de la festa la regent Maria Cristina, a la qual adreçaren un escrit per a demanar-li una àmplia autonomia per al Principat. El 1889, la Lliga de Catalunya inicià la campanya contra el nou codi civil de l’Estat espanyol, que atemptava contra el règim jurídic català, moviment que assolí un èxit sorollós. Fou una de les principals entitats que formaren la Unió Catalanista, i prengué part en l’Assemblea de Manresa, que redactà les cèlebres Bases (1892). La majoria dels seus membres passaren a formar part de la Lliga Regionalista (1901).