OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Llimiana

Municipi
Pallars Jussà

Sumari de l’article

Vista del poble de Llimiana (Pallars Jussà)
© C.I.C. - Moià
Municipi del Pallars Jussà.
Població: 
168 h
[2009]
Extensió: 
42 km2

Situació i presentació

El municipi de Llimiana, de 41,68 km2, es troba al sector meridional de la comarca del Pallars Jussà, limítrof amb la Noguera. Limita al N i a l’E amb el terme de Gavet de la Conca, al S amb Vilanova de Meià (Noguera) i l’enclavament de Rúbies (Camarasa, Noguera) i a l’W amb el terme de Guàrdia de Noguera. Els límits físics són prou definits en el sector meridional i de ponent: d’una banda la carena del Montsec de Rúbies separa el terme de Llimiana dels municipis de la Noguera, mentre que d’altra banda el pas dels Terradets i el pantà dels Terradets formen límit amb el Montsec d’Ares i les terres de Guàrdia de Noguera.

Pel que fa al relleu, destaca el Montsec de Rúbies, que forma part de la impressionant serra de Montsec, i al qual es pot accedir per carretera des de Vilanova de Meià (Noguera) i des de Gavet de la Conca. Es tracta d’un important massís calcari, d’un gran interès paisatgístic, botànic, geològic i espeleològic. Llimiana hi confronta per la carena: lo Peladet (1 465 m) i la Portella Blanca, oberta entre aquest pic i el Pui de Migjorn (1 592 m), al termenal entre Llimiana i Vilanova de Meià. En aquest mateix termenal trobem, vers ponent, el pic de Pallars (1 677 m), el tossal de les Torretes (1 657 m) i el de Mirapallars (1 677 m), aquest darrer al límit també amb Gavet de la Conca.

El terme de Llimiana s’estén pels vessants septentrionals del Montsec de Rúbies, al peu dels quals s’escola el barranc de Barcedana. El curs baix d’aquest barranc solca el municipi de Llimiana i dins del terme rep per la dreta les aigües del barranc de l’Escamballo, del de Martineu i del de la Font, i per l’esquerra les dels barrancs del Pui de Migjorn i de lo Peladet, que davallen de les costes septentrionals del Montsec de Rúbies. Hi conflueixen també altres barrancs que neixen a la serra de Sant Gervàs o de Sant Miquel de la Vall, que accidenta el sector NE del municipi.

El barranc de Barcedana desguassa a la Noguera Pallaresa a l’indret del pantà dels Terradets, que també es coneix com a pantà de Cellers. El pantà fou construït el 1935, té 5 km de longitud i una capacitat de 23 hm3, alimenta la central elèctrica dels Terradets, situada dins el terme de Llimiana, en ple pas dels Terradets, aigua avall de la desembocadura del barranc de Barcedana. El sector septentrional del terme és drenat pel barranc de Xércoles, que desguassa a la Noguera Pallaresa i al qual van a parar les aigües del barranc d’en Domingo.

Pel que fa a la vegetació potencial, hom distingueix un domini de roure martinenc al Montsec de Rúbies i, d’altra banda, el bosc de roure valencià a la resta del terme.

El municipi comprèn, a més de la vila de Llimiana, la caseria de Solduga, dit també els Masos de Solduga o de Llimiana. El terme té un enclavat, la caseria dels Obacs de Llimiana, situada entre els municipis de Gavet de la Conca i Isona.

Porta a Llimiana una carretera local que parteix de la carretera C-13 entre Balaguer i Tremp, a l’indret del Pont Nou, prop de les ruïnes del pont de Monares, aigua amunt de la cova dels Muricecs. Un altre accés al terme és la pista que va de la Conca de Tremp a Artesa de Segre per Hostal Roig. D’altra banda, al municipi de Guàrdia de Noguera, a tocar de la resclosa del pantà dels Terradets hom disposa d’un baixador de la línia Lleida-La Pobla de Segur que dóna servei a Llimiana i és compartit amb el del nucli de Cellers.

L’origen romà del topònim Llimiana ja fou constatat per Aebischer i Meyer-Lübke. Manuel Riu proposà la hipòtesi que el nom pogués provenir de la relació de la vila amb el Limes o frontera defensiva en temps de la romanització. Segons aquest autor, Llimiana devia haver constituït un establiment defensiu del món romà enfront d’un poblament indígena, probablement d’una tribu ceretana refugiada a la vall de Barcedana, puix que aquest altre topònim, Barcedana, és documentat antigament valle Cirritani (1163) i valle Sissitana. El fet, però, que hom anomeni Llimiana, al segle X, civitas, villa i castrum és un indici de la seva relativa importància i de l’existència d’unes ruïnes anteriors d’un nucli d’habitació romà o preromà, no pas necessàriament d’una ciutat en sentit estricte. Aquest autor relaciona el punt defensiu de Llimiana amb la ciutat fortificada d’Aeso (Isona), propera. D’altra banda, el Diccionari Alcover i Moll explica que probablement el nom procedeix d’una forma llatina Liminiana derivada del nom propi Liminius. Sembla afavorir aquest origen la forma Liminiana que apareix com a nom de poble català en un document de l’any 1099 i la variant Limignana apareguda en un document de l’any 982. En els focs del 1359 es parla del castell de Limiyana i en un altre document del mateix segle XIV apareix la forma Liminyana.

La població i l'economia

La població (llimianencs) del fogatjament del 1553 registrà 45 focs a les terres de Llimiana. El cens de 1718 comptabilitzà 910 h, descendint a 719 h, el 1787. Malgrat la disminució de la població, el creixement fou moderat en els següents anys. Al llarg de la segona meitat del segle XIX s’inicià una notable davallada, tal com ho manifesten les dades; el 1860 hi havia 816 h i el 1900, 448 h. La població semblà revifar-se en les tres primeres dècades del segle XX, però posteriorment començà a minvar amb una pèrdua important entre el 1940 i el 1975. Aquest descens demogràfic es registrava encara el 1981, amb 172 h i el 1991 amb 124 h. Els darrers anys del segle XX es capgirà la tendència. Així, el 2001 hi havia 141 h i el 2005 s’arribà a 168 h.

Pel que fa a l’agricultura, aquesta ja era important al segle XIX. Zamora descriví Llimiana com l’únic indret de la Conca de Tremp on es feia vi moscatell. D’altra banda, Madoz esmentà un sector d’horta, que havia estat inundat en una avinguda de la Noguera, i un terreny més pedregós i terrós amb conreus de secà (blat, ordi i vi). Els principals conreus del terme han esdevingut els cereals (ordi, blat), ametllers, oliveres i vinya. La superfície forestal és ocupada per pins, alzines, roures, faigs i freixes. Quant a la ramaderia, com a la resta de municipis de la Conca de Tremp, predomina el bestiar oví i el porcí.

A Llimiana el sector industrial ha tingut poc desenvolupament. Resta documentat per Madoz, el 1847, l’existència de sis telers de funcionament manual, un molí fariner vora la Noguera i un trull.

Pel que fa al turisme, aquest ha augmentat en detriment de l’agricultura. Els esports aqüàtics realitzats al pantà dels Terradets i el turisme rural han beneficiat l’increment d’aquest sector.

La vila de Llimiana

Arcades de la vila de Llimiana
© CIC-Moià
La vila de Llimiana (790 m i 135 h el 2005) és situada en un replà dels contraforts occidentals de la serra de la vall de Llimiana, encarada a la Noguera, al N del terme, i a tocar de la carretera que corre paral·lela al riu i que segueix el traçat d’una antiga via. Alhora, la població controla l’accés a la vall de Barcedana, ja que la vila és una de les mirandes més privilegiades de la Conca de Tremp. La població és voltada per un cingle reforçat per una muralla medieval que la converteix en un baluard gairebé inexpugnable. De l’antic castell de Llimiana no resten vestigis. Els principals carrers de la vila són el carrer del Castell, que arriba fins a la plaça Major, i el carrer Major.Ambdós travessen la vila de tramuntana a migdia, configurant l’esquema urbà.

Església de Santa Maria, a Llimiana
© Fototeca.cat
L’església parroquial de Santa Maria de Llimiana, també dita popularment la catedral de la Conca, és romànica, de tres naus separades per arcades sobre pilastres. La nau central, un xic més alta, té arcs torals que recolzen sobre semicolumnes adossades als pilars. El temple restà molts anys desfigurat a l’exterior, a causa de la construcció d’algunes dependències adossades, com la rectoria, la qual amagava gairebé del tot els absis. El 1990 s’hi dugué a terme l’enderrocament de l’edifici de la rectoria, que deixà al descobert els tres absis romànics, que daten del segle XI. Aquests, com les parets laterals de l’església, són decorats per lesenes i arcuacions llombardes. El campanar, de base quadrada, és adossat a la façana de migdia, la part superior del qual s’enderrocà a la fi del segle XIX. A la façana de migdia hi ha una mènsula i cinc petits caps. A l’interior de l’església es va conservar, fins l’any 1936, una talla de fusta policromada que representava un Crist crucificat.

Dins el nucli hom troba també la capella de Sant Antoni de Pàdua de la Casa Bonifaci, amb portal adovellat, i les restes d’una capella dedicada a Santa Llúcia.

La festa major de Llimiana s’escau en honor de la Mare de Déu d’Agost i hom celebra un aplec a l’ermita de Sant Salvador de Montsec l’últim diumenge de setembre. D’altra banda, se celebra la festa major petita de Sant Gervàs l’1 de maig i també l’aplec que es fa a l’ermita de Sant Gervàs que pertany al municipi veí de Gavet de la Conca.

Altres indrets del terme

Al NW de la vila hi ha la caseria disseminada de Solduga (8 h el 2005), també dita els Masos de Llimiana o els Masos de Solduga, on hom troba la capella dedicada a sant Antoni de Pàdua. En aquesta caseria hom destaca igualment el Mas de Bors, el d’Artús, el de Pere, el d’Enrins, el de Perejaia (conegut també com a Mas Garcia), que té una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, del Portet, de Pruna, de Sarau i de Serra.

L’enclavament dels Obacs de Llimiana (3,5 km2 i 25 h el 2005 ) és situat a llevant del terme, al peu del Capolat d’Aransís (1 138 m), als vessants NE de la serra de Sant Gervàs, vers la vall del riu de Conques, entre els municipis de Gavet de la Conca i Isona. A la caseria, hi ha una capella moderna dedicada a sant Urbà.

Als vessants del Montsec de Rúbies, penjat a 1 200 m d’altitud, hi ha el santuari (o ermita) de Sant Salvador de Montsec, anomenat popularment el Sant del Bosc. De construcció romànica, la nau és capçada per un absis rústec, de tradició preromànica. De gran veneració a la contrada, el Sant del Bosc es veu des de tota la vall. S'hi accedeix pel camí de les Cent Corbes, que parteix de la vall de Barcedana, i que en part segueix el curs del barranc del Pui de Migjorn. Amb aquest camí hi enllaça un altre que travessa la serra de Montsec per la Portella Blanca i vers llevant mena a Hostal Roig (Gavet de la Conca).

Al peu del santuari hi ha les ruïnes de la capella romànica de Sant Miquel (600 m), anomenada popularment Santa Soleta per la gent de la vall, situada entre dos torrents que desguassen al barranc de Barcedana. Als afores, al SE de la vila, sobre un altre esperó de la mateixa serra de Sant Gervàs, hi ha les restes de l’església romànica de Sant Andreu de Llimiana o de la Serra, gairebé colgada del tot per runa. Té dos petits absis bessons orientats a llevant.

Entre les restes arqueològiques, a la cova dels Muricecs es trobaren restes de fauna quaternària, sílex i ceràmica de l’edat del bronze. A la cova del Gel o dels Espluguells, situada en un dels barrancs del pic de Miraurgell, no gaire lluny de Sant Salvador de Montsec, s’hi trobaren materials de l’edat del bronze i d’època medieval.

La història

El castell de Llimiana és documentat el 954, quan el comte Ermengol d’Urgell, encara en vida del seu pare, Borrell I, el cedí al comte Ramon de Pallars. El 982 fa constar “in civitate Limignana”, el 995 s’esmenta el jutge Fedac “qui est de castro Liminiana” i el 1055 són documentats el castell i la vila de Llimiana quan Ramon V de Pallars Jussà els empenyorà o vengué als seus sogres, Arnau Mir de Tost i Arsenda. Aleshores el terme del castell de Llimiana confrontava amb el de Mur. Pel seu testament, Arnau Mir de Tost deixà el castell de Llimiana al seu nebot Arnau i a la seva filla Valença. Aquesta, el 1079, amb el seu marit, Ramon IV de Pallars Jussà, convingué amb Guitard Guillem de Meià a propòsit del castell de Llimiana. Aquest l’havia de tenir en feu pels seus senyors Ramon i Valença, i, al seu torn, Guillem Folc havia de tenir el castell en fidelitat de Guitard Guillem. El 1086 els comtes Ermengol IV i Adalaida d’Urgell cediren el domini i la potestat de la vila de Llimiana als comtes Ramon IV i Valença de Pallars Jussà.

L’any 1200 era senyor del lloc Arnau de Llimiana, que el 1206 ingressà com a confrare a la pabordia de Mur. El 1278 el rei Pere el Gran demanà a Guillem de Meià el lliurament de la potestat del castell de Llimiana i el 1283 Alfons el Franc infeudà el dit castell al comte Arnau Roger de Pallars. El 1391 el rei Joan I confirmà la infeudació i concedí al comte el mer i mixt imperi. El domini directe pel castell devia posseir-lo Berenguer de Meià, ja que aquest mateix any prestà vassallatge al rei pel feu de Llimiana. El 1327 Pere de Meià tenia en feu pel rei Alfons el castell i la vila de Llimiana. El 1330 Llimiana passà a formar part del marquesat de Camarasa. El 1426 Alfons el Magnànim vengué tota la jurisdicció de Llimiana a Pere d’Orcau, pel preu de 6 000 florins. Durant la guerra contra Joan II el castell de Llimiana fou escenari de lluites. Les forces del capitost Matxicot s’hi fortificaren i hi dugueren segrestat un beneficiat de la seu de Lleida, Manuel d’Argentona. Després d’acabada la guerra, Ferran el Catòlic, el 1481, donà Llimiana a Joan de Luna i el 1487 la vila i el castell de Llimiana retornaren al patrimoni reial. Al segle XVII i al XVIII Llimiana continuava essent de jurisdicció reial. En aquest darrer segle consta que era batlle perpetu el marquès de Llo.

Col·laboració: 
JRe

Llegir més...