i les Llosses | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

les Llosses

Municipi
Ripollès
Església de Santa Maria de les Llosses
© Fototeca.cat
Municipi del Ripollès, situat al SW de la comarca, entre el Ter, límit oriental, el Berguedà, límit occidental, i Osona, límit meridional.
Població: 
234 h
[2009]
Extensió: 
114 km2

Situació i presentació

El municipi de les Llosses és el més extens de la comarca del Ripollès, amb 114,02 km 2 , a partir de l’agregació de Palmerola, que va ser aprovada pel decret 57/91; el procés d’agregació s’inicià arran de la consulta municipal del 1989 prèvia a la nova organització comarcal, i culminà amb l’aprovació, el 17 de novembre de 1990. La nova extensió municipal limita al N amb la Pobla de Lillet, Sant Jaume de Frontanyà, Gombrèn i Campdevànol; a l’E amb Ripoll, Santa Maria de Besora i Montesquiu; al S amb Sora, Alpens i Borredà i al NW amb Castell de l’Areny.

El terme s’estén des de la riera de les Llosses, que es troba dins la conca del Ter (a llevant del municipi), fins a la serra de Faig-i-branca (que separa, a ponent, el terme del de la Pobla de Lillet), tot dibuixant un passadís allargat que té com a eix central la riera de Merlès, que és un afluent del Llobregat. La vall de les Llosses, drenada per la riera de les Llosses (afluent al Ter per la dreta), concentra en bona part (llevat de la colònia fabril de la Farga de Bebiè, vora el Ter) la vida del municipi. Aquesta vall és delimitada al N per la serra de Matamala (1 366 m) i la del Catllar (1 118 m), i al S per les de Comià, de Serrallonga (1 062 m), del Puig Cornador (1 212 m), de Santa Margarida de Vinyoles (1 223 m) i del Massagalls. Per tant, les aigües d’aquest municipi van majoritàriament cap al Llobregat, tret del sector de la riera de les Llosses. Aquest fet provoca que hi hagi importants relacions amb pobles del Berguedà, sobretot amb Borredà.

El poble de Santa Maria de les Llosses (o les Llosses), de poblament disseminat, és el cap de l’actual municipi, que comprèn, a més, diverses partides de masos, entre les quals cal esmetar les pertanyents a Palmerola i Viladonja (annexat el 1974). L’únic nucli de poblament agrupat, llevat de la petita agrupació de cases al voltant de l’església de Matamala, és la colònia de la Farga de Bebiè, nucli compartit amb Montesquiu (d’Osona i dins la província de Barcelona). Les Llosses també té un enclavament (3,3 km 2 ) dins el terme de Borredà, l’antiga parròquia de Boatella (aquesta extensió territorial havia pertangut a Palmerola), que comprèn també algunes masies.

El terme és travessat per la carretera de Berga a Ripoll (C-26), d’on surt, a l’indret de la riera de Merlès, davant l’Hostalet o Molí Nou, una pista de muntanya que porta, vorejant el Puig Bardolet (1 148 m), a la parròquia de Sant Vicenç i al renovat castell de Palmerola, nucli històric de l’antic terme de Palmerola.

La població i l'economia

De les tres antigues unitats territorials que componen actualment el municipi de les Llosses (Viladonja, Palmerola i les Llosses) la més poblada ha estat sempre les Llosses. Tots ells tingueren el seu millor moment durant el segle XIX, quan les Llosses arribà als 1 340 h, Palmerola als 432 i Viladonja als 445. Des d’aleshores el poblament començà a baixar de manera progressiva i les petites parròquies que formaven els termes s’anaren despoblant, derivant cap als centres industrials de la comarca, principalment Campdevànol i Ripoll. Així, les Llosses tenia 1 004 h el 1887, 1 003 h el 1900, 1 293 el 1920, 1 057 el 1940, 854 el 1960, 606 el 1970, i 528 el 1975, ja unit al terme de Viladonja. Aquest darrer terme patí una evolució similar de la població: 245 h el 1887, 182 el 1900, 200 el 1920, 126 el 1940, 56 el 1960 i 21 el 1970, abans de la seva agregació. Pel que fa a Palmerola, tenia 216 h el 1887, 206 h el 1900, 284 el 1920, 201 el 1940, 99 el 1960, 21 el 1970 i només 15 abans de la seva annexió, el 1990. Tot i l’annexió de Palmerola, el municipi de les Llosses continua la seva tendència a perdre població, i el 1991 es registraven només 413 h. Amb el canvi de segle, la tendència decreixent s’estabilitzà; el 2001 es censaren 254 h i el 2005 216 h.

Les activitats agrícoles tendeixen a una reducció progressiva en favor de la ramaderia, que és el sector econòmic dominant. S'hi conrea farratge i cereals. Les pastures ocupen gairebé una tercera part del terme (en els darrers anys del segle XX augmentaren notablement) i són un exponent de la importància econòmica de la ramaderia, centrada sobretot en el bestiar boví, porcí i oví. També hi ha una mica de ramaderia equina i destaca com a singular la cria d’estruços. Les activitats industrials són representades per l’empresa tèxtil de la Farga de Bebiè i una altra de productes derivats de la llet.

Pel que fa als serveis hi ha alguns establiments comercials i turístics, com ara pensions i residències casa de pagès. També hi ha un càmping.

El poble de les Llosses

El poble de les Llosses (43 h el 2005), de població disseminada, és centrat per l’església parroquial de Santa Maria de les Llosses, al mig de la vall, en un petit serrat a la dreta de la carretera de Ripoll a Berga, que travessa el terme. Esmentada des del 912 com a propietat del monestir de Ripoll, l’església actual és un edifici romànic del segle XII, compost d’una nau amb volta un xic apuntada i acabada amb un absis ornat amb una corniseta d’arcuacions cegues i tres finestrals; té el portal a la banda de migdia. El segle XVI es construí una petita golfa sobre la volta per evitar humitats, i a migdia, a la ratlla del mur de ponent, un campanar, amb dues finestres a cadascuna de les cares del pis superior. El dia de Sant Josep del 1919 s’incendià fortuïtament el retaule barroc, i en dirigí la restauració mossèn Josep Gudiol, que netejà l’interior de l’església d’arrebossats i afegitons; la conca de l’absis fou decorada amb pintures de Llucià Costa. La sagristia fou construïda el 1854.

La festa major de les Llosses s’escau el dia 15 d’agost, mentre que el Dilluns de Pasqua és tradicional d’anar a l’ermita de Santa Margarida de Vinyoles en aplec. Se'n fa un altre el Dilluns de la Segona Pasqua.

Altres indrets del terme

El sector de les Llosses

El sector de les Llosses és dividit administrativament en demarcacions territorials o partides que, tret de la Farga de Bebiè, segueixen les tradicionals divisions en parròquies de la contrada. Són Matamala, Vallespirans, Sovelles i Vinyoles.

La parròquia de Santa Maria de Matamala (54 h el 2005) es troba en un pujol a 986 m d’altitud, a la capçalera de la riera de Llimós (afluent de la de Merlès), prop de la carretera a Berga, presidint la vall de Matamala, que s’estén pel sector NW del terme. L’església de Santa Maria és esmentada el 888, en la primera consagració del monestir de Ripoll, quan fou donada al monestir amb l’església de Sant Pere (probablement de Serrallonga) i tota la vall de Matamala. L’edifici primitiu fou reedificat en època romànica, i ampliat i retocat totalment a partir del segle XVII, que s’allargà la nau amb un presbiteri que substituí l’antic absis; posteriorment es construïren dues capelles laterals (una de les quals datada el 1735), unes golfes i dos arcs als murs de la nau per allotjar-hi altars, com també un nou campanar (segle XVIII), una capella del Santíssim a l’esquerra del presbiteri i una sagristia a la dreta. Aquesta parròquia celebra festa el diumenge pròxim al 8 de setembre.

L’antiga parròquia de Sant Vicenç de Maçanós, a l’extrem de ponent del terme, des de fa segles és sufragània de la de Matamala, a causa del seu escàs poblament. L’església és un petit edifici rectangular amb campanaret de torre a la part meridional de la façana, bastit al segle XVIII. Hom creu que la primitiva església, coneguda des del 982, es trobava en un dels puigs propers al mas Maçanós. Depenia del monestir de Ripoll, i abans de ser sufragània de Matamala ho fou de Sant Esteve de Comià (1607). El seu terme ja havia format una quadra civil sotmesa a Ripoll abans que el monestir adquirís la jurisdicció de tot el terme de la Guàrdia.

La parròquia de Sant Esteve de Vallespirans es dreça dalt d’una petita serra, a 886 m d’altitud, al sector muntanyós del NE del terme, a la partió d’aigües entre la riera de les Llosses i la riera de Vilardell o de Carnalets. L’església, inicialment romànica, fou molt modificada al segle XVIII; l’absis es reemplaçà per un presbiteri rectangular, i es féu una nova porta (que duu la data del 1759) i un campanar de torre baix i massís; el mur de ponent, reforçat amb contraforts, deixa veure l’obra romànica del segle XII. És una petita parròquia rural que arribà a tenir un màxim de 19 famílies a mitjan segle XIX i que el 2005 tenia 41 h. Entre els seus masos es destaquen els de Vallespirans, Maidéu i Sabaters, prop del qual brolla una deu d’aigua sulfurosa. La masia de Vilardell, ja als vessants de la serra del Catllar, en una petita vall drenada per la riera de Vilardell o de Carnalets (afluent per l’esquerra de la riera de les Llosses), formà una quadra civil, fusionada el 1840 amb el terme de les Llosses. El dia de la Santa Creu els antics feligresos de Vallespirans pujaven als Munts d’Arquers, on hi havia un antic pedró, i des d’allí es beneïa el terme i es donava als assistents un pa de lliura de caritat.

Al sector meridional del terme s’alça el Puig Cornador (1 212 m), magnífica miranda que domina àmplies panoràmiques, del Puigmal al Montseny i la Mola, i del Pedraforca a les serres de Milany i de Cabrera; el nom prové d’una antiga guaita o lloc de vigilància dels temps medievals, i actualment és coronat per una creu amb un petit oratori on hi ha una imatge de sant Camil.

A llevant, a la serra de Santa Margarida, damunt el mas el Castell o Castellot, on hi havia l’antic castell de la Guàrdia de Ripoll, descrit més amunt, hi ha el santuari de Santa Margarida de Vinyoles, a 1 206 m d’altitud, que ja existia al segle XIII i que hom identifica amb l’antiga capella del castell. L’edifici actual és de mitjan segle XIX, i fou bastit com a resultat d’un vot popular fet durant el còlera de l’any 1854, tal com explica la inscripció que hi ha sobre el portal d’entrada: “La por de la pesta me ha edificat 1854”. Durant força temps, tant el santuari com la residència foren abandonats, però al principi dels vuitanta s’endegà una restauració que representà el cobriment del sostre amb una falsa volta, la reconstrucció del campanar i diverses reformes a la residència. A la base de l’edifici hi ha restes de l’antiga edificació, romànica tardana, amb un típic portal de dovelles mitjanes i una finestreta d’arc de mig punt.

L’antiga parròquia de Sant Martí de Vinyoles de Portavella (aquest segon apel·latiu prové de la propera antiga casa senyorial de Portavella, al costat de la qual hi ha una vella torre quadrada de defensa) es troba a 1 020 m d’altitud, al SE del santuari de Santa Margarida, i s’hi accedeix des de les Llosses per una pista de 5,5 km. L’actual nucli de Sant Martí de Vinyoles tenia 8 h el 2005. El 925 el bisbe de Vic, Jordi, féu donació d’aquesta parròquia al monestir de Ripoll. Al segle XII es construí una església nova que, molt modificada, ha pervingut fins avui; conserva el portal adovellat, dos arcs en degradació i la nau i la volta romànics. L’afegitó de dues capelles laterals el 1703, l’erecció poc després d’un campanar sobre l’antic absis i una sagristia i noves capelles revelen la vitalitat d’aquesta parròquia, encara que no va passar mai de les 15 famílies, incloent-hi les tres de la sufragània de la Tremolosa. Aquesta església de Santa Maria de la Tremolosa, ja prop del límit amb Sora, encara conserva l’edifici romànic d’una nau i absis, amb un petit campanar d’espadanya sobre el mur de ponent; és documentada des del 1140.

L’antiga parròquia de Sant Sadurní de Sovelles es troba a 970 m d’altitud, al SE del terme, als vessants N del Massagalls, ja prop del Ter. És documentada des del 925 (Sovezillas), quan el bisbe Jordi la donà, amb Sant Martí de Vinyoles, al monestir de Ripoll. Fou reedificada en 1714-17. En la seva demarcació hi havia importants masos, com la Sala, el Grau, el Camp, l’Aliguer, l’Om, el Prat, la Plana, les Muntades, la Vinyassa i altres. Prop de l’església hi ha un nucli de quatre o cinc cases, amb l’Hostal, que s’alça davant del cementiri. Una vella tradició local diu que abans l’església era dedicada a sant Martí i situada prop de la Vinyassa, a una hora de l’actual; és possible que es tractés de dues esglésies diferents, la segona de les quals desapareguda. L’actual nucli de Sant Sadurní de Sovelles tenia 18 h el 2005.

Les parròquies i entitats esmentades al sector de les Llosses, com també el mateix poble de les Llosses, tenen en comú el fet d’haver pertangut a l’antic castell de la Guàrdia de Ripoll, centre històric del terme, les restes del qual es troben al mas el Castell, en un petit puig de la serra de Santa Margarida, al S de la vall, sota el santuari de Santa Margarida de Vinyoles. Les primeres notícies del castell són del 1017, quan era sota el domini del comte de Besalú Bernat I Tallaferro. Des del 1061 en foren senyors els Guàrdia o Saguàrdia, família dins la qual es destacà el cavaller i trobador Ponç de la Guàrdia (vers 1140- 1190), que residí a la cort d’Alfons I i deixà nou composicions poètiques de caràcter amorós, d’una gran riquesa mètrica (té un especial interès un comiat a Catalunya fet segurament amb motiu de la seva participació en l’expedició reial a Conca). Un altre membre destacat fou Berenguer de Saguàrdia, canonge d’Elna i Barcelona i bisbe de Vic (1306-28), parent pròxim de la reina Elisenda de Montcada. El 1270 Ponç de Saguàrdia i de Saportella es casà amb Timbor de Canet, senyora de Canet, i el 1321 llur fill Guillem rebé del rei Sanç I de Mallorca el títol de vescomte de Canet. Al mateix segle XIII el castell de la Guàrdia passà als Pinós, els quals el 1363 el vengueren a l’abat de Ripoll Ramon de Savarrés. A partir d’aquest moment formà el centre de la baronia ripollesa de la Guàrdia, que comprenia les parròquies d’Alpens i de Sant Pere de Serrallonga i les sis esmentades més amunt, o sigui vuit de les quinze parròquies de la baronia de Ripoll (des del segle X el monestir ja tenia nombrosos béns alodials al terme).

Depenia del castell de la Guàrdia la fortalesa dita la Roca de Baborers, que assegurava la defensa de la vall de les Llosses, situada a la penya del Roquer, singular penyal en forma de ventall que s’alça entre els masos del Roquer i de Baborers, a frec de la riera de les Llosses; en resten només les pedres de la base d’una torre i dels murs i, en el collet per on s’accedeix, hi ha les restes de la capella de Sant Salvador de Baborers.

De la colònia tèxtil de la Farga de Bebiè, a banda i banda del Ter, només pertanyen a les Llosses la fàbrica i les cases de la dreta del riu, i la resta pertany al municipi de Montesquiu, que forma part de la comarca d’Osona. Per tant, la colònia es troba dividida entre dos municipis i dues províncies diferents (Girona i Barcelona respectivament). Aquesta colònia es formà des del 1899, per iniciativa del suís Edmond Bebiè, dins la demarcació parroquial de Sovelles, al lloc on hi havia hagut una antiga farga i després el molí de Rocafiguera. La major part de la població que hi arribà provenia de diferents regions de l’Estat espanyol i només una petita part de les Llosses i els pobles veïns.

El sector de Viladonja

El territori de l’antic municipi de Viladonja (13 h el 2005) s’estén al vessant esquerre del sector de capçalera de la vall de la riera de Merlès (tributària del Llobregat), al S dels rasos de Tubau i la serra de Sant Marc, i comprèn també la capçalera de la vall d’Estiula, tributària del Riu Merdàs i, per tant, del Ter. El territori, molt muntanyós, és cobert de boscos de pins i de roures, amb amples sectors de matollars i pasturatges.

Formaven el municipi les parròquies rurals de Santa Eulàlia de Viladonja, Sant Feliu d’Estiula, i les antigues parròquies de Sant Esteve de la Riba (de la diòcesi de Vic totes tres) i la de Sant Llorenç de Corrubí (sufragània tradicional de Sant Jaume de Frontanyà). Totes quatre pertanyien al monestir de Ripoll, fet que donà peu a la creació del municipi el 1830, el qual fins el 1860 rebé el nom de Sant Esteve de la Riba.

L’església parroquial de Santa Eulàlia de Viladonja es troba a 1 012 m d’altitud, vers l’extrem S del terme, en una carena muntanyosa. El 975 és esmentada la vila rural Doneia o Donia, quan fou cedida al monestir de Ripoll per Aga, que la tenia per cessió del seu pare. L’església actual fou reedificada al segle XVIII, sobre la base d’una primitiva església romànica, de la qual guarda la disposició de la nau, ampliada amb una sagristia i capelles laterals. Té un petit campanar amb coberta piramidal a la banda de migdia, a la ratlla de la façana, on es construí un vestíbul el 1802. L’església té culte, i aquest va a càrrec del sacerdot de Matamala.

L’antiga parròquia de Sant Esteve de la Riba es troba a 950 m d’altitud, a l’esquerra de la riera dels Masos, capçalera de la de Merlès, a l’indret de la seva confluència amb el torrent de les Ferreries. Un petit pont dóna accés al nucli format per l’església, la rectoria i la vella masia de la Riba. L’església fou donada al monestir de Ripoll el 1067 pel comte Bernat de Cerdanya i la seva muller, la vescomtessa Guisla, donació confirmada el 1080 en el seu testament. L’edifici actual és del segle XII, d’una nau coberta amb volta i absis de pedra regular i llisa; la porta és composta per un doble arc adovellat i en degradació, al mur de migdia, i sobre seu s’alça el campanar, més tardà, que té per base l’angle SW de l’edifici.

L’església parroquial de Sant Feliu d’Estiula es troba al sector NE del terme, al fons de la vall d’Estiula, en una elevació a 989 m d’altitud, dominada al N per la serra de Sant Marc, coronada pel santuari de Sant Marc (1 387 m d’altitud); envolten la vall el pla de l’Auró, al S, i la serra de les Ajagudes (contrafort dels rasos de Tubau), a l’W. L’església és a l’esquerra del torrent d’Estiula o de la Cabana, afluent del Riu Merdàs, a l’indret on hi hagué la vila rural d’Estivola, donada per Guifre el Pelós al monestir de Ripoll abans del 890. El 1040 consta que és dedicada a sant Pere, i a partir del segle XIII a sant Pere i a sant Feliu, advocació que prevalgué des del segle XVIII. El primitiu edifici del segle XI es transformà del tot el 1731, quan s’allargà i s’apujà la nau, i s’hi afegí un campanaret i dues capelles laterals.

El santuari de Sant Marc d’Estiula, trifini dels municipis de Campdevànol, Gombrèn i les Llosses, ja existia el 1672, i es manté sencer, encara que sense culte.

L’antiga parròquia de Sant Llorenç de Corrubí es troba a l’extrem NW del terme, als vessants meridionals dels rasos de Tubau, a 1 225 m d’altitud, entre el rec de Corrubí i la riera dels Masos, a la capçalera de la riera de Merlès. Sembla que el nom prové del roc o cingle de Corrubí (en llatí Quero Rubeo, grafiat també en antics documents Querrubí), i és esmentada des del 905 com a filial de Sant Jaume de Frontanyà. L’església és un petit edifici rectangular del segle XVII, amb campanaret d’espadanya, sense culte. Prop seu hi ha el mas Corrubí, actualment deshabitat, igual que la gran majoria d’antics masos (les Llentes, les Cases, el Pujol, la Riba, el Colomer, etc.) i altres de més recents, com ara el Molí de Tubau, el Molinot, el Molí de la Riba, el Molí del Puig, la Ferreria o Ca l’Escloper.

El sector de Palmerola

El terme de Palmerola (dit popularment Pomerola) pertanyia tradicionalment al bisbat d’Urgell, i posteriorment pertangué al bisbat de Solsona, però l’any 1956 fou incorporat al de Vic a causa de la seva pertinença a la província de Girona, adscripció arbitrària (com moltes de les resultants de la divisió provincial de l’any 1833), per tal com el terme havia estat sempre de la sots-vegueria de Berga i, posteriorment (1716), del corregiment de Manresa.

L’antic municipi de Palmerola (30 h el 2005) és en la seva totalitat de poblament disseminat. Els principals serveis (correus i telèfon públic) se situen a l’entrada de la pista que mena al castell de Palmerola, el qual té al seu costat l’església parroquial de Sant Vicenç de Palmerola.

El castell de Palmerola s’alça en un petit puig, a 1 095 m d’altitud. Inicialment era una domus o casa forta, esmentada ja el 1227, que es trobava sota l’alt domini dels senyors del castell i de la baronia de la Portella, a cura d’uns castlans o cavallers cognominats Palmerola, que també eren senyors del casal de Vilatammar, a Sant Martí d’Albars, al Lluçanès, on residiren llargues temporades. El 1437 el donzell Joan de Palmerola reedificà l’antiga fortalesa, que adquirí una certa autonomia el 1465, quan Galceran de Pinós, senyor de la Portella, li féu un infeudament del castell i del terme annex. Els successors dels Palmerola augmentaren progressivament aquest domini, fins a esdevenir-ne pràcticament senyors. El 1767 Carles III concedí el títol de marquès de Palmerola a Francesc X. Despujol i d’Alemany-Descatllar, títol que encara es perpetua en la mateixa família. El darrer marquès, Josep Despujol, restaurà —pràcticament reedificà— el castell, que havia esdevingut els darrers segles poc més que una masia, i el convertí en un castell de tipus medieval, amb una gran torre emmerletada.

L’església parroquial de Sant Vicenç de Palmerola, al costat del castell, ja existia al segle XII, i fou refeta al segle XVII; és un edifici d’una nau i capelles laterals, i ha estat renovat en part en la darrera restauració del castell. La festa major de Palmerola s’escau pel setembre, mentre que el 15 de maig té lloc la festa petita de Sant Isidre.

També pertanyien a l’antic terme l’enclavament de la Rovira de Baix, dins el terme de Borredà (amb els masos de la Rovira de Baix, el Camp de Boatella i la Riera) i el petit veïnat de masos disseminats de Vila-seca, al costat de la carretera (a ponent de Palmerola i al sud del terme municipal).

Entre els edificis destacables del sector de Palmerola hom troba velles esglésies i capelles, algunes de les quals havien estat centre d’antigues demarcacions parroquials.

La parròquia de Sant Julià de Vilacorba o de Moreta és l’antiga parròquia de Sant Julià de Palmerola, esmentada ja el 839 (el titular ho és des del 1014), i la seva demarcació s’estenia pel NE del terme. Amb el despoblament del segle XIV li restaren només els masos Moreta, el Molí de Moreta, les Cases i la Vinyassa, i fou unida en qualitat de sufragània a Sant Vicenç de Palmerola. L’edifici actual correspon a una reconstrucció del segle XVII o XVIII.

La parròquia de Sant Julià de Cosp es troba a l’apèndix NW del terme, i tradicionalment ha estat sufragània de la de Sant Jaume de Frontanyà. El lloc de Cosp és conegut des del 905, però no hi ha notícies de l’església fins el 1140. En depenien els masos Cosp, Lloberes i Camprubí (aquest darrer, de Castell d’Alareny). L’església, sense culte, es conserva sencera, i és un notable edifici romànic, molt simple però harmoniós, amb la porta a migdia i un ample campanar d’espadanya al mur de ponent, dalt un roquissar i emmarcada per una escarpada serra.

Dins el terme encara hi ha una tercera capella dedicada a sant Julià, prop del mas Vilardell, edificada al segle XVIII, i una minúscula capella dedicada a la Puríssima.

Col·laboració: 
MxC / APl
Llegir més...