OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

monestir de Lluçà

SinònimSanta Maria de Lluçà
Arquitectura religiosa
Osona

Sumari de l’article

SinònimSanta Maria de Lluçà
El monestir de Lluçà
Fototeca.cat
Canònica augustiniana fundada a mitjan segle XII, a l’antiga església parroquial de Santa Maria de Lluçà (Osona).

L’edifici

Mirant Santa Maria de Lluçà des de l’exterior, no ens imaginaríem mai els valuosos vestigis del passat que amaga. Aquest monestir conserva l’església romànica, el claustre amb vint-i-dues columnes i capitells treballats, restes de la casa del prior i d’altres dependències. La seva estructura s’organitza al voltant del pati del claustre. A la banda nord, unida amb les galeries claustrals, hi ha l’església. Segurament la cuina i el menjador (o refectori) estaven situats al costat sud. Al sector oest, totalment reformat, hi ha la rectoria. La porta actual de l’església, d’estil barroc i situada a l’oest, encara conserva l’antiga ferramenta romànica.

L’església té una àmplia nau amb un absis semicircular a l’est, prop del qual s’obren, a manera de transsepte, dues capelles, que eren capçades per absidioles semicirculars, de les quals només se n’ha conservat una, que curiosament no s’obren a l’est, sinó als costats nord i sud. De fet, a Catalunya tan sols es repeteix aquesta singularitat a Sant Serni de Tavèrnoles (Alt Urgell). La nau és coberta per una volta de punt d’ametlla feta amb lloses disposades a plec de llibre. L’absis és cobert per una volta de quart d’esfera, molt reformada al segle XV. Dos arcs obren pas a les dues capelles situades a banda i banda de l’absis. L’absidiola de la dreta, separada de l’absis per la sagristia afegida al segle XVII, té una finestra que queda cegada pels murs del claustre. Conserva al seu interior una pica baptismal del final del segle XII, que prové de l’església de Salcelles. L’absidiola de l’esquerra va ser destruïda l’any 1765 per fer-hi la capella del Santíssim i les escales del cambril del retaule de l’altar major.

A l’oest hi ha el cor, fet de pedra picada, que era decorat per les pintures murals gòtiques al fresc que van ser arrencades i ara són exposades al museu de la rectoria. La coberta del cor és una volta d’arc rebaixat. La porta per on ens dirigim al claustre es va fer l’any 1967, però de l’antiga porta s’han conservat restes molt a prop del cor que es poden veure des de la tribuna nord del claustre.

El claustre

Claustre del monestir de Lluçà
© Fototeca.cat
Aquest petit i harmoniós espai és de planta quadrangular bastant irregular i cobert als costats per un embigat de fusta . Havia tingut dos pisos d’alçària però només en conserva un, ja que el segon pis va ser enderrocat durant les obres de restauració. La irregularitat de la planta queda ben reflectida en els porxos. Les galeries nord i oest tenen quatre arcades, mentre que les galeries sud i est en tenen cinc. Vint-i-dues columnes bastant esveltes, disposades en filera, sostenen els arcs. Totes les arcades tenen el mateix nombre de dovelles; les impostes, el mateix gruix; els capitells, les mateixes mides. A les cantonades de les galeries hi ha una pilastra d’on surt un arc cap a les parets dels murs que envolten el claustre. Les parets tenen escultures de pedra picada damunt mènsules de pedra. Al mur de l’est hi ha dos sepulcres gòtics: l’un, amb escuts a les mènsules que el sostenen, probablement pertany a un Merlès del castell de Merlès, súbdits dels Lluçà; l’altre és del canonge Ramon de Casovers.

En total hi ha set portes: la del mur nord és la porta moderna per on hem sortit de l’església, i a l’angle nord-oest hi ha l’antiga porta. Al mur est se n’obre una que dona a l’hort. Al costat sud n’hi ha dues, una de les quals dona entrada a un pati clos. Al mur oest n’hi ha dues més, una d’elles aparedada. També es conserva una cisterna a l’angle sud-est del pati.

Tot el conjunt té un enllosat que amaga un seguit de tombes antropomorfes que s’estenen cap al costat sud del claustre, on les podem veure tapades per un vidre, el subsol de l’església i la part exterior del claustre. Aquestes tombes han estat motiu de campanyes arqueològiques que han permès datar-les en un moment preromànic, pels volts del segle X.

Aquest petit claustre té un conjunt de vint-i-dos capitells, dos dels quals, atesa la mala conservació, van ser substituïts per daus de pedra durant la restauració. Són un bon exemple de les relacions de Lluçà amb l’escola ripollesa. Encara que aquí les arcades es recolzen sobre una filera de columnes i no sobre dues com a Ripoll, es fa evident la relació que hi ha entre aquests dos claustres: organització de les galeries en grups de quatre arcades, el mateix tipus de coberta, l’àbac decorat, l’estil de les escultures i els temes que s’hi representen, etc. Una característica destacada és que els capitells i els àbacs van ser decorats alhora. Dominen els temes vegetals en forma de garlandes, encintats i sanefes. També apareixen temes zoomòrfics, amb alguns animals fantàstics, com ara grius rampants. Un únic capitell de la galeria sud té temes antropomòrfics, amb la representació d’un personatge amb unes tiges vegetals entre les cames, tema que trobem repetit a les portades del monestir de Ripoll i de Santa Eugènia de Berga.

Després d’haver visitat el claustre ens dirigim a una de les portes situades al costat sud, que ens situarà en el sector sud-est del monestir. Aquí l’edificació és envoltada per una paret, de tres metres d’alçada, on s’obre, al sud, una porta principal d’entrada, adovellada de mig punt i coronada per merlets. En aquest punt hi ha un pati tancat, actualment l’hort de la rectoria, on podem veure una escala excavada en part a la roca que segurament portava a la recepció (o locutori), a la cuina i al refectori. Es conserven restes de la cuina amb fogons de pedra, una llar de foc feta amb el mateix material i un arc apuntat. Aquest arc permet deduir que la coberta d’aquest sector era feta de fusta i reposava sobre arcs de diafragma. Al costat de l’escala hi ha una capella construïda posteriorment.

El museu

La porta del costat oest del claustre ens porta a la casa rectoral, actualment habitacle del rector i museu, que té algunes parets decorades amb pintures del segle XVII i al semisoterrani conserva uns arcs de diafragma. Al museu, apreciarem les magnífiques pintures murals gòtiques que marquen la transició de la pintura romànica al fresc a la pintura gòtica sobre taula. Van ser trobades a la part inferior de la volta del cor de l’església i representen escenes de la vida de Crist, de la Mare de Déu i de sant Agustí.

Al Museu Episcopal de Vic es conserven un candeler de ferro forjat del segle XIII, una creu d’altar i una preciosa taula que revestia la part frontal de l’altar de l’església. La creu, datada a mitjan segle XIII, és pintada pels dos costats i representa el Crist crucificat. La taula que revestia la part frontal de l’altar, datada a la segona meitat del segle XIII, és d’influència bizantina. Tradicionalment ha estat atribuïda al Mestre del Lluçanès, encara que altres experts la consideren obra de dos autors diferents. El centre l’ocupa la Mare de Déu asseguda amb el Fill a la seva falda. Als angles exteriors de l’aurèola quadrilobulada que els envolta hi ha quatre àngels. Als compartiments de la taula s’hi van representar episodis de la vida de Santa Maria: l’Anunciació, la Visitació, els tres Reis i la fugida a Egipte.

La història

Era situada dins el terme del castell de Lluçà. Les primeres notícies que documenten la seva existència són del 905, data en què Idalguer, bisbe de Vic, acudí al castell de Lluçà per consagrar-la i restaurar així el culte en un lloc on ja n’hi havia hagut. Com a església parroquial tenia en aquells moments les sufragànies de Sant Pere del Grau, Santa Eulàlia de Puig-oriol i Sant Agustí de Lluçanès. Els seus protectors van ser els senyors del castell de Lluçà i els bisbes de Vic. De l’edifici consagrat al segle X, no ha quedat cap resta.

No és gens clar si van ser els Lluçà o els bisbes de Vic els qui, a la segona meitat del segle XII, van decidir construir l’edifici actual i fundar-hi una canònica agustiniana. L’any 1168 ja hi havia un prior i una comunitat de quatre canonges. Uns anys més tard, el 1192, aquesta canònica va fer un pacte amb la canònica de l’Estany, que l’havia de protegir. El patrimoni del monestir de Santa Maria provenia de les continuades donacions que feien els Lluçà i els propietaris dels masos més importants del terme. El seu patrimoni s’estenia per tot el Lluçanès i la seva administració era constituïda per deu batllies. El batlle, en canvi d’un sou, recaptava els delmes i rèdits en nom del monestir. Els béns que rebia aquesta comunitat eren arrendats. A causa de la mala administració, la canònica de Santa Maria de Lluçà va començar a decaure ràpidament durant el segle XIV. Malgrat això es van fer unes pintures murals, sota el cor de l’església, dedicades a sant Agustí. La fi de la vida comunitària al monestir de Lluçà es va produir durant el segle XV, a causa del nomenament de priors-comandataris, és a dir, canonges que percebien les rendes o els beneficis del lloc però que no hi vivien i que, per tant, havien d’enviar un procurador en nom seu. Els terratrèmols del 1428 i el 1448 també van contribuir a la decadència. El campanar, gran part de la volta de l’església, la façana i altres parts de l’edifici es van haver de refer durant els dos segles posteriors. Des del 1591 les canòniques havien estat suprimides pel papa, de manera que el monestir va quedar unit als canonges de la catedral de Barcelona, que va ser l’administradora dels seus béns fins a les desamortitzacions de mitjan segle XIX. El monestir de Lluçà va passar a ser una petita parròquia rural. Els seus retaules van ser destruïts durant la Guerra Civil de 1936-39. L’any 1956 es van descobrir unes pintures murals gòtiques situades sota el cor de l’església que es guarden en dependències annexes al claustre. Va ser restaurat l’any 1967 per la Diputació de Barcelona.

Col·laboració: 
APl

Llegir més...