Tinent de la milícia nacional (1822), s’exilià a Montpeller en acabar el Trienni Constitucional (1823). Habità després a Alacant i a Madrid. Progressista, fou ministre (1836 i 1843), alcalde de Madrid i president del govern, en caure Espartero (1843). Fou professor de la Sociedad de Instrucción Pública (1840). Es distingí com a orador (la minoria liberal li encarregà, el 1834, de rebatre el discurs de la corona, en defensa de la intangibilitat dels drets individuals i la independència del poder judicial), i molts dels seus discursos foren publicats.