Fill de pare italià. Format a Múrcia (1828) i, des del 1830, a Barcelona (Llotja), on el 1837 obtingué doble primer premi, en composició de flors i en pintura (Sísara derrotat per Barac). Anà el mateix any a Roma i estudià a l’Accademia di San Luca —on obtingué un primer premi de pintura—, formà part del grup dels natzarens i fou deixeble d’Oberbeck. De la seva producció romana es destaca un Tobies; encara a Roma, el 1840 acceptà el nomenament de professor supernumerari de Llotja. En 1842-43 fou pensionat a Toledo i a Madrid; esdevingué acadèmic supernumerari de San Fernando, i un xic més tard, de San Luis, a Saragossa (1843). Establert a Barcelona des del 1844, reuní una notable col·lecció d’indumentària espanyola i inicià la seva tasca de professor de colorit i composició a Llotja, on proposà, sense èxit (1846), l’estudi del dibuix a partir d’objectes en relleu. Acadèmic de Sant Jordi el 1850, esdevingué professor agregat dels estudis superiors de pintura el 1851, i l’any següent suplí Campeny com a acadèmic d’escultura. El 1856 influí per tal que hom prestés ajut econòmic al jove Fortuny. El 1857 fou nomenat professor de dibuix de l’antic i del natural. Dirigí l’escola de Llotja des del 1858, i portà a terme una important tasca, no solament educativa, sinó cívica; el 1861, per exemple, proposà d’obrir al públic, com a museu, les col·leccions de l’Acadèmia. El 1875 anà a Florència, com a delegat de l’Acadèmia, a les festes del quart centenari de la mort de Miquel Àngel. Es retirà de la direcció de Llotja el 1877; n'esdevingué catedràtic numerari —fins aleshores ho era interí—, i el 1880 fou qui negocià amb el seu antic deixeble Francesc Sans i Cabot, aleshores director del Museo del Prado, l’avantatjosa permuta de dues obres de Viladomat per dues de Velázquez, dues de Goya, una de Ribera, una de Murillo, una de Carducho i una de Pantoja, amb destinació al museu de l’Acadèmia; la mort de Sans poc després desbaratà l’operació. El 1888 es jubilà.
La mort de Guifré el Pelós, per Claudi Lorenzale i Sugrañes
© Fototeca.cat
Al marge de l’ensenyament oficial també regentava la seva pròpia acadèmia. Representà, amb Pau Milà, la introducció del Romanticisme als estudis oficials de belles arts de Catalunya. Com a pintor féu obres importants, algunes de les quals destruïdes el 1936, com el gran absis de Sant Agustí (1861) o els quadres de la capella de Sant Antoni de Pàdua, a Santa Maria del Mar (Barcelona). De les grans composicions, resta el retaule —amb La Cena— de l’altar del Santíssim de l’església del Sant Esperit, a Terrassa (1850). Pintà altres obres religioses, com la Santa Bàrbara (Museu d’Art Modern de Barcelona) i el Naixement de la Mare de Déu (Acadèmia de Sant Jordi), i obres històriques medievalitzants, entre les quals es destaca La mort de Guifré el Pelós (1843; Museu d’Art Modern de Barcelona).
Molt discutit per la seva submissió als cànons freds, idealitzants i poc valoradors del color del natzarenisme, hom en destaca, però, els retrats (Autoretrat vestit de frare, Museu d’Art Modern de Barcelona; retrats de la família Rogent, col·l Rogent, Collbató; etc) i alguna indiscutible obra mestra, com L’hivern, de la sèrie de Les estacions (Barcelona, Palau de la Virreina).