Witold Lutosławski

Juntament amb Penderecki fou un dels principals representants de la nova escola polonesa. Des dels Jocs venecians (1961) utilitzà la tècnica aleatòria, que continuà en els trois poèmes d’Henri Michaux per a cor i orquestra, en la Segona Simfonia (1967) o en el Llibre per a Orquestra (1968) i en un Concert per a piano (1988). Obres anteriors, de tècnica més tradicional però igualment importants, són Concerto per a Orquestra (1954) i Música Fúnebre (1958). Exercí la docència i fou guardonat amb nombrosos premis.