De planta rectangular i emmurallada (1 518 × 745 m), tenia clavegueres, aigua corrent i carrers empedrats (conservats fins a mitjan s XVII). Fou projectada en terrasses esglaonades, la part alta destinada a dependències palatines i administratives —el 947 s’hi traslladà la seca de Còrdova— i la inferior a habitatges, a mesquita (inaugurada el 941), a botigues, a jardins i àdhuc a un parc zoològic. Els relats de les ambaixades cristianes que hi acudiren permeten de reconstruir-ne, en part, la sumptuositat del protocol i el luxe arquitectònic. Saquejada i destruïda el 1010 (Muḥammad II de Còrdova), amb l’esfondrament del califat s’inicià la seva espoliació (venda de peces a Sevilla, Granada, Còrdova i el Magrib). Quan tingué lloc la reconquesta de Còrdova (1236), el seu nom havia estat oblidat, i les ruïnes, conegudes per “Còrdova la Vella”, foren cedides (1408) als jerònims per a la construcció del convent de Valparaíso. La seva identificació es produí arran de la publicació (1843) per part de Gayangos de l’obra d’al-Maqqāri. El 1911 començaren les excavacions (dependències del tipus d’apadanes iranianes, restes de ceràmica, marbre esculpit, capitells, objectes de bronze, etc), i actualment, bé que a poc a poc, hom n'ha iniciat la restauració i la reconstrucció.