i Marià Salvador Maella i Pérez | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Marià Salvador Maella i Pérez

Pintura
Marià Salvador Maella i Pérez Autoretrat
© Fototeca.cat
pintura pint
Pintor.
València, 1739 — Madrid, 1819

Fill del pintor de Morvedre Marià Maella. Se n'anà a Madrid, on treballà amb l’escultor Felipe de Castro i fou un dels primers deixebles d’Antonio González Ruiz a l’Academia de San Fernando, acabada de crear, on guanyà diversos premis. Amb la intenció d’anar a Amèrica, el 1759 anà a Cadis, on pintà una gran tela — El terratrèmol del 1755 — per al monestir de Santo Domingo (probablement la que ara hi ha a la casa de la ciutat) i diversos retrats. Anà, però, a Roma, on guanyà diversos premis a les acadèmies de San Luca i del Campidoglio; d’aquesta època és l' Autoretrat de l’Academia de San Fernando, on fou admès com a membre de mèrit el 1764, en tornar de Roma. Entrà al servei de Carles III, sota la direcció de Mengs, i es casà amb una filla d’Antonio González Velázquez. En anar-se'n Mengs a Roma, fou designat inspector dels cartons de la Real Fábrica de Tapices (1770-71), assistent de director de pintura a San Fernando (1771) i pintor de cambra (1774). El 1788 F.Bayeu el guanyà en la votació per al càrrec de director de pintura a San Fernando, càrrec que no ocupà fins el 1794, a la mort del seu sogre. El 1795 succeí Bayeu en la direcció general de l’acadèmia. Amb el càrrec de primer pintor de cambra —compartit, però, amb el seu enemic Goya—, culminà la seva carrera de pintor oficial el 1799. La seva actitud contemporitzadora amb el règim de Josep Bonaparte li valgué el reconeixement dels seus càrrecs el 1809, la qual cosa li valgué la retirada del càrrec de primer pintor de cambra per part de Ferran VII, el 1715. Típic representant de l’academicisme setcentista, havia polemitzat amb Goya, els Bayeu i Castillo, en basar-se aquests en temes de la vida quotidiana, en lloc d’extreure'ls de la Bíblia o la història. Bon tècnic i hàbil dibuixant, seguí de prop les orientacions de Mengs. Féu obres al fresc a la col·legiata de San Ildefonso de La Granja (1772), a la catedral de Toledo (1775-79), a la catedral de Burgo de Osma (1781-83), a diverses parts de la Casita del Príncipe d’El Escorial (1788) —on també féu tres pintures sobre el setge, la rendició i l’entrada a Maó del 1782—, a la Casita del Príncipe d’El Pardo (1789), al Palacio Real de Madrid (1789), a la sala de ball de la Casita del Labrador d’Aranjuez (1792) i a la Sala de la Reina Maria Lluïsa del mateix edifici (1798). La seva obra més important al fresc és l' Apoteosi d’Adrià (1797), al Palacio Real de Madrid, on també pintà el sostre de la sala d’armes i altres dependències. Féu nombroses obres de tema religiós, entre les quals sobresurten diverses pintures per al monestir de San Pascual d’Aranjuez (1769), La mort del beat Gaspar Bono (1787; Museu de Belles Arts de València), La conversió del duc de Gandia (1787; catedral de València), L’Assumpció del Museo del Prado i la de la catedral de Jaén (1793) i diverses Immaculades —tema fomentat per Carles III— (El Escorial; Madrid, col·l Villahermosa; Museum of Art, University of Kansas; etc). És menys coneguda la seva activitat de retratista: a part els retrats de membres de la cort imposats pel seu càrrec, cal citar el del rector Vicent Blasco (1790?, Universitat de València).

Col·laboració: 
SAl

Llegir més...