El nom deriva de la cova de La Magdalena, i la majoria de jaciments coneguts se situen a França i al litoral cantàbric de la península Ibèrica. Es desenvolupà durant un període climàtic fred, corresponent a la darrera glaciació, dins el Plistocè, quan el ren era un animal corrent de la fauna i una de les bases de l’alimentació. Molts dels instruments eren fabricats amb ossos i banya de ren, i una de les característiques tecnològiques d’aquest període és l’ús abundant d’aquests materials per a fabricar instruments diversos, entre els quals els més típics són els arpons. Els instruments de sílex, fulles i burins, tendeixen a la mida petita (micròlits). L’art fou molt important: es destaquen les pintures rupestres a les coves (com Las Caus i Altamira), que representen el període de plenitud de la pintura paleolítica, així com també els gravats i pintures d’art mobiliari. El carboni 14 ha fixat la cronologia del Magdalenià bàsicament entre el 17.000 i el 9.500 aC. El centre principal d’aquesta cultura fou l’Europa occidental.
Les indústries magdalenianes són documentades als Països Catalans continentals, bé que sembla que no fou una indústria dominant i que en una bona part del període hi predominaren, contemporàniament, les indústries de tradició gravetiana (Epigravetià). Durant anys hom cregué que el Magdalenià era limitat al nord de Catalunya: Cau de les Goges de Sant Julià de Ramis i Bora Gran d’en Carreres de Serinyà (Gironès), Sant Benet (Baix Empordà), com una extensió de les indústries magdalenianes del nord dels Pirineus. Però les excavacions de la Cova del Parpalló, de Gandia i del Matutano (Castelló) mostren la presència del Magdalenià al País Valencià. Hom ha considerat, també, que hi havia influències magdalenianes a l’Epigravetià de la Cova del Barranc Blanc de Ròtova.