Situació i presentació
Limita amb els termes municipals de Beuda (N i W), Sant Ferriol (S), Serinyà (S) i Crespià (E), aquests dos de la comarca del Pla de l’Estany, i Cabanelles (E), que pertany a l’Alt Empordà. En la divisió territorial de Catalunya del 1936 Dosquers fou inclòs en la comarca de l’Alt Empordà, però l’any següent, el 1937, en fou segregat per a incorporar-lo a la Garrotxa i el 1969 fou agregat al municipi de Maià. De fet, com Maià, es troba a la zona de transició entre la Garrotxa, l’Empordà i el Pla de l’Estany. El terme municipal forma part del partit judicial de Figueres (i no d’Olot), però històricament es troba vinculat a Besalú.
El territori s’estén a la plana de la dreta del Fluvià (riu que toca el terme pel SW), drenada per les rieres de Maià i de Segueró, que aflueixen juntes al Fluvià dins l’antic terme de Dosquers. El municipi arriba al sector septentrional fins a les derivacions sud-orientals del massís de la Mare de Déu del Mont, que culminen al Montcal (546 m).
A més del poble de Maià de Montcal, cap del municipi, el terme comprèn els veïnats, ravals i caseries de Bruguers, Dosquers, el Pla de Baix, Jonqueres, la Riera, les Carreres, Llorenç, Maià de Montcal, Usall i Vila-rodona, la urbanització del Molí d’en Llorenç i l’antic veïnat de Pocafarina. Travessa el terme la carretera N-260, que enllaça Figueres i Olot, de la qual surt un ramal cap a Maià i un altre cap a Dosquers. De Maià una pista asfaltada permet arribar a Beuda.
En l’escriptura de donació del comte Miró al monestir de Sant Pere de Besalú, del 978, a més dels llocs de Maià i la seva església de Sant Vicenç i de Jonqueres, surten una sèrie de topònims, molts dels quals han persistit fins els nostres dies: els alous del comtat besaluenc a la vila anomenada Maià (Maliano), al terme de Llorençà (Laurenciano), a la Vall Alta (Pla de Dalt); surten també Lagurnagra, la muntanya dita Malareto, el riu Agemalo, la muntanya Petramala i el Montcal (Montecalvo).
La població i l’economia
Segons el fogatjament del 1553, la població de Maià (maianencs) era de 34 focs, només 4 més que en el del 1378 (29 de laics, 3 de militars i 2 de capellans). A la fi del segle XVIII (1787) tenia 220 h i durant la primera meitat del XIX experimentà un fort creixement fins als 690 h (1860). La pèrdua de població des d’aleshores fou menor que en altres poblacions de la zona, però continuada: 527 h el 1900, 526 el 1930 i 422 el 1960.
A Dosquers la població ha estat tradicionalment escassa. En el fogatjament del 1379 tenia, amb Pedrinyà, 20 focs (tots d’Església) mentre que el 1553 en tenia 26. Durant el segle XVIII perdé població, fenomen poc freqüent en aquesta època a Catalunya: de 60 h el 1718 passà a només 33 el 1787, xifra que sembla molt desproporcionada amb la que dona el cens del 1860, que és de 213 h, màxim assolit de població. Han anat davallant després fins al 1960, que n’hi havia 165. Després de la unió dels termes de Maià i Dosquers, la població continuà la tendència negativa anterior, amb 419 h el 1975, 385 h el 1981 i 325 h el 1991. Amb el canvi de segle, la tendència es va capgirar; així, el 2001, hi havia 335 h i, el 2005, s’arribà a 374 h.
L’economia és bàsicament agrària; les terres de conreu, que ocupen una bona part del terme, són dedicades sobretot a cereals i farratge, i també hi ha llegums. Fins a la meitat del decenni del 1980 era molt important l’avicultura, que fou substituïda posteriorment per la cria de bestiar porcí, oví i boví. Gran part de la població activa treballa fora del municipi. Figueres i Besalú, juntament amb Banyoles, són els centres d’atracció comercial i de serveis.
El poble de Maià de Montcal
Església de Sant Vicenç de Maià de Montcal
© CIC-Moià
El poble de Maià de Montcal (143 h el 2006) es troba a 241 m, al peu de la muntanya que li dona nom, format per dos nuclis: el primitiu, dit el Quer, centrat per l’església de Sant Vicenç, i el de les Ferreries, més modern, al peu de la carretera. L’església parroquial de Sant Vicenç, esmentada des del 978, quan el comte bisbe Miró donà al monestir de Sant Pere de Besalú un alou situat in villa Maliano, és un notable exemplar romànic, fet amb carreus grans i ben tallats, amb l’absis arrodonit decorat amb mènsules, porta a ponent formada per tres arcs en degradació i un feixuc campanar de torre al centre de la façana. El 1698 el poble era lloc reial.
Moltes cases han estat rehabilitades com a lloc de segona residència. Entre les diverses celebracions de la població cal destacar la festa major, al final de gener, en honor a sant Vicenç.
Altres indrets del terme
Dosquers
L’antic municipi de Dosquers, estès a la riba esquerra del Fluvià, a l’indret de la seva confluència amb el Ser (hi aflueix per la dreta), fou agregat el 1969 al terme veí de Maià de Montcal. La població és disseminada en masos agrupats al voltant de l’església parroquial formant els veïnats d’Usall, la Riera i Vila-rodona que, el 2005, aplegaven 62 h. Al peu de la carretera N-260 hi hagué l’hostal de Dosquers. La població celebra la festa major al juliol, per Sant Jaume. Referent a l’etimologia, a partir de les formes més antigues trobades (Duobus queriis el 1245, Duobuscheriis el 1278, Duobusquery el 1257) hom ha suposat que significa “dues roques” i també “dues alzines” (segons Monsalvatje). Popularment sol ésser també anomenat Tosquers.
El terme és pla, llevat d’algunes elevacions al límit amb Maià, i el travessa la riera de Segueró, que aflueix al Fluvià, on tradicionalment hi havia hagut molins. Hi ha deus d’aigües ferruginoses i sulfuroses (Font Pudosa).
L’església parroquial de Sant Martí de Dosquers s’alça a 162 m d’altitud al centre de l’antic terme. És un edifici romànic, d’una sola nau, absis semicircular sobrealçat i porta amb arquivoltes. Posteriorment hom li afegí una torre campanar de planta rectangular damunt la façana, que dona al conjunt un aire fortificat. Prop seu hi ha alguns masos. És documentada per primera vegada el 1278 (Sancti Martini de Duobuscheriis) quan el bisbe de Girona Pere de Castellnou llegà un calze d’argent a aquest temple.
Prop de l’església hi ha restes dels murs de l’antic castell de Dosquers, que tingué la jurisdicció del lloc. Havia estat emmurallat i amb valls. Inicialment dins el comtat de Besalú, aquest castell constava el 1245 com a propietat del bisbe de Girona Guillem de Cabanelles, que en el testament fet aquell any dotava amb aquest castell el benefici que havia establert a la capella de Santa Maria i Tots Sants, que havia fet construir al palau episcopal de Girona. El 1257 Jaume I feu concessions a favor del bisbe de Girona per als homes de Dosquers, Crespià i Pedrinyà, en què els eximia de la jurisdicció del castell de Besalú. El castell romangué en mans de la mitra gironina fins a l’extinció de les senyories al segle XIX. Algunes masies interessants són Can Manifont, Can Sons, Can Travé i Ca n’Hospital.
Jonqueres i altres veïnats
Al sector muntanyós del NE del terme, ja a l’esquerra de la riera de Segueró, presidint el veïnat de Jonqueres (30 h el 2005), s’alça l’església de Santa Maria de Jonqueres, edifici romànic del segle XII, amb absis semicircular fortificat durant la guerra contra Joan II, volta apuntada, finestres i porta decorades i restes d’un petit claustre o galilea. Aquesta església també és esmentada en el document del 978 que hem esmentat abans. El 1245 és citada com a priorat dependent del monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona (de la diòcesi d’Elna), però hi tenia drets la mitra gironina. Al segle XVII era un priorat secular. Com a mínim des del segle XV, tenia un altar dedicat a santa Magdalena, i amb aquesta advocació també és coneguda modernament (Santa Magdalena de Maià). L’indret és un bon mirador del poble i de les terres que l’envolten. Al juny, per Santa Magdalena, s’hi celebra un aplec.
Al NW de Maià, presidit per la muntanya del Montcal, es troba el veïnat de les Carreres (26 h el 2005).
Vers el S del terme, a l’W de Dosquers, hi ha el veïnat de Bruguers (62 h el 2005). Més al N, prop de la carretera de Girona a Olot, hom construí la urbanització del Molí d’en Llorenç; entre aquesta i Maià, en un bosquet, hi ha la capella de Sant Prim i Sant Felicià, senzill edifici del segle XVII, restaurat posteriorment. Al costat hi ha una font d’aigua abundosa que segons la llegenda brollà aquí per apaivagar la set dels qui traslladaven les relíquies dels sants a Besalú. També en aquest sector hi ha els veïnats de Llorenç i del Pla de Baix (21 h el 2005), i més al N, l’antic veïnat de Pocafarina.