Fou un dels principals representants de la reacció tradicional contra la Revolució Francesa, la qual combaté intel·lectualment i pràcticament. Lliurat a l’apologia de la teocràcia pontifícia, fou un dels inspiradors de l’ultramuntanisme del s XIX. Al racionalisme del s XVIII oposà el sentit comú i la fe. Segons ell, el pecat original ha deixat l’home en una situació d’insuperable impotència per a conèixer per si mateix la veritat i el bé social. Així, l’home s’ha de sotmetre a l’autoritat de Déu, representada legítimament només pel papa i els monarques. És autor de Considérations sur la Révolution Française (1796), Études sur la souveraineté (1797), Les soirées de Saint-Pétersbourg ou Entretiens sur le gouvernement temporel de la Providence (publicada el 1821), Du Pape (1819) i De l’Église gallicane (1821).