La geografia física
Mali s’estén sobre el sòcol precambrià africà. Hom hi distingeix dues regions principals: al N, una regió àrida, coberta per dunes i ergs, pràcticament deshabitada —llevat de les vores del Níger—, que enllaça pel NE amb la regió granítica sahariana d’Adrar des Iforas; al S s’aixequen uns altiplans formats per relleus tabulars de gresos.
El Níger, un dels tres grans rius africans, al seu pas per Mali
© Corel Professional Photos
Presenta unes diferències climàtiques acusades: la zona septentrional, desèrtica, amb unes precipitacions quasi inexistents i una gran oscil·lació tèrmica diürna i anual; la central, amb unes pluges que oscil·len de 200 a 600 mm anuals i unes temperatures més suaus; la meridional, amb unes pluges de prop de 600 a 1.000 mm i unes temperatures força uniformes (entre els 25° i els 30°C); i l’extrem sud, de 1.600 mm, en un període de tres a sis mesos. Hidrogràficament, comprèn les conques del Níger i de l’alt Senegal, la primera de les quals és molt important econòmicament, car, gràcies a les seves lentes inundacions anuals, possibilita l’agricultura i és també una via de navegació. Al centre predominen la sabana i el bosc en galeria.
La geografia econòmica i l’economia
La seva economia és dedicada principalment a l’agricultura i a la ramaderia. L’agricultura produeix sobretot mill, arròs, cacauets, cotó (per a grana i fibra), blat de moro, mandioca i tabac.
Recollida de cebes a Mali
© Corel Professional Photos
Altres conreus alimentaris són els moniatos, els llegums, les hortalisses (tomàquets, cebes), la fruita (mangos, pomes), la canya de sucre i el te. Però només hi ha excedents de cotó i de cacauets, i de cereals en anys bons. Els sòls conreables ocupen una cinquena part del territori i són dedicats majoritàriament a pasturatges. Hom vol estendre els conreus mitjançant regatges amb aigües del riu Senegal i amb un canal derivat del Níger. La ramaderia és constituïda per bovins, ovins i cabrum, com a proveïdors de llet, carn i pells, i per ases, camells i cavalls, com a font d’energia. L’exportació de bestiar viu és la segona del país d’ençà que ha decaigut la de cacauets. La pesca fluvial, bé que limitada, forneix el quart producte d’exportació. La mineria resta limitada als jaciments de sal gemma, en el desert, de fosfats i d’or d’importància considerable, a més de pedreres de marbre i de calcària.
Graners en un poble de Mali
© Corel Professional Photos
Amb assistència externa hom ha començat a explotar els jaciments de bauxita a la zona de Bamako, Kita i Ségou, i els de mineral de ferro, a Nioro, Kayes i Ansongo, d’urani, liti, coure, diamants i petroli. L’energia elèctrica procedeix en el 54% de petroli importat. La indústria de manufactures només és representada per les indústries alimentàries (carn, sucre, cervesa, begudes gasoses). També hi ha indústries tèxtils (cotó, llana), de la pell, de sabó i sobretot de ciment. Té una xarxa de carreteres molt deficient, només aprofitables a les estacions seques. Les principals són la d’Alger a Lagos (Nigèria), oberta d’Alger a Gao, i la de Dakar (Senegal) a Bamako, on enllaça, pel primer port del país, amb la navegació pel Níger (només en aigües altes). També és parcialment navegable el Senegal. Té un aeroport internacional, a Bamako. Les importacions són de productes manufacturats: químics i farmacèutics, maquinària i vehicles, petroli refinat, materials per a la construcció, sucre, a més d’aliments en general, i procedeixen bàsicament de la Costa d’Ivori, França, Alemanya i el Senegal. Les exportacions s’adrecen a França, la Costa d’Ivori, Alemanya i la Xina. La balança de serveis també és molt deficitària, sense que arribin a compensar la balança comercial les remissions de treballadors malians a l’estranger. El PIB cresqué el 3,1% anual durant el període 1965-73, i el 4,1% durant el decenni següent, mentre que el creixement mitjà del PNB per habitant (1,2% anual en el període 1965-83) situa Mali (1983) com el tercer estat més pobre d’Àfrica i el novè o desè del món.
La geografia humana i la societat
La població és formada per diferents grups ètnics: bambara (33%), fulbe (12%), senufo (11%), malinke (9%), soninke (9%), dogon (7%), songhai (6%), tuàreg (5%), etc. La densitat, tot i que és molt baixa (6 h/km2), presenta grans diferències; així, mentre el N, desèrtic, és pràcticament deshabitat, al S, a les regions agrícoles al voltant del Níger, s’assoleixen densitats al voltant dels 100 h/km2.
Mare i fill en un mercat de Bamako
© Corel Professional Photos
La taxa de creixement anual és elevada (27,8‰) i la població urbana és només del 21‰. Solament una ciutat, Bamako, supera els 100.000 habitants. La llengua oficial és el francès, i es parla el mende, l’àrab i el berber. La major part de la població és musulmana (90%). Enderrocat el general Traoré, que havia mantingut entre 1968-91 un règim militar, pel gener del 1992 hom aprovà una nova constitució que establia un règim democràtic. L’òrgan de govern és l’Assemblea Nacional, unicameral, que consta de 113 escons. Mali és membre de l’ONU, de l’OUA, de la CFA i de la Comunitat Econòmica de l’Àfrica de l’Oest.
La història
Poble de Guetema
© Fototeca.cat-Corel
Entre els segles III i XIII, a les valls mitjana i alta del Níger s’estengué el regne de Ghana, que fou substituït pel regne de Mali (segles XIII-XVII). La dominació, al segle XVIII, dels bambares fou rebutjada, al començament del segle XIX, per una reacció dels musulmans fulbes, que constituïren el regne de Macina (1810-62), el qual, reformat més tard, s’enfrontà a la conquesta francesa. El país fou visitat per diversos exploradors europeus (Mungo Park i R. Caillié, entre d’altres) que cercaven Tombouctou. El 1898 els francesos procedents del Senegal ocuparen l’alt Níger, i el territori fou integrat al Sudan francès. La resistència dels indígenes es mantingué fins el 1918; l’etapa colonial fou força pacífica, però el 1945 el Rassemblement Démocratique Africain hi creà una filial, l’Union Sudanaise (US), que inicià la lluita per la independència. Vencedora la US a les eleccions del 1956 i el 1957, el 1958 Mali entrà a la Communauté Française, i el 1959 es federà amb el Senegal. Assolí la independència total el 1960, i el primer president fou el dirigent de la US, Modibo Keita, que adoptà una política progressista i antiimperialista. Les dificultats econòmiques i l’oposició de la nova burgesia administrativa i comercial feren fracassar l’experiment, i el 1968 l’exèrcit, encapçalat pel coronel Moussa Traoré, derrotà Keita, establí una dictadura militar i restablí les relacions amb les grans potències, especialment amb França (féu reingressar Mali a la zona del franc).
El 1974 fou aprovada una constitució que, en vigor des del 1979, establia un règim militar de partit únic —Union Démocratique du Peuple Malien— que consolidava els poders de Traoré, el qual, esdevingut alhora secretari general del partit i cap d’estat, mantingué una fèrria repressió sobre l’oposició i privilegià la nacionalització de les empreses. Tanmateix, el seu règim hagué d’enfrontar-se des dels anys vuitanta amb el descontentament de diversos sectors de la població, entre els quals els estudiants i alguns militars, que el 1980 protagonitzaren un cop d’estat fallit. El 1985 Traoré fou reelegit en els càrrec de president de la república i de secretari general del partit únic, la Union Démocratique du Peuple Malien (USDPM), els membres de la qual, d’altra banda, foren també els únics candidats en les eleccions per a l’assemblea nacional el 1988. Poc després dels comicis, davant els pobres resultats dels anys anteriors en el camp econòmic, Traoré inicià un programa de privatitzacions. En el pla internacional, l’any 1984 hom arribà a un acord sobre la demarcació fronterera amb Algèria. Després d’un període d’enfrontaments armats, les disputes sobre territoris limítrofs amb Burkina Faso també finalitzaren el 1986 mitjançant un acord entre les dues parts. El juny del 1989 el general Traoré reforçava, amb la remodelació del gabinet ministerial, els poders de què gaudia. Malgrat la millora econòmica experimentada gràcies als acords pactats amb el Fons Monetari Internacional i a la privatizació de catorze empreses estatals (agost del 1989), continuaven produint-se condemnes per desviaments de fons públics, mentre un fort endeutament n’hipotecava el futur. Per la seva banda, el conflicte protagonitzat pels tuàregs del nord, sufocat violentament per l’exèrcit l’any 1990, acabà amb un acord de pau signat el gener del 1991 que preveia un règim especial per a la regió de l’Adrar.
Al març, Amadou Toumani Touré posà fi, amb l’arrest de Traoré, a un absolutisme que havia durat gairebé un quart de segle: la revolta era conseqüència de les manifestacions —sufocades amb centenars de morts— que havien tingut lloc a Namako i a les principals ciutats que demanaven la democràcia, que havien estat organitzades per l’Associació d’Alumnes i Estudiants de Mali, amb el suport de mestres i funcionaris. De la revolta sorgí un Comitè Provisional de Salvació Popular, presidit per Touré, el qual constituí una Conferència Nacional, que elaborà una constitució democràtica. L’Aliança Democràtica al Mali (ADEMA) aconseguí la victòria en les eleccions del 1992, i el seu líder, Alpha Oumar Konaré, fou nomenat president. El 1993 hom jutjà l’expresident Mussa Traoré i alguns dels seus col·laboradors, acusats de reprimir violentament les protestes populars del 1991. Condemnats a mort, la pena els fou commutada. Konaré aconseguí fer minvar la inestabilitat interna: el 1992 hom signà amb la guerrilla tuàreg els acords de Bamako, pels quals alguns rebels s’integraven a l’exèrcit i s’atorgava un estatus especial a la regió Nord. El 1995, el ministeri de defensa llançà una forta ofensiva contra aquells grups tuàregs que es negaven a acceptar el pacte i contra les milícies songhai que s’enfrontaven als tuàregs. El 1996 es podia considerar pacificat el nord del país. Les relacions amb l’oposició, que havien estat molt tenses el 1992, s’anaren relaxant gràcies a l’acceptació d’un projecte de regionalització. En l’àmbit econòmic, Konaré aconseguí superar l’impacte negatiu de la devaluació del franc CFA del 1994. Les segones eleccions multipartidistes de la història de Mali, al maig del 1997, es realitzaren en un context de creixent tensió, provocada per una oposició minoritària però molt radicalitzada, que desencadenà diversos boicots i crides a la desobediència civil durant els processos electorals (legislatives i municipals) celebrats el 1997 i el 1998. No obstant això, l’hegemonia del president Konaré i el seu partit ADEMA es mantingué sòlida.
La gestió de Konaré permeté aïllar els sectors més radicals de l’oposició i apropar els moderats. Durant el seu mandat, tot i ser un dels estats més pobres del món i més dependents de l’ajut extern, Mali dugué a terme avenços substancials en infraestructures, en l’augment de la producció agrària (malgrat alguns anys desfavorables, com ara el 2004, a causa d’una plaga de llagostes) i en la renegociació del deute. Com en molts altres estats africans, aquests anys fou creixent la penetració de la Xina en l’economia. Retirat Konaré, les eleccions presidencials de l’abril del 2002 foren guanyades per Amadou Toumani Touré, bé que rebé nombroses acusacions de frau. A l’octubre, el govern dimití en pes sense explicacions aparents i en el seu lloc fou format un govern qualificat d’“unitat nacional”, el primer ministre del qual dimití menys d’un any després (abril del 2004). Paral·lelament a la continuació d’enfrontaments interètnics en diversos punts del país, la frontera amb Costa d’Ivori romangué els anys 2003 i 2004 en una situació sovint fora de control a causa del conflicte en aquest país. A l’abril del 2007, el president Touré, fou reelegit i tres mesos després, en les legislatives, l’oficialista Aliança per la Democràcia i el Progrés, renovà la majoria. El conflicte amb els tuàregs s’estengué més enllà dels acords a què s’havia arribat els anys noranta. Tot i alguns avenços en les negociacions entre aquest grup i el govern (com el lliurament de les armes de prop d’un miler de militants al febrer del 2009), la creixent presència d’Al-Qā‘ida i de grups afins a la zona agreujà la inestabilitat. Per tal d’afrontar la creixent presència del terrorisme islamista radical, el 2010 Mali, Algèria, Mauritània i el Níger crearen una força conjunta, però la violència al N del país s’intensificà i provocà milers de desplaçats i refugiats.
Al març del 2012, un cop d’estat militar deposà Touré sota l’acusació de laxitud amb la rebel·lió del nord. Al mes següent, simultàniament al nomenament d’un govern civil de transició, els tuàregs del nord declararen la independència. Anṣār al-Dīn, el grup més important, prengué el control sobre l’oposició moderada representada pel Moviment Nacional d’Alliberament d’Azawad (MNLA), declarà l’estat islàmic amb el suport d’Al-Qā‘ida i imposà una observació estricta de la xaria, que comportà, entre altres actuacions, execucions i amputacions sumàries i la destrucció de monuments considerats sacrílegs (entre els quals hi ha els temples i la biblioteca islàmics de Tombouctou). Pressionat per la Unió Africana (que havia suspès Mali), a l’agost, el govern promilitar inclogué alguns ministres de l’oposició i, al novembre, la UA i l’organització regional ECOWAS aprovaren una ofensiva per a reconquerir el nord, però la inestabilitat en el govern i els llargs preparatius de la missió comportaren, al gener del 2013, la intervenció de l’exèrcit francès, que en quatre mesos recuperà les principals ciutats. Al maig, una conferència internacional aprovà un important ajut internacional per a la reconstrucció de Mali. Tot i que al juny se signà un acord de pau amb una part dels tuàregs, la violència ressorgí amb enfrontaments armats i el segrest i l’assassinat de periodistes francesos per les milícies islamistes al final d’any. A l’agost Ibrahim Boubacar Keita guanyà les eleccions presidencials i al desembre se celebraren eleccions parlamentàries, que guanyà una coalició favorable al president. Al maig del 2014, l’MNLA s’emparà de diverses ciutats del nord. Tot i això, des del setembre tingueren lloc a Alger negociacions entre el govern de Mali i aquest grup. Al maig del 2015 forces franceses abateren dos caps de la branca maliana d’Al-Qā‘ida, presumptament involucrats en el segrest i la mort dels periodistes francesos. Al juny del 2015 el Moviment de Coordinació d’Azawad, organització que agrupava diversos grups tuàregs (principalment l’MNLA) amb l’exclusió dels islamistes radicals, arribaren a un acord amb el govern pel qual es reconeixia Azawad (nom amb què els tuàregs designen el territori del nord de Mali), per al qual hom preveia un règim descentralitzat.