Origen i evolució del bisbat de Mallorca
Per una butlla del 1295, Menorca fou unida a la diòcesi de Mallorca; però esdevingué diòcesi independent el 1795. Eivissa no ha pertangut mai, de fet, a la diòcesi de Mallorca. De vuit arxiprestats, que comprenien 39 parròquies i 46 filials el 1906, passà el 1928 a set arxiprestats, dividits en 72 parròquies, i el 1964, a 12 arxiprestats, amb 132 parròquies. Actualment té 26 arxiprestats, dividits en quatre grups, cadascun presidit per un vicari episcopal. L’origen de la diòcesi és obscur.
El 484 n'era bisbe Elias, del qual només se sap que assistí a un concili de Cartago. Deuen ésser de la fi del segle V les basíliques de Santa Maria del Camí, Son Peretó (Manacor) i sa Carroja (Portocristo), de les quals s’han conservat algunes restes. El 892 el papa Formós i el 897 el papa Romà reberen la petició del bisbe Servusdei de Girona perquè adscrivís les illes de Mallorca i Menorca com a béns de la seu gironina, però en llurs respostes no feren cas d’aquesta pretensió. El 1058 el valí de Dénia manà que tots els clergues mallorquins restessin sotmesos al bisbe de Barcelona. Al cap de pocs anys de la conquesta de l’illa per Jaume I de Catalunya-Aragó (1229), Mallorca fou creada diòcesi, un cop superades les dificultats econòmiques de la dotació, i depengué directament de la Santa Seu, per salvar-la dels pretesos privilegis reclamats pels bisbes de Tarragona, Barcelona i Girona. Aquesta subjecció acabà el 1492, que passà a ésser sufragània de l’arxidiòcesi de València. El 1248 Innocenci IV havia posat sota la seva protecció les quatre esglésies parroquials de la ciutat i les trenta-una de la part forana. Alguns mallorquins, com Ponç de Jardí i Berenguer Batle i altres clergues i religiosos, havien sofert les conseqüències de les lluites entre els reis de Mallorca i el de Catalunya-Aragó. Els reis havien protegit l’església mallorquina, bé que alguna vegada les relacions s’havien ressentit per les contínues peticions pecuniàries d’aquells; el 1395 havia tingut lloc una concòrdia entre Joan I i el bisbe Lluís de Prades, dita d’en Manresa, pel nom del notari que l’havia escrita. Fins a mitjan s. XVI l’església mallorquina passà una època d’una certa decadència espiritual. Molts bisbes, com Roderic de Borja, el futur papa Alexandre VI, no residiren, o residiren molt poc, a l’illa. Al període posttridentí, durant els pontificats de Diego de Arnedo, Joan de Vic i Manrique i llurs successors (segles XVI-XVII), es notà un ressorgiment molt fort, del qual són mostra els sants i els venerables mallorquins, la gran quantitat d’eclesiàstics il·lustres, les nombroses fundacions de beneficis i confraries i el naixement de nous ordes religiosos. Les guerres de Successió i del Francès tingueren profundes repercussions. Cal remarcar, entre els bisbes d’aquests darrers segles, Pere d’Alagó, fundador del seminari conciliar i de la Universitat Literària, Juan Díaz de la Guerra, famós per les seves lluites contra el culte donat a Ramon Llull i el seu centralisme exagerat, Bernat Vidal, que intervingué en la política vuitcentista, Miquel Salvà i Muna, creador del butlletí del bisbat, i Pere Joan Campins, promotor d’un moviment litúrgic i d’una revitalització intel·lectual i espiritual, en la qual col·laborà el seu vicari general, Antoni M. Alcover.
De la guerra civil ençà
Durant la guerra civil de 1936-39 el clericat mallorquí prengué, en general, una actitud clarament favorable al govern de Burgos i tolerà —i en alguns casos afavorí— la repressió contra els elements republicans i d’esquerra; així, per exemple, Georges Bernanos, a Les grands cimetières sous la lune (1938), atacà durament, per aquest motiu, els catòlics mallorquins i llur bisbe (Josep Miralles). La postguerra es caracteritzà per un fort predomini de nacional-catolicisme. Hi tingué una gran importància l’Acció Catòlica unificada, i en sorgí el moviment dels Cursets de Cristiandat, de signe molt tradicional, que s’ha difós arreu. Després del concili II del Vaticà hi ha hagut una nova presa de consciència dels valors de la cultura catalana pròpia i dels greus problemes socials de la diòcesi, augmentats pel boom turístic i per la immigració. La crisi de la societat mallorquina d’aquests anys ha afectat profundament l’Església i s’ha manifestat en la minva de la pràctica religiosa i en un fort percentatge de secularitzacions sacerdotals (dècada dels setanta). Els consells diocesans presbiteral i de pastoral malden per dur endavant una renovació de la diòcesi, que és sotmesa a una revisió anual, des del 1978, en l’assemblea diocesana.
Després de la convocatòria, feta l’any 1995 pel bisbe Teodor Úbeda, del Sínode diocesà en la perspectiva del Jubileu del 2000, 400 grups, amb un total de més de 5.000 persones, participaren en l’etapa presinodal. La fase final fou protagonitzada per l’Assemblea sinodal, constituïda per 165 membres, que es reuní durant el curs 1998-99. L’any 1999, en el marc de la reestructuració dels diferents departaments i delegacions episcopals, el bisbe creà dues noves delegacions diocesanes: la de pastoral universitària i la de pastoral juvenil. La diòcesi es comprometé a construir una nova parròquia i locals socials a l’arquebisbat de Gitega, a Burundi. Les constitucions sinodals foren publicades en un llibre i serviren de base per a la redacció del Pla Diocesà 2000-03, en el qual es formulen tres objectius: oferir a la societat acollida, paraula i testimoniatge; intensificar la formació en tots els àmbits de la diòcesi, i afavorir la participació del laïcat. El Pla Diocesà dóna prioritat a la formació especialitzada dels grups d’animació litúrgica i a la creació de l’Institut Superior de Ciències Religioses (antiga Escola de Teologia), que era previst que funcionés al costat del CETEM (Centre d’Estudis Teològics de Mallorca). El 1999, el bisbe de Mallorca presidí la cerimònia oficial d’autentificació i segellament de l'Opus Lul·lià, que inclou 250 de les 280 obres catalogades com a autèntiques; 14 són inèdites i unes 30 s’han perdut.
L’any 2000, el Govern Balear i el bisbat signaren un conveni de rehabilitació per a facilitar la conservació del patrimoni eclesiàstic de Mallorca. La direcció general d’arquitectura i habitatge es comprometé a gestionar davant el ministeri de foment les subvencions referents al pla estatal de catedrals. El ministeri acordà prèviament concedir una subvenció de 793.000 euros per a la rehabilitació i la protecció de les naus de la porta principal i la porta del mirador de la catedral. També l’any 2000, el bisbe de Mallorca, juntament amb els de Menorca i d’Eivissa-Formentera, publicà la carta pastoral La família, transmissora i educadora de la fe. El titular del bisbat de Mallorca és, des del 2004, Jesús Murgui Soriano, que havia estat bisbe auxiliar de València.
El patrimoni artístic i cultural
La residència actual dels bisbes de Mallorca, al darrere mateix de la seu, gaudeix d’una magnífica panoràmica damunt la badia. Del primitiu edifici romanen escasses restes. La façana, obra del bisbe Bauçà, fou acabada el 1616. Passat un ampli pòrtic de tres arcs gòtics de mig punt, que porten l’escut del bisbe Ferrer i la data de 1473, hom troba un ampli pati quadrat on donen les habitacions del bisbe, l’arxiu diocesà, la biblioteca i el museu diocesà. Els altres murs porten les armes d’alguns bisbes, com Bernat Cotoner i Benet Panyelles, aquestes dins un solemne rellotge de sol. Al pis superior hi ha una gran sala, amb els retrats dels prelats mallorquins, que començà el bisbe Garrido de la Vega. Interiorment hi han estat fetes nombroses reformes. El bisbe Campins creà, el 1899, l’Arxiu Històric de l’Església Mallorquina. Els documents més antics són del segle XIV. A més dels llibres sacramentals de totes les parròquies de Mallorca, que s’inicien a mitjan s. XVI i solen arribar fins el 1870, que començà el registre civil, conté els llibres propis de la cúria diocesana (visites pastorals, decrets, provisions, col·lacions, etc). Posseeix també fons importants procedents de la Causa Pia Lul·liana i del seminari conciliar. El Museu Diocesà també fou creat pel bisbe Campins, el 1908. El restaurà i el reorganitzà el bisbe Hervàs i Benet. Recentment ha estat objecte d’una nova restauració i, en part, ha estat traslladat de lloc. Ha estat habilitada l’anomenada capella de Sant Pau, al costat mateix del palau episcopal, amb portalada gòtica i retaule del mateix sant, del segle XIV. Entre les pintures que conté, són notables el políptic amb 18 escenes de la Passió, d’escola senesa, del segle XVI, les taules de Sant Jordi, de Pere Nisard (vers el 1468), de Santa Clara, del segle XV, etc. Entre les escultures cal mencionar la Mare de Déu del Portal del Mirador de la Seu. Són molt valuosos els llegats fets per Nicolau Campaner (una col·lecció de plats) i pel comte Ulisses de Segnier. La biblioteca episcopal comprèn els fons dels llibres duplicats dels suprimits convents de jesuïtes, de Sant Martí de Palma i el de Pollença, de la biblioteca capitular, íntegra, que inclou la valuosa Summa fratris Monetae (1242) i nombrosos incunables, i dels provinents de les col·leccions privades de Miquel Mir (12.000 volums), F.Rodríguez Marín i Rafael Álvarez Sereix. Fou iniciada, el 1729, amb caràcter privat, i fou oberta a la consulta pública gràcies a les gestions del bisbe Díaz de la Guerra (1772-77); el seu primer bibliotecari fou Antoni Pujals, nomenat el 1774. Des del 1982 la cúria diocesana és a l’antic edifici del seminari.
Episcopologi de Mallorca
| Nom | Data | Lloc de naixement |
|---|---|---|
| Elies | 480-184 | |
| Ramon de Torroella | 1238-1266 | de Torroella de Montgrí? |
| Pere de Morella | 1266-1282 | de Mallorca |
| Ponç de Jardí | 1283-1301 | de Tortosa? |
| Guillem de Vilanova | 1304-1318 | català |
| Ramon de Cortsaví | 1318-1321 | de Cortsaví, Vallespir |
| Guiu de Terrena | 1321-1332 | de Perpinyà |
| Berenguer Batle | 1332-1349 | de Perpinyà? |
| Antoni de Collell | 1349-1363 | rossellonès |
| Antoni de Galiana | 1363-1375 | de Mallorca |
| Pere Cima | 1377-1390 | d’Inca?, Mallorca |
| Lluís de Prades i d’Arenós | 1390-1403 | de la diòcesi de Tarragona |
| Francesc Climent (Sapera) | 1403-1407 | català |
| Lluís de Prades i d’Arenós (segona vegada) | 1407-1429 | |
| Gil Sanxis Munyós (Climent VIII) | 1429-1446 | de Terol, Aragó |
| Juan García | 1446-1459 | de Calataiud, Aragó |
| Arnau de Marí i de Santacília | 1460-1464 | de Palma |
| Pedro de Santángel | 1465-1466 | de Calataiud, Aragó |
| Francesc Ferrer | 1467-1475 | aragonès |
| Diego de Avellaneda | 1475-1488 | de Valladolid |
| Roderic de Borja, cardenal (futur Alexandre VI) | 1489-1492 | de Canals, Costera |
| Joan Baptista de Sabelli, cardenal | 1492-1493 | italià |
| Guillem Ramon de Montcada i de Vilaragut | 1493-1496 | català |
| Antonio de Rojas | 1496-1507 | de Palència |
| Diego de Ribera y Toledo | 1507-1511 | de Toledo |
| Rodrigo Sans del Mercado | 1511-1530 | d’Oñati?, Guipúscoa |
| Agostino Grimaldi | 1530-1532 | de Gènova |
| Gian Battista Campeggio | 1532-1558* | de Bolonya |
| Diego de Arnedo | 1561-1572 | d’Osca |
| Joan de Vic i Manrique de Lara | 1573-1604 | d’Alzira, Ribera Alta |
| Alfonso Laso y Sedeño | 1604-1607 | |
| Simó Bauçà | 1608-1623 | de Mallorca |
| Félix Guzmán | 1625 | de la diòcesi de Valladolid |
| Baltasar de Borja i de Velasco | 1625-1630 | de Berlanga, Castella |
| Juan de Santander | 1631-1644 | de Castro-Urdiales, Castella |
| Tomàs de Rocamora | 1644-1653 | d’Oriola |
| Miguel Pérez de Nueros | 1655-1656 | de Calataiud, Aragó |
| Diego Escolano y Ledesma | 1656-1660 | de Madrid |
| Pedro Fernando Manjarrés y de Heredia | 1660-1670 | de Navarrete, Rioja |
| Bernat Lluís Cotoner i d’Olesa | 1671-1684 | de Palma |
| Pere d’Alagó i de Cardona | 1684-1701 | de Càller, Sardenya |
| Francisco Antonio de la Portilla | 1702-1711 | de Vejoris, Castella |
| Atanasio de Esterripa y Tranajaurregui | 1712-1721 | de Bilbao |
| Juan Fernández y Zapata | 1722-1729 | de San Pedro de Manrique, Castella |
| Benet Panyelles i Escardó | 1730-1743 | de Vilafranca del Penedès |
| José de Cepeda y Castro | 1744-1750 | de Puebla de Montalbán, Castella la Nova |
| Llorenç Despuig i Cotoner | 1750-1763 | de Palma |
| Francisco Garrido de la Vega | 1763-1772 | de Monte San Martín de Berducido, Galícia |
| Juan Díaz de la Guerra | 1772-1777 | de Jerez de la Frontera, Andalusia |
| Pedro Rubio Benedicto y Herrero | 1778-1794 | de Santa María del Campo, Castella |
| Bernat Nadal i Crespí | 1794-1818 | de Sóller, Mallorca |
| Pedro González y Vallejo | 1819-1824 | de Soto de los Cameros, Rioja |
| Antonio Pérez de Hirias | 1825-1842 | de Valdeolivas, Castella la Nova |
| Rafael Manso | 1847-1851 | de Villa del Campo, Extremadura |
| Miquel Salvà i Munar | 1851-1873 | d’Algaida, Mallorca |
| Mateu Jaume i Garau | 1875-1886 | de Llucmajor, Mallorca |
| Rigobert Domènech i Valls | 1916-1924 | d’Alcoi |
| Gabriel Llompart i Jaume | 1925-1928 | d’Inca, Mallorca |
| Josep Miralles i Sbert | 1930-1947 | de Palma |
| Joan Hervàs i Benet | 1947-1955 | de Puçol, Horta |
| Jesús Enciso y Viana | 1955-1964 | de La Guardia, País Basc |
| Rafael Álvarez y Lara | 1965-1972 | de Castillo de Locubín, Andalusia |
| Teodor Úbeda i Gramage | 1972-2004 | d’Ontinyent, Vall d’Albaida |
| Jesús Murguí i Soriano | 2004-2012 | de València |
| Xavier Salinas Viñals | 2012-2016 | de València |
| Sebastià Taltavull i Anglada | 2017- | de Ciutadella |