El relleu s’inscriu en els tres paisatges des Pla, la serra de Llevant i sa Marina. El primer és format per un substrat miocènic, sovint de margues burdigalianes, recobert, en part, de fèrtils al·luvions quaternaris; l’altitud és modesta (100-150 m), i té l’aspecte d’una depressió tectònica, amb turons de gresos més resistents; el buidatge de l’erosió és visible a ponent, on el torrent de sa Vall drena aquest sector vers la badia d’Alcúdia. La serra de Llevant és relativament deprimida ( llindar de Manacor , franquejable des de la mar pel coll de Serrella) i discontínua, formada per materials mesozoics (margues cretàcies, calcàries juràssiques, dolomies triàsiques) que dominen sa Marina (mola des Fangar, 318 m alt.; puig de so na Moixa, 335 m; serra des Llodrà, 350 m); al límit amb el terme de Sant Llorenç des Cardassar s’inicia el massís d’Artà, més interior (serra de Calicant, 427 m). El sector de sa Marina té una forma tabular (de 3 a 4 km d’amplada), i és format de molasses vindobonianes (miocèniques); aquesta plataforma, lleugerament inclinada vers la mar, que domina per un desnivell de 25 a 30 m, és interrompuda per barrancs encaixats (el que desguassa a cala es Domingos) o per fondalades càrstiques (a son Fortesa); en resulta un litoral rectilini, interromput per un seguit de cales: de S a N, Murada, es Domingos, Antena, Bóta, Virgili, Magraner i, passada la punta de Llevant, cala Varques, Estany d’en Mas, cales Falcó, Anguila, Murta, de Manacor, Morlanda i Moreia. La cala , o port, de Manacor (on hi ha el nucli de Portocristo) és la més important. La vegetació originària era d’alzinar als sectors forestals des Pla i la serra, i d’una garriga de garrofer i olivella a sa Marina. Aquesta, poc fèrtil, restà intacta fins al primer terç del s. XIX, i els conreus no s’hi estengueren com a d’altres marines. El 1960 la màquia i la garriga ocupaven 3 893 ha, i els ermots, 1 226, en bona part a sa Marina; els alzinars s’havien reduït a 21 ha, desplaçats gradualment per pinedes de pi blanc (1 144 ha), abundoses a la serra. El 1982 l’extensió de terra conreada era de 21 610 ha, 6 866 de les quals dedicades a conreus herbacis, 8 a oliveres, 89 a vinya i 14 600 a fruiters de secà. La ramaderia comprèn uns 2 400 caps de bestiar boví, uns 3 600 d’oví, un 45 de cabrum, uns 940 de porquí i uns 700 d’aviram. El bestiar de treball, que en altre temps tingué una gran importància (2 000 caps el 1945) i prestigi, avui ha desaparegut pràcticament. La indústria ha assolit importància i diversitat a partir de dues especialitzacions, els productes de les quals són en bona part exportats: els mobles i, sobretot, les perles d’imitació. Els mobles deriven de la gran tradició de fusteria (el 1944 hi havia 225 tallers de fusters, i més de 300 el 1955, amb més d’un miler de treballadors, i 551 el 1977, amb 1 754 treballadors); la indústria dels mobles domina el mercat mallorquí, i s’ha introduït en d’altres, i darrerament, gràcies al turisme, ha reviscut l’antiga artesania de la fusta d’olivera, amb la producció de souvenirs . Dins els materials per a la construcció, a més de rajoleria, articles de ciment i ceràmica tradicional (atuells domèstics i imatgeria), hi ha tallers de vidre mallorquí (126 empreses amb 498 treballadors). Quant a la fabricació de perles artificials, l’origen es remunta a una factoria establerta a Manacor per una societat fundada a Barcelona vers el 1900 (que explotava una patent alemanya) aprofitant la crisi agrícola del camp manacorí; la factoria s’independitzà el 1915, i el 1931 donava feina a un miler de treballadors (en una gran majoria, dones). El 1948 s’extingí la patent inicial, i proliferaren les empreses a Manacor (un centenar) i la competència estrangera. Així, s’ha produït una reestructuració d’aquesta indústria, que el 1971 tenia tres empreses (de 271, 541 i 551 treballadors), i les perles Majòrica constitueixen un dels primers articles industrials d’exportació mallorquins. La indústria metal·lúrgica ocupa uns 375 treballadors (reparació d’automòbils i de maquinària agrícola), i es manté l’artesania del ferro forjat. Les indústries alimentàries (embotits, farineres, indústria làctia i vinícola), de productes químics i d’energia (dos gasòmetres). La fesomia del municipi de Manacor ha estat alterada substancialment pel turisme. La popularitat de les coves del Drac i des Hams atreu riades diàries de visitants i bona part de la costa ha estat urbanitzada. Compta amb més de 13 000 places d’allotjaments turístics. La població es mantingué estacionària al s. XVIII (7 000 h el 1709, 6 620 el 1799), i tingué un increment notable al s. XIX (8 420 h el 1824, 12 330 el 1859, 19 635 el 1889), a la fi del qual s’esfondrà l’economia agrícola i s’originà una emigració en massa (12 408 h el 1900); la represa posterior es manifestà en 1920-40 (de 13 033 a 19 060 h), a causa de l’expansió industrial, i en 1960-86 (de 19 224 h a 24 153), a causa també del turisme. El 1970 el 85,3% de la població era nascuda a les Illes, el 12,4% a la península Ibèrica i el 2,3% a l’estranger. La població activa suposava el 38,8% dels habitants i era distribuïda de la següent manera: el 16,83% en el sector primari, el 44,96% a la indústria i el 38,21% als serveis.
La ciutat (25 936 h [2006], manacorins ; 128 m alt.) sorgí dalt d’un turó, d’on s’estengué vers el pla que separava aquest nucli del de Fartàritx, al sud, on s’establiren els molins de vent; el primer eixample és anomenat ses Dames pel seu traçat en quadrícula; els barris de llevant, es Baix de Cós i es Barracar, són d’habitatges senzills i amb predomini d’agricultors i immigrats; al nord, la plaça de Sant Jaume prolonga el comerç del centre; a ponent, es Tren i sa Torre són barris de residència més modesta. El ferrocarril Palma-Inca-Manacor-Artà suspengué el seu servei a partir d’Inca el 1977. El nucli antic és centrat per sa Bassa, antiga confluència de camins, la plaça del mercat i l’església parroquial i arxiprestal de Santa Maria, enorme edifici neogòtic bastit a partir del 1891 segons plans de Josep Barceló i Gaspar Bennàzar (l’església anterior, gòtica, havia estat construïda a partir del s. XIV, i fou acabada el 1602, amb ampliacions posteriors). És notable l’església (amb un retaule xorigueresc i la capella del Roser, restaurada el 1954) i el claustre del convent dominicà de Sant Vicent Ferrer, fundat el 1576; es destaca també la torre de ses Puntes (o torre d’en Mir), casal fortificat del s. XIV, i el casal dels Puig. De la residència reial (el Palau) bastida al començament del s. XIV com a lloc de descans dels reis de Mallorca, que passà a mans de particulars el 1480, en resta només una torre, mig derruïda, entre sa Bassa i l’església, inclosa actualment dins una fàbrica de perles. La població de Manacor correspon a un nucli islàmic o potser romà. En el repartiment el districte de Manacor fou assignat a Nunó Sanç, però aviat tornà a la corona, i el 1300 Jaume II de Mallorca creà la vila de Manacor, entre d’altres. El 1234 la parròquia de Manacor depenia de la de Santa Maria de Bellver (Sant Llorenç des Cardassar), però fou constituïda parròquia independent el 1248. La vila adquirí una gran vitalitat a partir del s. XIV. És tradicional la celebració de mercat els dilluns i d’una fira el darrer diumenge de maig. El 1835 tingué lloc un intent d’aixecament carlí, dit popularment sa Llorençada . El moviment obrer, a partir de la fi del s. XIX, fou controlat per l’Agrupació Socialista (1892). A l’inici de la guerra civil de 1936-39 hi hagué un intent de resistència davant l’aixecament per part dels carrabiners. Manacor, objectiu principal de la campanya de Bayo per a recuperar Mallorca, fou després quarter general de les forces franquistes. Era característic del folklore manacorí el ball dels cossiers, el ball dels moretons, amb l’alicorn, per Sant Domènec, i encara perdura la desfilada dels dimonis i ses beneïdes , per les festes de Sant Antoni. Tenen també tradició les corregudes de cavalls amb cabriolés. El 1875 fou fundat l’Ateneu Manacorense i La Reforma, i el 1899 fou creada la prestigiosa agrupació polifònica anomenada capella de Manacor. Al Museu Arqueològic Municipal (dit abans Museu Aguiló) es conserven notables mosaics de la basílica de son Peretó i objectes de la cultura dels talaiots (l’Hospitalet Vell). L’Arxiu Municipal ha estat catalogat modernament. Manacor rebé el títol de ciutat el 1912. El municipi comprèn, a més, els nuclis de Cala Moreia (o s’Illot), Cala Morlanda i Cala Murada, els pobles de Portocristo i de Son Macià i l’antiga torre dels Enagistes.