Mancomunitat de Catalunya

Orígens

La Mancomunitat de Catalunya fou el resultat d’un llarg procés pel qual Catalunya aconseguí, per primer cop des del 1714, una administració pròpia, per bé que d’atribucions força limitades. Convergiren en aquest assoliment el desvetllament de la identitat catalana a partir de la Renaixença, així com la gradual consolidació del catalanisme polític, que cristal·litzà en les Bases de Manresa (1892) —articulació d’un programa polític de signe regionalista que contemplava la creació d’òrgans d’autogovern—, i les victòries electorals de la Lliga Regionalista (1901) i la Solidaritat Catalana (1907), ambdues d’adscripció catalanista.

Bases legals

Concebuda en les seves directrius pel seu primer president Enric Prat de la Riba (maig del 1914-agost del 1917), les bases legals de la Mancomunitat foren, a més de la llei provincial de 29 d’agost de 1882, el decret de 18 de desembre de 1913, que autoritzava la unió de províncies de l’Estat espanyol per a fins exclusivament administratius —de fet, només ho foren les del Principat; al País Valencià hom no passà d’unes converses preliminars—, dos decrets de 26 de març de 1914, que aprovaven l’Estatut de la Mancomunitat de Catalunya, i el mateix Estatut, redactat per Prat de la Riba i aprovat per la junta de les diputacions de Catalunya el 9 de gener de 1914.

Organització

L’organització politicoadministrativa de la Mancomunitat es basava en tres òrgans fonamentals: l’assemblea general, el consell permanent i la presidència. L’assemblea era sobirana i composta per tots els diputats de les quatre províncies, 36 dels quals corresponien a la diputació de Barcelona i 20 a cadascuna de les altres diputacions. Les renovacions s’havien de fer cada dos anys, per meitats dels districtes electorals, que eren els de les jurisdiccions judicials. L’assemblea era presidida, al començament, pel president de la Mancomunitat, però, el 1919, tingué ja president propi. L’assemblea redactà i aprovà, el 28 de maig de 1914, el seu reglament, en el qual hom preveia reunions ordinàries i extraordinàries. El consell permanent era format pel president i vuit consellers, preferentment dos per cada província, amb representació de les diverses tendències polítiques, per tal d’evitar, segons sembla, tant el possible centralisme barceloní com el monopoli polític de la Lliga Regionalista. El consell permanent era una mena de govern regional incipient, que actuava com a poder executiu. Les conselleries eren, inicialment, les de cultura i instrucció, camins i ponts, obres hidràuliques i ferrocarrils, telèfons, agricultura i serveis forestals, beneficència i sanitat, política social i finances. Entre les comissions tècniques auxiliars hi havia el consell de pedagogia, la comissió de sanitat, la comissió forestal, la de beneficència, d’educació general, la gestora de ferrocarrils i la d’estudis jurídics i econòmics. En la reforma del 1917, el nom de comissió fou canviat pel de direcció general. El reglament del consell permanent de la Mancomunitat fou aprovat el 2 de juliol de 1914.

Finançament i atribucions

El finançament de la Mancomunitat hagué de recórrer pràcticament als emprèstits, car mancà de recursos propis mentre no li foren delegats els serveis de les diputacions provincials. Ja en les primeres reunions de l’assemblea general hom acordà de demanar al govern la delegació a la Mancomunitat de les funcions que les lleis poguessin donar en endavant a l’administració central en les províncies catalanes respecte a molts sectors. Per a compensar el cost dels serveis, hom demanava la cessió d’una o més contribucions directes o l’establiment de qualsevol altra compensació. Pel setembre del 1918 les diputacions traspassaren a la Mancomunitat els serveis de construcció de carreteres i l’Escola Superior d’Agricultura, i pel gener del 1920 la totalitat dels serveis de beneficència, instrucció pública i deute. No es produí, doncs, una descentralització de l’estat a favor de la Mancomunitat, sinó un inici de concentració regional de competències, fórmula, de tota manera, interessant per a la constitució d’una entitat unitària catalana, amb serveis i recursos propis.

Realitzacions i llegat de la Mancomunitat

Enric Prat de la Riba tornà a ésser elegit president de la Mancomunitat el 14 de maig de 1917. A la seva mort, en l’exercici del càrrec, el substituí Josep Puig i Cadafalch, que, fins que la Mancomunitat fou dissolta el 1925 pel general Primo de Rivera, es dedicà bàsicament a desenvolupar els fonaments posats pel seu predecessor. La Mancomunitat fou, per a Prat, quelcom més que un òrgan administratiu: la creació d’una entitat política que posés les bases d’una futura autonomia de més llarg abast. Per arribar-hi, hom creà i envigorí institucions com l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l’Escola Industrial de Barcelona, l’Escola d’Agricultura, l’Escola del Treball, la xarxa de biblioteques públiques ("Biblioteques Populars"), l’Institut d’Educació General, l’Escola de Funcionaris d’Administració Local, l’Escola de Bibliotecàries, la de Bells Oficis, la d’Infermeres, la Junta de Museus, la Caixa de Crèdit Comunal, l’Oficina d’Estudis Jurídics, etc. Totes aquestes institucions havien de dur a terme una tasca de conscienciació catalana força important, alhora que hom posava les bases d’una administració pròpia i les d’un equip d’homes preparats per a les futures tasques de govern. La Mancomunitat impulsà també unes bases ideològiques i culturals en un programa de projecció universalista i cívica de la identitat catalana que es reflectí en el moviment del Noucentisme i tingué com a mentor destacat Eugeni d’Ors. Les iniciatives de la Mancomunitat concitaren una forta hostilitat de la major part de l’espectre polític espanyol. Les reaccions foren especialment virulentes en la demanda de la cooficialitat del català pel Consell de la Mancomunitat al maig del 1916 i en l’agressiva campanya contra el Projecte d’Estatut d’Autonomia del 1919. Ambdues propostes foren finalment rebutjades, però, juntament amb les altres realitzacions, foren un model a seguir per a l’autonomia de Catalunya implantada amb la Segona República.

Final de la Mancomunitat

La Mancomunitat convisqué, des de la fi de la Primera Guerra Mundial, amb un període especialment convuls de les lluites socials, que arribaren a un màxim de conflictivitat amb els enfrontaments armats entre obrers i patronal, l’ocupació militar de Barcelona i una duríssima repressió contra els sindicats, clima que afavorí el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera, el qual, en accedir al poder, substituí en la presidència de la Mancomunitat el successor de Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, pel dirigent de la Unión Monárquica Nacional Alfons Sala, fins a la supressió definitiva de la Mancomunitat, en virtut de la disposició transitòria cinquena de l’estatut provincial de 20 de març de 1925.