i Joan Manén i Planas | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Joan Manén i Planas

Música

Sumari de l’article

Joan Manén i Planas
© Fototeca.cat
música mús
Violinista i compositor.
Barcelona, 14 de març de 1883 — Barcelona, 26 de juny de 1971

Vida

Infant prodigi, s’inicià en la música amb el seu pare i alguns professors esporàdics, però la seva formació musical i intel·lectual fou essencialment autodidàctica. Als set anys feu el seu primer concert públic, i el 1897 interpretà la Simphonie espagnole d’Édouard Lalo al Carnegie Hall de Nova York, però la seva projecció internacional tingué lloc dos anys després a Berlín, on fou contractat per oferir quinze recitals per Alemanya. Ha estat considerat un dels grans virtuosos de violí per la crítica internacional. Al llarg de la seva carrera de violinista virtuós col·laborà amb les orquestres i els directors més prestigiosos del món i dugué a terme prop de 4.000 actuacions públiques. En alguna ocasió formà duet amb Enric Granados o Joaquim Nin. Fou un dels primers violinistes que substituí la corda prima del violí per una d’acer per tal de guanyar sonoritat i brillantor. Com a compositor s’inicià als tretze anys, i el 1900 estrenà al Teatre Líric de Barcelona la seva primera simfonia, Catalònia (posteriorment reelaborada amb el nom de Nova Catalònia). El 1903 dirigí al Gran Teatre del Liceu la seva òpera Giovanna di Napoli i mesos després n’hi estrenà una altra, Acté, més tard revisada i reestrenada amb el títol Neró i Acté. La seva nombrosa producció, que inclou tots els gèneres, deixa entreveure la influència de Richard Strauss. Posseïdor d’un gran domini de l’orquestració, realitzà un acurat treball temàtic marcat pel leitmotiv wagnerià. Molt preocupat per donar perfecció formal a les seves obres, la seva personalitat aflora sobretot en les sardanes, que presenten un llenguatge clar i directe. Es pot considerar que estigué en la línia del poematisme alemany, però mai no volgué alinear-se amb cap moviment, i fou bastant crític amb les avantguardes musicals. Revisà i adaptà obres de Bach, Chopin, Mozart i Paganini, del qual dirigí l’edició de l’obra completa, i harmonitzà nombroses cançons populars catalanes. Col·laborà en diverses publicacions, com per exemple Revista Musical Catalana, Ritmo, La Vanguardia o La Veu de Catalunya. Ell mateix escriví els llibrets per a les seves òperes. És autor de l’autobiografia Mis experiencias (1944) i del tractat El violín (1958). Diverses obres seves han estat editades per Universal Edition (Viena), Aug. Cranz (Leipzig), Max Eschig (París) i Schott’s Söhne (Magúncia). Inicià la construcció d’una sala de concerts a Barcelona (Auditòrium Manén), però, mancat de subvencions, hagué de deixar-la inacabada. L’any 2019, una investigació del Museu de la Música de Barcelona determinà que entre el 1916 i el 1921 Manén fou el primer intèrpret a enregistrar la integral de concerts per a violí de Ludwig van Beethoven, Max Bruch i Felix Mendelssohn.

Obra (selecció)

Música escènica: Acté, òpera (1903; reestrenada com a Neró i Acté, 1933); Giovanna di Napoli, òpera (1903); Der Fackeltanz (‘La dansa de les atxes’, obra escènica estrenada a Frankfurt el 1909); Don Juan (no estrenada); Soledad, òpera (1952); els ballets Rosario la tirana (1953) i El retrat de Dorian Gray (1945); Medea (monodrama, 1933)

Orquestra i solista: Suite núm 1 per a violí, piano i orquestra; Juventus, concerto grosso per a 2 violins i orquestra (1911); Concierto español per a violí i orquestra; Caprici en la menor per a violí i orquestra    

Orquestra: Catalònia: simfonia núm, 1 per a gran orquestra (composta el 1900 i reelaborada amb el nom de Nova Catalonia, 1909); Sinfonía Ibérica núm 2; Camí del sol, simfonia per a teatre (1926); Miniatures, set peces característiques per a orquestra de corda (1948)

Cambra: Quartet amb piano Mobilis in mobili (1903); Quintet per a piano i cordes Lui et Elle (1918); Petite suite espagnole; Quartet núm 1; Diálogo per a arpa, flauta, violí, viola i violoncel (1958)

Sardanes: 13, entre les quals El cavaller enamorat i Camprodon

Bibliografia

  1. Manén i Planas, Joan: Mis experiencias. I: el niño prodigio, Editorial Juventud, Barcelona 1944
  2. Manén i Planas, Joan: Mis experiencias. III: trabajar, sufrir, avanzar, Editorial Juventud, Barcelona 1970
  3. Manén i Planas, Joan: Diccionario de celebridades musicales, Ramón Sopeña, Barcelona 1978
  4. Joan Manén post., 1901
  5. Manén i Planas, Joan: Mis experiencias. II: el joven artista, Editorial Juventud, Barcelona 1964
  6. Manén i Planas, Joan: Relatos de un violinista, Editora Nacional, Madrid 1964
  7. Manén i Planas, Joan: El violín, Editorial Labor, Barcelona 1958
Col·laboració: 
MAV / NPR
Data de revisió: 
2019-06-07

Llegir més...