Estudià al taller de Thomas Couture, però els seus veritables mestres foren els pintors clàssics, dels quals prengué el tema, la composició i la tècnica. Així, hom veu l’influx de Giorgione i Rafael en El dinar campestre (1863; Musée d’Orsay, París), veritable peça d’escàndol al Salon des Réfusés del 1863, per la temàtica i per la composició, que tracta de produir un efecte de plein air i que contrasta els tons foscs dels vestits dels dos homes amb la taca clara de la dona nua a primer terme. També escandalitzà Olympia (1865; Musée d’Orsay), que, inspirada en les Venus de Giorgione i el Ticià, esdevé una cortesana, amb la seva criada i un gat, i en la qual la taca clara del cos de la protagonista contrasta violentament amb el fons fosc i amb la criada i el gat, negres. S'inspirà en la pintura hispànica, especialment en Velázquez, de qui prengué la línia de l’horitzó alta i l’absència d’un veritable fons (Torero mort, Dona amb un lloro, 1865; The Metropolitan Museum of Art, Nova York), en Murillo (El pifre, 1866; Musée d’Orsay) i en Goya, de qui prengué temes i composicions (L’afusellament de Maximilià, 1867, Städtische Kunsthalle, Mannheim; El balcó, 1868-69, Musée d’Orsay). F. Hals també l’influí (Bon bock, 1873; col·lecció Tyson, Filadèlfia). Des del 1873 la seva paleta s’aclarí i adquirí alguna característica de la dels impressionistes; a més, practicà el plein air: En vaixell (1874; The Metropolitan Museum of Art), Argenteuil i A can Lathuille (1879; ambdós al Musée des Beaux-Arts de Tournai).