Evolucionà des de la seva actuació en films neorealistes (Riso amaro, 1948) fins a la interpretació de personatges sovint sofisticats (Le streghe, 1967; Morte a Venezia, 1971). Al llarg de la seva carrera interpretà personatges d’una gran intensitat dramàtica (L’oro di Napoli, 1954; Jovanka e le altre, 1959; Il processo di Verona, 1962) i fou dirigida per diversos realitzadors importants, des de De Santis, De Sica i Camerini (Ulisse, 1953) a Pasolini (Teorema, 1968). Prosseguí la seva col·laboració amb Visconti (Ludwig, 1972; Gruppo di famiglia in un interno, 1974) i Pasolini (Il Decamerone, 1971). Desapareguts aquests, únicament reaparegué a Dune (1984) de D. Lynch, Occi Ciorni (1987) de N. Mikhalkov i Slugs (1988), produït per la seva filla.