i ceràmica de Manises | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

ceràmica de Manises

ceràmica ceràm
Ceràmica envernissada de blanc fabricada a Manises (Horta) des del s XIV fins al XVIII.

És caracteritzada per la dauradura de reflex metàl·lic, sovint en combinació amb pintura blava i roja. En 1309-10 Pere Boïl, senyor del lloc, portà a cap, a la cort de Granada, importants negociacions diplomàtiques, que encara continuaven el 1316. És una hipòtesi molt temptadora d’atribuir a aquests contactes l’arrelament a Manises d’una fabricació de ceràmica pintada i daurada com la que es feia a Màlica —al regne granadí—, per influència directa de la de reflexos metàl·lics que hom fabricava als països de l’orient islàmic. Ja al s XIV, i sovint al XV, els àrabs dedicats, a Manises, a fer ceràmica amb aquella exornació eren denominats mestres d’obra de Màlica . Ja el 1317 hom fa esment de cantirers àrabs a Manises, i el 1325 un document esmenta dos sarraceni habitantes Manises dedicats a aquesta indústria, un dels quals porta el cognom d’Almorcí, llinatge molt prestigiós que perdurà, ja cristianitzat, fins ben avançat el s XVI. Els anys 1362 i 1364 són mencionats diversos rajolers de Paterna i de Manises que treballaven per a la cort papal avinyonesa, dos d’aquests darrers ja batejats: Pascasi Martí i Joan Albalat —que és magister de opera de Melica —, que signaren aquell primer any un contracte que els obligava a anar a Avinyó a fer-hi rajoles per al cardenal Audoin Aubert. El 1382 Joan I —aleshores lloctinent general—, a requesta del famós duc de Berry, oncle de la seva muller, Violant de Bar, donà permís perquè tres sarraïns valencians anessin a França per obrar de lur ofici al servei d’aquell duc fastuós. Un d’aquests sarraïns, Jehan de Valence, apareix —ja batejat— els anys 1384 i 1385 a Poitiers i a Bourges, fent rajoles, no solament pintades sinó daurades, com clarament es desprèn dels documents. La primera menció de la dauradura aplicable a l' obra de terra valenciana data del 1372, quan Pere el Cerimoniós encarregà al governador de València una gran partida de rajoles, mil de les quals havien d’ésser deaurades . Aquell mateix any Felip Boïl, senyor de Manises, demanà a aquell rei permís per a comprar en exclusiva —o per a rebre'n en paga la part corresponent dels seus drets senyorials— la ceràmica que es feia al seu feu. Tot això indica com creixia el prestigi d’aquella obra de terra . No sorprèn, doncs, que Francesc Eiximenis, el 1383, en fes un conegut elogi al pròleg del Regiment de la cosa pública , quan, després de referir-se a l' obra comuna de Paterna i de Càrcer, posa “sobre tot” la bellesa de l’obra de Manises, requerida per papes, cardenals i prínceps. La perfecció de la ceràmica fou atesa a Manises des del començament del s XV, quan Maria de Luna, muller del rei Martí, n'adquirí alguns luxosos exemplars (1404), cinquanta anys abans que Maria, muller d’Alfons el Magnànim, els anys 1454 i 1455, encarregués per al seu servei conjunts d’altres exemplars daurats, alguns dels quals són coneguts. Aquestes peces, heràldiques o amb una altra ornamentació exquisida, es feien segons dibuixos prèviament tramesos; excepcional pel seu refinament és un plat —o tallador — amb l’escut del duc de Borgonya Joan el Bo (Wallace Collection, Londres). Nombrosos exemplars amb senyals heràldics italians eren exportats a través de traficants llombards o venecians, i el port de Sluis, de la ciutat de Bruges, concedia tracte de favor a aquesta obra de terra valenciana que s’importava a Flandes. La fabricació de Manises decaigué des del segon terç del s XVI, i llavors fou imitada en la ceràmica daurada de Muel (Saragossa), fins a l’expulsió dels moriscs aragonesos, el 1610; també fou abundosament imitada a Barcelona i a Reus. El seu influx damunt la gran ceràmica italiana del s XVI es palesa a Desuta i en la tècnica del reflex metàl·lic que s’aplicava a Gubbio, on hom trametia moltes peces de Casteldurante perquè hi rebessin dauradura. La decadència de Manises s’accentuà al s XVIII, amb l’ús de temes d’estil totalment popular i un empitjorament progressiu de l’exornació daurada. Els principals museus amb bones col·leccions d’obres de Manises són: a París, el de Cluny i el del Louvre; a Londres, el Victoria and Albert i el British; a Nova York, el Metropolitan, The Cloisters i la Hispanic Society of America; a Leningrad, L’Ermitage; i a Madrid, l’Arqueológico Nacional i l’Instituto del Conde de Valencia de Don Juan. És també notable la col·lecció del Museu de Ceràmica de Barcelona.

Col·laboració: 
MOD

Llegir més...