Manresa

Vista aèria de Manresa

Municipi i cap de comarca del Bages, a l’extrem S del pla de Bages, a l’angle de confluència del Llobregat (límit E del terme) i el Cardener.

Situació i presentació

Limita al N amb els termes de Sant Joan de Vilatorrada i Sant Fruitós de Bages, a l’E amb el Pont de Vilomara i Rocafort i Mura, al S amb Sant Vicenç de Castellet, Castellgalí i Sant Salvador de Guardiola, i a l’W amb Rajadell i Fonollosa. El document més vell que es coneix, certificant l’existència històrica de la ciutat i del topònim que la identifica, és el diploma reial del rei Odó, datat a Orleans el 24 de juny de l’any 889, i les modificacions que en el concili de Port (890) hi van ser introduïdes en parlar de la ciutat i del seu territori. El topònim, però, sembla que és d’origen preromà, ja que el sufix -esa de Manresa o Minoresa és freqüent en noms ibèrics. La forma Minorisa, que en algunes ocasions ha estat considerada com la primitiva, és segurament una llatinització de l’època medieval. A més de la ciutat de Manresa, el terme comprèn un nombre important d’entitats de població. Entre les partides cal esmentar: el Colomer (494 h el 2001), els Comdals, les Ferreres (98 h el 2001), l’Oller (25 h el 2001) i el Poal (150 h el 2001). Entre les caseries i els sectors destaquen la fàbrica dels Polvorers i la Fàbrica Vermella, Vistalegre, els Trullols, el Camí del Suanya (47 h el 2001), el Mas d’en Pla (109 h el 2001), el Mas d’en Roca (93 h el 2001), les Marcetes, el Mas Terrós (69 h el 2001) i la Plana del Pont Nou (152 h el 2001). De major importància són els ravals i barris perifèrics que anaren sorgint, alguns dels quals, al llarg de la dècada dels anys cinquanta i seixanta del segle XX. Cal destacar el Guix (303 h el 2001), Viladordis, el Xup (222 h el 2001), Sant Pau (480 h el 2001), Santa Caterina (292 h el 2001), la Guia, Miralpeix, Sol i Aire, Bella Vista, la Catalana, Tres Creus, la Carretera d’Igualada, la Pujada Roja, la Parada, les Cots, el Grau i el Pont de Vilomara (46 h el 2001).

El marc físic

El territori de Manresa és molt poc pla ja que està modelat per una sèrie de turons testimonials, sovint coronats per fragments de les antigues terrasses fluvials del Cardener. Aquests turons, parcialment ocupats per edificacions, són els puigs Cardener, Mercadal, el Pujolet, Terrà, la Talaia i Berenguer. A més, cal destacar les costes de les Escodines i de Santa Caterina, els tossals dels Cigalons, del Poblenou i del Coro, aquests integrats a la zona urbana, i altres relleus, més perifèrics i elevats, com són Montlleó (361 m), Bufalvent (378 m) i Collbaix (544 m). El Cardener es presenta com l’eix principal del territori de N a S, i té una notable inflexió en angle recte a la meitat del seu curs. Aquesta inflexió, entre els ponts del Congost i Vell, forma els límits occidental i de migdia de la ciutat. D’altra banda, el Llobregat solca el terme de Manresa pel cantó de llevant i li fa de frontera amb les terres del Pont de Vilomara i Rocafort, Mura, Sant Vicenç de Castellet i Castellgalí. La séquia de Manresa fou construïda per la ciutat entre el 1339 i el 1383, amb privilegi de Pere III i sota la direcció del mestre Guillem Catà.

Aspecte de la sèquia de Manresa

La séquia pren l’aigua del Llobregat al peu del castell de Balsareny i la condueix a Manresa per un canal de 26,3 km de recorregut i amb un desnivell de només 10,630 m. En arribar a l’Agulla, el canal es divideix en dues branques: la de la dreta rega les partides del Poal, de Puigberenguer i del Mas d’en Pla; la de l’esquerra, les terres del Guix, de les Cots i de Viladordis. Altres cursos d’aigua que solquen Manresa són: la riera de Rajadell, la qual drena el territori en direcció W-E fins a desguassar al Cardener, 2 km més avall de la ciutat; la riera de Cornet o de Guardiola, que solca les terres al SW del municipi; el torrent de Mas d’en Pla; el de Predicadors o de Monteis; el de Sant Ignasi, dit antigament de Mirable; el de la Font de Fans, i el dels Llops, a més d’altres de curs intermitent. La ciutat de Manresa resta inclosa dins la franja de clima mediterrani de muntanya mitjana, caracteritzada per una pluviositat escassa i una oscil·lació tèrmica anual força acusada. Els hiverns són freds, amb gebrades i boires, i les temperatures elevades dels estius produeixen condensacions de vapor d’aigua. La ciutat presenta un règim equinoccial de pluges, a la tardor i a la primavera. La mitjana de precipitació registrada durant el període 1936-84 va ser de 604,6 mm. Els tres mesos de sequera són el juny, el juliol i l’agost amb valors al voltant dels 35-38°C. El desembre, el gener i el febrer són els mesos més freds de l’any. L’amplitud tèrmica anual és entorn dels 19°C. Les terres manresanes pertanyen al domini potencial del carrascar, tot i que també hi ha terra d’alzinar amb marfull però ambdues formes han estat substituïdes pel pi blanc. La vegetació de ribera és present al voltant de llocs humits, com ara les ribes del Cardener i el Llobregat, les rieres i els torrents. En aquests indrets hom troba una vegetació arbòria dominada per pollancres, àlbers, salzes, oms i freixes. L’acció de l’home sobre la vegetació ha estat i és molt intensa, per això és fàcil veure substituïts gran part dels boscos de ribera per horts i plantacions de pollancres. Als plans o solells, l’alzinar o la garriga també han estat malmesos i al seu lloc apareixen brolles de romaní i bruc d’hivern, a vegades amb un estrat arbori de pi blanc.

Les comunicacions

Des dels temps medievals, la ciutat de Manresa és punt de confluència de vies de comunicació i lligam entre el litoral i els Prepirineus; és el nus de comunicacions més important de l’interior de Catalunya. Les principals vies d’accés a la ciutat són: la C-16, que comunica Manresa cap al N amb Guardiola de Berguedà i cap al S, a través del congost del Cairat, amb Abrera; la C-37 de Manresa a Igualada; la C-55 de Manresa a Solsona; la C-25 de Manresa a Vic; l’autopista C-16 de Terrassa a Manresa (1989), que amb 33,5 km de longitud forma part de la xarxa integrada en l’itinerari europeu E-09; i l’Eix Transversal. Altres carreteres locals comuniquen el cap comarcal amb diversos indrets del Bages. Els ferrocarrils també foren un element cabdal en la consolidació de Manresa com a ciutat industrial i com a centre comercial i de serveis d’abast supracomarcal. El ferrocarril arribà a Manresa l’any 1859, i la construcció de la línia de via estreta de Manresa a Berga, l’any 1883, reforçà encara més el paper de la ciutat. Dos línies fèrries arriben a la ciutat de Manresa: RENFE, que comunica Manresa amb Barcelona, d’una banda, i amb Lleida i Saragossa, de l’altra, i que té l’estació a la carretera vella de Manresa a Abrera, i els FFCC, amb les estacions de Manresa-Alta, Estació Bus, Manresa-Viladordis i Manresa-Baixador.

La població

Des de la seva formació com a nucli urbà, Manresa ha estat, al llarg dels segles, la ciutat més important de la comarca quant a nombre d’habitants, la qual cosa li ha permès d’ésser el centre jerarquitzador d’una àmplia zona de la Catalunya central, tot i que la seva evolució ha estat marcada per una sèrie de períodes en funció de la situació economicopolítica i social de cada moment. Les primeres dades de població (manresans) que es troben referenciades són els fogatges realitzats al segle XIV. En els fogatges del 1365 i 1370 consten un total de 703 focs, mentre que en el del 1381 la xifra és de 463 focs. La disminució de la població va lligada a la Pesta Negra del 1348 i als continuats rebrots que es van produir els anys següents. Durant el segle XV continuà el retrocés demogràfic, sobretot per qüestions polítiques i bèl·liques: la guerra civil entre Joan II i la generalitat. A la meitat del segle XIV i al llarg del segle XV, la població experimentà un descens, tot passant de 2.000 focs a menys de 300. Per aquest motiu la ciutat de Manresa oferia una sèrie d’avantatges a l’hora d’atreure els nous pobladors i iniciar la recuperació demogràfica. Els nous pobladors arribaren d’altres zones de la resta del Principat o de terres de la Corona d’Aragó. Les taxes de natalitat més aviat altes del final del segle XVI van fer possible un considerable increment de la població. Al segle XVII consta que Manresa tenia un total de 1 282 focs. Sembla que a partir d’aquest moment, sobretot al voltant de la meitat de segle, la ciutat va patir els efectes d’una nova pesta, a més de les conseqüències de la guerra dels Segadors i les guerres contra Anglaterra. Al començament del segle XVIII inicià una profunda transformació econòmica i social que li permeté d’augmentar la seva població després de segles amb diferents fluctuacions. Segons el cens del 1717, la ciutat tenia uns 5.669 h, i a final de segle, el cens de Floridablanca del 1787 comptabilitza un total de 8.160 h. L’any 1803 la xifra era de 8.494, i de 12.000 l’any 1838, segons una estadística municipal. Aquesta situació d’augment considerable de la població aviat es veié frenada per les guerres carlines, però continuà augmentant posteriorment, fins a comptabilitzar 16.193 h l’any 1860. L’increment demogràfic de la ciutat es nodrí del propi creixement vegetatiu i de l’arribada d’immigrants procedents de pobles de la comarca i de les comarques veïnes. L’any 1857, Manresa ocupava el sisè lloc en el rànquing de ciutats catalanes amb més població, darrere de Barcelona, Reus, Lleida, Tarragona i Mataró. A la segona meitat del segle XIX hom observa un descens de les taxes de natalitat. Fou també en aquest període que s’assolí el màxim saldo migratori a causa de la necessitat de mà d’obra de la indústria. Durant la dècada del 1877 al 1887 es produí un increment de població d’uns 4 000 h, els quals corresponen al període anomenat la Febre d’Or. La ciutat experimentà en aquesta època una etapa de desenvolupament econòmic fonamentat sobretot en la instal·lació de noves fàbriques. A l’inici del segle XX hom registra una població aproximada d’uns 23.000 h. Durant la segona dècada hi hagué un increment absolut de 5.269 persones. Del 1930 al 1936 la població augmentà 4.327 h, en part gràcies a l’inici de les explotacions potàssiques. Entre el 1950 i el 1960 la població de Manresa experimentà el major creixement del segle i de tota l’evolució demogràfica de la ciutat al llarg de la història. En deu anys es produí un augment d’11.764 h, cosa que representa una taxa de creixement del 29,1%, superior a la mitjana comarcal i a la catalana. L’increment de la població pel fenomen de la immigració va quedar trencat en 1960-70 a causa de la crisi del tèxtil iniciada el 1962. Entre el 1970 i el 1980 el creixement de la ciutat va ser conseqüència del creixement vegetatiu i no del saldo migratori. El 1996 hom empadronà 64.385 h i el 2005, 70.343 h, població que presentava a més una estructura força envellida, pròpia d’una ciutat madura. Pel que fa a la població ocupada el 2001 només l’0,8% d’aquesta població treballava al sector primari, el 9,1% a la construcció, el 30,6% a la indústria i el 59,5% als serveis.

L’economia

L’agricultura i la ramaderia

Tot i que Manresa és una ciutat eminentment industrial, les activitats agràries i ramaderes encara tenen certa importància, especialment en algun barri manresà, si bé l’antiga imatge de Manresa com a població agrícola ja no existeix. Resten com un símbol uns pocs masos —l’Angle, l’Oller, les Ferreres, els Balcells, Can Font de la Serra— i una colla de topònims —les diverses eres— en el nomenclàtor urbà: carrer de l’Era d’en Coma, carrer de l’Era de l’Esquerra, carrer de l’Era del Firmat i carrer de l’Era de l’Huguet. Hom destaca principalment el sector de regadiu, situat al N i a l’E de la ciutat, gràcies a les aigües de la séquia de Manresa. L’aigua d’aquesta séquia també és aprofitada per al regatge de cereals, blat de moro, patates i farratges diversos. D’altra banda, una especialitat de l’horta manresana, com era la mongeta tendra, ha estat pràcticament abandonada. La zona de regadiu ha estat un sector clau per al desenvolupament de la ciutat i per al seu progrés econòmic i social. Si bé durant els segles XVII i XVIII la zona es trobava en mans d’uns quants propietaris, a partir del segle XIX el regadiu manresà es va fragmentar en moltes finques, fet que possibilità l’accés a la propietat a molts petits pagesos. El 1860 les aigües de la séquia permetien que una quarta part de les terres conreades a Manresa fossin de regadiu. Les grans zones de conreu d’horts són les partides del Poal i de Viladordis. D’altra banda, el sector del secà es concentra al SW del terme. Hi predominen els conreus de cereals i el farratge, tot i que hom hi pot trobar oliveres i ametllers, mentre que els conreus de vinya són en clara regressió a causa dels baixos rendiments que proporcionen. Respecte a la dedicació humana que representen les activitats agrícoles, aquestes han variat molt des del final del segle XIX. L’any 1889 vivien a la ciutat 1 304 llauradors, 713 jornalers i 157 ramaders i pastors, mentre que al final del segle XX són poques les persones que dediquen el temps complet a treballar al camp. La majoria de les explotacions són de petites dimensions (menys de 5 ha), i conreades, sobretot, sota règim directe de propietat. El moviment cooperatiu agrari no té gaire pes a la ciutat, malgrat la importància que assoliren la Cooperativa Agrícola Comarcal de Manresa (1931) i el Celler Cooperatiu de Salelles (1926). La producció ramadera és molt més important en valor econòmic que no pas l’agrícola, en especial la porcina i la bovina. El bestiar oví i l’aviram són menys destacats, malgrat l’existència d’algun ramat o granges de gallines ponedores i d’engreix de pollastres. En una proporció elevada l’agricultura està destinada a la ramaderia, ja que sovint les collites s’utilitzen dins la mateixa explotació per a l’alimentació del bestiar. Les explotacions pageses han estat majoritàriament mixtes, o s’hi han transformat. L’activitat ramadera ha potenciat la localització d’escorxadors i indústries de transformació entorn a la ciutat de Manresa i la seva rodalia. Al desembre del 1991 es van obrir les portes del nou escorxador del Bages situat al polígon de Bufalvent, que substitueix l’antic del Poble Nou. El vell escorxador, que començà a funcionar el 21 de setembre de 1908, és un edifici modernista d’Ignasi Oms i Ponsa substitut, al seu torn, d’un altre escorxador, aquest del segle XVIII i situat al mig del carrer de les Piques.

La indústria

Cal situar els orígens històrics de la indústria manresana en les activitats manufactureres col·lectives, com la dels draps de llana —documentada d’ençà del segle XII i amb ordinacions confirmades per Martí l’Humà el 1400— o les adoberies de pells, a les quals s’afegiren aviat les dels teixits de cànem, la fabricació de paper, de claus i de pólvora. Aquestes activitats encara es recorden en alguns topònims, com els Polvorets i els Paperers, el molí de les Puntes o el carrer dels Clavetaires. La indústria sedera predominà a partir de mitjan segle XVIII, però fou desbancada per la cotonera en el curs de la centúria següent. També fou al segle XIX que s’incrementaren les fassines o fàbriques d’esperit de vi i d’aiguardent. Hom fixa en l’any 1840 el punt de partida del procés industrialitzador tèxtil. A finals del segle XX, la indústria manresana es diversificà molt. El sector tèxtil, el de més tradició, havia arribat a ocupar la meitat dels treballadors industrials. El sector es dedicava principalment als filats, al gènere de punt i als acabats. Tanmateix, la crisi tèxtil, que s’inicià al final de la dècada del 1970, afectà particularment l’empresa més important del sector pel que fa tant al volum de treballadors com al volum de producció: la Fàbrica Nova de Manresa —Tèxtils Bertrand i Serra—. Aquesta empresa hagué de tancar portes al 1989. Altres empreses també han hagut de tancar, bàsicament les dedicades a tints i blanqueigs. Així, al final del segle XX el sector tèxtil quedà reduït a la mínima expressió amb relació als anys anteriors. El sector metal·lúrgic nasqué al servei del tèxtil per a la reparació i, posteriorment, construcció de maquinària. Estructurada sobre la base d’empreses de petita i mitjana dimensió, no va començar a afermar-se fins a la dècada del 1960, gràcies a la demanda de components per l’empresa SEAT. La dècada del 1980 significà la refermança d’aquest sector gràcies als contractes subscrits amb les empreses Ford i General Motors. El 2005 el metall ocupava el 36% dels actius del sector industrial i era un sector capdavanter en la recuperació econòmica de la ciutat. El sector químic és representat quasi exclusivament per l’empresa Pirelli. Des del principi de la dècada del 1920, aquesta empresa ha tingut una gran importància per l’estabilitat de la seva ocupació i perquè ha donat feina a un bon nombre de quadres tècnics i peons. La fàbrica és situada al costat de la carretera de Manresa a Sant Joan de Vilatorrada. La transformació del cautxú i les matèries plàstiques era el 2005 l’activitat industrial que ocupava més treballadors (23,4% sobre l’ocupació del sector secundari). La indústria alimentària es presenta bastant fraccionada. Aquest sector aparegué a partir de la transformació i la comercialització dels excedents agraris comarcals. Hom elabora, principalment, vins, galetes, pinsos, conserves i congelats. La indústria de la pell completa el conjunt de les activitats manresanes d’un cert pes econòmic. En aquest sector cal destacar l’empresa de calçats Pielsa, d’origen local, que tancà el 1996. En plena eufòria del procés d’industrialització de la ciutat, Lluís Plana i Roca i Antoni Arderiu i Pascual crearen, el 1921, l’empresa Manufactures de la Pell (Pielsa). Aquesta empresa, que subministrava soles i premanufactures a altres companyies del sector, havia tingut un antecedent a la Casa Planas de Callús (1886), la qual es dedicava a revestir de cuir els corretjams de les maquinàries de filar. La construcció és un sector important a la ciutat i la rodalia, com a conseqüència de l’alt índex d’urbanització que es desenvolupa en aquesta zona. Les obres constructives que es fan actualment estan relacionades amb les instal·lacions d’equipaments, la infraestructura de la xarxa viària i els habitatges unifamiliars. Pel que fa a l’oferta de sòl industrial, la ciutat disposa dels polígons de Bufalvent, dels Dolors i del Pont Nou, i les zones industrials Passeig del Riu i els Comdals. El 2002 s’inaugurà una planta de compostatge de residus, la primera instal·lació d’aquest tipus de la comarca.

El comerç i les finances

Aspecte del parc de l’Agulla (Manresa)

Manresa sempre ha exercit una clara influència comercial i de serveis sobre una extensa àrea del centre del país. L’any 1890 hi havia 205 comerços a la ciutat i el 2005 havia augmentat a 559. L’exemple més representatiu de la modernització del comerç de la capital del Bages va ser la fundació dels Grans Magatzems Jorba (1904), que fins després de la Guerra Civil Espanyola no inaugurà els grans magatzems situats al xamfrà de la Muralla del Carme amb el Carrer Nou. Aquests magatzems tancaren les seves portes l’any 1984 quan formaven part de la cadena Europrix. Als barris vells de la ciutat, hom troba una característica activitat comercial. Les botigues abunden a tots els carrers, molt més als més cèntrics. El carrer de Sobre-roca, que fins ben entrat el segle XX fou el millor de Manresa, i el de Sant Miquel conserven l’antiga dedicació preferent i el prestigi comercial, com també el Carrer Nou i el del Born o el d’Àngel Guimerà. Com a exemple de la nova filosofia comercial hom destaca l’hipermercat Carrefour (1991) i les galeries Olímpia (1990). Dues són les fires tradicionals i comercials que se celebren a la ciutat de Manresa: la de l’Ascensió i la de Sant Andreu, fundades pels privilegis de Pere II, el 1283, i Jaume II, el 1311, respectivament. Aquestes fires s’han convertit des de fa anys en diades de festa comercial. L’èxit aconseguit per la fira de l’Ascensió (maig) en les edicions del 1980 i 1981 va fer plantejar la necessitat de dotar la ciutat d’un recinte firal permanent. El 1986, amb la celebració de l’Expo-Bages (maig), es va inaugurar oficialment el palau firal, al sector del Guix, que ha potenciat l’oferta de fires de la ciutat. Coincidint amb la fira de Sant Andreu, que té lloc als volts de l’últim diumenge de novembre, hom organitza Expo-Neu (1986). El tercer cap de setmana de febrer se celebra la Fira de l’Aixada Mercat Medieval. Els mercats setmanals de Manresa es localitzaven tradicionalment a la muralla del Carme, a la plaça Major i a la plaça del Carme. La construcció del mercat municipal de Puigmercadal (1987) va restar importància a aquests mercats ambulants. D’altra banda, a poc a poc s’ha anat consolidant el mercat setmanal del dimarts a la Font dels Capellans. La ciutat disposa de dos mercats municipals més: el mercat municipal de la Sagrada Família (1983) i el mercat municipal del Pujolet (1986). El dijous se celebra el mercat de la Flor Tallada a la Plaça Europa i els dissabtes el de Productes agraris a les places Major, Planter i del Mercat. Manresa es destaca pel fet de ser una ciutat amb un variat aspecte monumental, que es complementa amb el parc de l’Agulla, inaugurat el 1977, cosa que la converteix en un interessant centre turístic de l’interior. La ciutat disposa de diversos establiments hotelers i un alberg. D’altra banda, un dels serveis amb més tradició són les institucions financeres. Ja l’any 1881 hom fundà el Banc de Manresa, entitat que donà suport a la construcció del Ferrocarril Econòmic de Manresa a Berga. L’any 1967 es creà la societat anònima Banc Mercantil de Manresa, que adquirí la Banca Padró i arribà a tenir una xarxa de 45 sucursals. Actualment, la ciutat és el centre social de la Caixa d’Estalvis de Manresa (1863).

Els serveis

Manresa és el centre de serveis de la comarca. Pel que fa a la sanitat, l’atenció hospitalària es concentra en cinc centres hospitalaris o clíniques: la Clínica Sant Josep, el Servei de Salut Mental-Hospital General de Manresa, el Centre Hospitalari i Cardiològic de Manresa, l’Hospital de Sant Andreu i l’Hospital Sant Joan de Déu. Manresa disposa, a més, de quatre centres d’atenció primària, de centres d’assistència social i d’entitats i centres especialitzats i de planificació.

Vista de la Culla, seu de la Casa de la Natura del Bages (Manresa)

A Manresa hi ha una àmplia oferta d’ensenyament primari, secundari, de batxillerat i de formació professional. A més, es poden realitzar estudis universitaris a l’Escola Universitària Politècnica de Manresa, adscrita a la Universitat Politècnica de Catalunya, a la Fundació Universitària del Bages de Ciències de la Salut i a l’Escola Universitària d’Estudis Empresarials de Manresa, adscrita a la Universitat Autònoma de Barcelona, a l’Escola Joviat al Centre Tecnològic de Manresa i a la UOC. Dependent del patronat municipal, hi ha el Conservatori Municipal de Música de Manresa i l’Escola d’Art de Manresa. L’oferta d’ensenyament a la ciutat es completa amb l’Escola Hospitalària i el Centre de Formació d’Adults Jacint Carrió i Vilaseca, l’Escola Agrària de Manresa, l’Escola Oficial d’Idiomes, l’Institut Europeu de Formació Empresarial. A la Casa de la Natura del Bages (1984), amb seu a la Culla —una masia fortificada datada del segle XIV—, hom pot realitzar estudis sobre natura, coneixement del medi natural i rural de la comarca i educació ambiental.

La ciutat de Manresa

Morfologia urbana

La ciutat de Manresa (67.807 h el 2001) posseeix el títol honorífic de Molt noble, molt lleial i benèfica ciutat. Els títols de noble i lleial li foren atorgats sota el regnat de Ferran VII (9 de setembre de 1812), mentre que la disposició de benèfica li fou concedida per la reina regent Maria Cristina (17 de gener de 1902). El nucli principal de població és situat a la riba esquerra del Cardener, a una altitud de 238 m calculats al peu del campanar de la Seu. Cal tenir en compte la gran varietat de nivell dintre el mateix nucli urbà, dels 205 m de la plaça de la Reforma als 310 m de l’Hospital de Sant Joan de Déu. El Cardener limita la zona urbana pels costats de migdia i de ponent; en les altres dues direccions, la ciutat s’obre en ventall i ha crescut en forma de successius arcs concèntrics. Això fa que el nucli més antic de la població no ocupi el centre geomètric de l’urbs. El riu ha constituït més una frontera que no pas l’eix de la vida urbana, tot i que no ha estat una barrera infranquejable. Les vies d’entrada i sortida de la ciutat i les exigències de la comunicació amb les partides rurals del terme, els nuclis dispersos de població, les indústries i els serveis, han motivat la construcció històrica i recent de ponts: Pont Vell i Pont Nou (conegut popularment com a pont del cementiri), del Congost, de Sant Francesc, de la Reforma o de l’Estació, el de la carretera nova de Barcelona i el del Ferrocarril als Comdals.

La façana monumental

La façana monumental de Manresa és formada pel conjunt d’elements naturals i artístics situats a l’extrem de migdia del conjunt urbà. Aquests monuments es poden contemplar des de l’indret de la vella estació del Nord (RENFE).

La basílica de Manresa, al cim del puig Cardener

Puigcardener és un turó testimoni d’un antic relleu afaiçonat per l’erosió fluvial, constituït per diversos bancs de roques estratificades, de molt gruix, lleugerament inclinats al NW i sedimentats al fons de la mar eocena. El banc superior, gruixut i dur, de gres i pinyolenc, l’ha protegit de la contínua acció erosiva del corrent d’aigua. Amb una alçada aproximada de 40 m per damunt del llit del riu i a 238 m sobre el nivell de la mar, es dreça aplomat a l’esquerra del Cardener, formant angle recte a l’extrem sud-est amb el balç de Madrena (o Vallmadrena o de Sant Marc), per on corrien les aigües del torrent dit fins ara de Sant Ignasi i abans riu Mirable. Al N, el Vallfonollós, a l’actual carrer de Vallfonollosa, que en el seu origen devia ser una ràpida torrentera que davallava cap a ponent, separa Puigcardener dels primers replans de Puigmercadal, un altre dels turons històrics de la ciutat. L’alta plataforma de Puigcardener, pràcticament plana amb un lleu descens cap a ponent, limitada en dos dels seus costats per un autèntic penya-segat que li fa de muralla natural inexpugnable i amb facilitat de defensa també per les altres dues bandes, constituïa l’emplaçament ideal per a una població antiga. Puigcardener fou exactament el lloc escollit per a la instal·lació de la Manresa primitiva, que en aquest indret nasqué i tingué el primer desenvolupament urbà. La col·legiata basílica de Santa Maria o la Seu presideix Manresa des de l’estratègica plataforma de Puigcardener. Aquesta amplíssima construcció gòtica, que amaga sota seu vestigis arqueològics d’èpoques i civilitzacions més antigues, és el monument cabdal i més representatiu de la ciutat, que els manresans anomenen Seu, tot i que Manresa mai no ha estat seu de bisbat. La col·legiata basílica és residència d’un capítol de canonges i gaudeix dels honors basilicals atorgats per Lleó XIII. L’església és d’estil gòtic català, amb planta oberta, sense creuer i amb girola dins l’àmbit poligonal de l’absis, dividida internament per divuit pilastres de secció vuitavada, amb una trentena de grans finestrals ogivals i dues roses circulars que donen llum a l’interior de les naus i divuit esvelts arcbotants dobles tot al volt de l’edifici. El detall dels arcs boterells que apuntalen la nau central i el dels grans finestrals amb historiades vidrieres policromes —de dimensions insòlites a Catalunya— fan de la Seu de Manresa una església gòtica catalana d’un tipus més europeu. Les dimensions principals del temple són: 68 m de llargària, 33 m d’amplària i 30 m d’alçària. La nau central té una amplada —18,5 m— de les més grans en construccions gòtiques d’arreu del món. El campanar prismàtic, de secció quadrada, és obra de Joan Font i Guerau Cantarell, data del 1592 i té 50,5 m d’alt. El presbiteri de l’església és presidit per una reproducció d’una talla de la Mare de Déu —imitació de la imatge de la Mare de Déu de l’Alba, de la darreria del segle XIV, destruïda en un incendi al maig del 1979—. Sota l’altar major, la cripta—construïda entre el 1576 i el 1578 i notablement ampliada el 1973— és el lloc de culte i veneració de les relíquies dels màrtirs sant Maurici, sant Fruitós i santa Agnès, patrons de la ciutat. La decoració marmòria, obra de l’escultor manresà Jaume Padró, bastant malmesa l’any 1936, és un dels millors conjunts del barroc acadèmic català. L’interior de la basílica és embellit per una valuosa mostra de la pintura gòtica catalana: el retaule de Sant Marc i Sant Anià, de mitjan segle XIV, atribuït amb molta versemblança al barceloní Arnau Bassa; el monumental políptic de l’Esperit Sant —el retaule gòtic més gran de tot el país—, obra del 1394 de Pere Serra, per comanda del gremi de blanquers i assaonadors; el de Sant Miquel i Sant Nicolau, de Jaume Cabrera, datat el 1406; una llarga predel·la del retaule desaparegut de Sant Antoni Abat, de Lluís Borrassà, del 1411, i el retaule de la Trinitat —d’un gòtic tardà—, obra del pintor manresà Gabriel Guàrdia, documentat el 1501. Diverses escultures gòtiques de pedra policromada, imatges de la Mare de Déu i de dos sants, claus de volta i sarcòfags, i alguna talla barroca completen el repertori d’importants obres d’art que decora l’interior de la Seu. A tocar de la basílica i molt a la vora del claustre, d’estil renaixentista, es conserven uns arcs romànics amb columnes i capitells d’un fort primitivisme, que semblen romanalla d’una galeria porticada o porxo de la canònica o convent, del segle XI. Les primeres referències indirectes d’una església de Santa Maria, predecessora de la Seu, daten de la fi del segle IX. Consta històricament l’existència d’un altre temple, consagrat vers l’any 940 pel bisbe Jordi de Vic, destruït en una incursió sarraïna i refet en temps del bisbe Oliba. El substituí, al segle XII, un edifici romànic —d’una sola nau, amb creuer, cimbori i tres absis—, del qual subsisteixen diversos elements importants, com un portal amb timpà i capitells atribuïts a l’escultor Arnau Cadell. L’any 1301, el consell general de la ciutat acordà la construcció d’un temple més gran, però fins el 1322 no es va treballar en ferm per la seva realització. Berenguer Montagut —l’arquitecte de la barcelonina Santa Maria del Mar— fou el primer mestre major del temple manresà. Altres arquitectes—Arnau de Velleres, Ramon Moragues, Martí Ibar o Alonso de Baena, entre d’altres— continuaren l’obra iniciada per aquell. Consta documentalment que l’any 1353 ja s’hi celebrava culte i que el 1371, en la diada de Pasqua, el bisbe Ramon de Bellera en consagrà l’altar major. L’any 1486 l’obra era substancialment enllestida, amb la construcció del mur de ponent i la gran rosassa que el presideix. Però el 3 de maig de 1548, un accident fortuït ocasionà la caiguda de l’última tramada de volta de la nau central, que hagué d’ésser refeta totalment. L’incendi del 6 d’agost de 1714 —a les acaballes de la guerra de Successió— i la devastació soferta després del juliol del 1936 obligaren a noves reconstruccions del conjunt arquitectònic i de l’utillatge litúrgic. La façana principal es completà—entre el 1915 i el 1934— amb l’obra del baptisteri i un pòrtic goticitzant, segons projecte d’Alexandre Soler i March, interpretant una idea de Gaudí. L’edifici de la Seu fou declarat monument historicoartístic de caràcter nacional per un decret del govern provisional de la República de 3 de juny de 1931.

Aspecte del Pont Vell de Manresa, amb la creu de terme al davant

El Pont Vell, considerat monument nacional per decret de 23 de desembre de 1955, s’anomena així des del segle XIV. Abans era simplement el pont de Manresa, ja que era l’únic que hi havia per a travessar el Cardener. És un pont de vuit arcs de mig punt —un dels quals, el del cantó dret del riu, va ser mig tapat en construir-se la carretera d’Esparreguera—, d’uns 113 m de longitud, 3,60 m d’ample i 25 m d’alçada màxima sobre el nivell del riu. Té la clàssica silueta d’esquena d’ase de molts ponts medievals de tradició romana, amb l’arc central més esvelt i els altres en degradació simètrica a banda i banda. Disposa de finestres a cada costat de l’arc principal, per a donar pas a l’aigua en el cas d’una gran riuada. Tal com avui el veiem és la reconstrucció fidel del pont romànic, obra probable del segle XII, destruït el 24 de gener de 1939 i refet entre el 1960 i el 1962 per la direcció general d’arquitectura de l’Estat espanyol, segons projecte de l’arquitecte Pons Sorolla. En el seu origen fou un pont romà, del Baix Imperi. És probable que tingués només un arc, les restes de pilars del qual hom veu tocant a la base de l’arcada central d’ara. És un fet corrent que, a l’edat mitjana, a l’hora de la repoblació consegüent a la conquesta del territori, s’aprofitessin els fonaments i les primeres filades dels ponts romans destruïts per a bastir-ne de nous. Sembla que aquest segon pont —que devia ser romànic i de poc després de l’any mil, moment històric de la restauració definitiva de Manresa— fou més llarg que el precedent, però menys que l’actual. Cent anys més tard, coincidint amb la gran expansió de la ciutat com a centre i mercat principal de la comarca, devia construir-se el tercer pont, amb les característiques i perfil actuals.

El Pont Vell —amb el saltant renouer del Bullidor sota l’arc principal i la creu de terme presidint la riba dreta— i la Seu són l’estampa més típica de la ciutat. Per la Santa Cova s’entén el conjunt arquitectònic de l’església barroca i l’espectacular edifici modern del costat. L’església s’aixeca damunt la cova on, és fama, sant Ignasi de Loiola solia recollir-se durant el seu sojorn manresà (1522), i on hauria practicat i escrit els Exercicis espirituals. Pel que fa a l’edifici més modern, és residència, casa de formació i centre d’activitats apostòliques de la Companyia de Jesús. La Cova de Sant Ignasi és una balma formada per l’erosió de les aigües del Cardener —com altres de la mateixa part solana del puig de Sant Bartomeu—, que el record del sant convertí ben aviat en lloc de devoció i centre de pelegrinatge. Damunt seu va construir-se, l’any 1603, una capella dedicada a sant Ignasi Màrtir, on es venerava ensems la memòria de l’antic penitent que havia tingut estada en aquell indret.

Detall del campanar de la seu de Manresa

Després de la canonització d’aquest, la Cova fou convertida en lloc de culte i ornada internament i externament amb obres d’escultura dels artistes manresans Joan i Francesc Grau —el retaule d’alabastre de l’altar—, Josep Sunyer —uns medallons, també d’alabastre— i el jesuïta aragonès Miguel Sesé, que hi feu uns estucs molt originals. Com a vestíbul amplíssim de la Cova —la Coveta, en el llenguatge manresà habitual—, al segle XVIII va construir-se una església, adossada al puig de Sant Bartomeu i paral·lela al Cardener, amb la porta d’entrada de cara a sol ixent. L’arquitecte vigatà Josep Moretó i Sellers la va projectar, i en l’obra de decoració externa col·laboraren els escultors Sunyer, Puig, Quer i altres representants conspicus de l’escola barroca manresana. L’expulsió dels jesuïtes, l’any 1767, i les lluites civils del segle XIX retardaren l’acabament de l’església. Fou beneïda al mes d’octubre del 1844 i consagrada solemnement el 30 de juliol de 1966. En el seu conjunt és una mostra notable de l’anomenada arquitectura jesuítica. Les exuberants façanes barroques contrasten agradablement amb la contenció decorativa, correcció de línies i proporció de mides de l’espai interior, de remarcable unitat d’estil. Presideix el temple la imatge de la Puríssima Concepció —de l’escultor manresà Josep Ferrer—, coronada canònicament l’any 1951 per iniciativa de les Congregacions Marianes. A banda i banda de l’altar major i adossades a les pilastres entre capelles, hi ha talles del també manresà Joan Flotats que personifiquen la imatge de sant Ignasi de Loiola i altres sants de la Companyia. Les capelles laterals, per damunt de les quals hi ha unes tribunes amb decoratives gelosies barroques, contenen a manera de retaule uns grans quadres a l’oli, del pintor jesuïta Sebastià Gallès. Una galeria a peu pla uneix els recintes de l’església i de la Coveta. La seva decoració —amb abundor de marbres, estucs, mosaics, vidrieres i metalls— fou realitzada en un estil postmodernista inspirat en el renaixement francès, entre el 1915 i el 1918. El disseny general i de molts detalls és del germà jesuïta Martí Coronas. Cal remarcar, també, unes escultures de bronze i de marbre blanc, de Josep Llimona, i uns alts relleus, del mateix metall, de Joan Flotats, amb escenes de la vida de sant Ignasi relacionades amb els seus Exercicis. La construcció del casalici, d’estil neoclàssic modern, data dels anys 1894-96, segons projecte i direcció de Joan Martorell. Conté interessants obres d’art antic i modern de temàtica ignasiana, i fou reformat i millorat per l’arquitecte interiorista Lluís Gelpí. L’edifici actual substituí un vell casal en forma de torre del segle XVII.

La ciutat vella

L’església de Santa Maria, la canònica i el castell eren el centre d’una població reclosa intra moenia (‘dintre les muralles’) al Puigcardener. En arribar al segle XI, s’havia format un segon nucli als vessants d’un altre turó: Puigmercadal, coronat també per un castell —amb una probable església dita de la Santa Creu—, al peu del qual s’establia el mercat, documentat des de la fi del segle IX. El clos murallat s’havia ampliat, englobant-hi el barri antic i els que s’havien format novament. Al segle XIII, la muralla allargà una altra vegada el seu perímetre, incloent-hi allò que havien estat els primers ravals de la ciutat medieval: la Plana de Sant Miquel (actual Plana de l’Om), Vilanova, el Born i les Piques, per un costat, i els llargs carrers de Sobre-roca i la Cuireteria, per l’altre. Una via transversal, a través del soterrat carrer del Balç, de Vallfonollós, i el Raval Narbonès (o carrer d’Arbonès), comunicava els camins de Berga i Vic (la Strata Francisca) amb els que menaven a l’Urgell i a la Segarra i el que entrava a Manresa pel portal de Mossèn Bosc, procedent de Barcelona i del Baix Llobregat. Precisament al carrer del Balç, el 2011 es presentà la museïtzació de l’històric carrer i d’un antic palau gòtic, que es configura com a Centre d’Interpretació de la Manresa Medieval i on es mostra la vida de la capital del Bages al segle XIV. En un muntatge farcit de recursos multimèdia es presenta als visitants una etapa històrica fonamental per a la ciutat, molt vinculada als favors i a les visites del rei Pere III; tanmateix s’explica l’activitat quotidiana dels diferents estaments, com transcorria la vida en un carrer medieval i els factors que van fer possible la construcció de la Sèquia.

Les guerres dels Dos Peres, al segle XIV, i contra Joan II, cent anys després, motivaren la reconstrucció i l’ampliació del recinte murallat, que, tal com arribà al segle XIX, comprenia substancialment tot allò que hom pot anomenar la ciutat vella. El traçat d’uns carrers moderns, algun dels quals anomenat justament muralla, marquen ben clar damunt del pla de la ciutat quin fou el perímetre dels murs que la cenyiren fins a l’última guerra carlina. La ronda s’iniciava a l’esplanada de la Tria, des d’on s’enfilava al planell de Puigcardener, que envoltava pels costats de ponent, migdia i llevant, i baixava cap als carrers de Codinella i els darreres del de Santa Llúcia, seguint el torrent Mirableo de Sant Ignasi. En arribar al davant de l’antic hospital de Santa Llúcia, girava en angle recte en direcció a Puigmercadal o del Carme. D’aquí baixava en línia recta fins al convent de Predicadors (actual plaça de Sant Domingo), marcant la frontera N de la ciutat, girava a l’esquerra i en pendent suau arribava al convent dels Mínims. Des d’aquest punt retornava, paral·lel al riu, fins a la Tria.

Pou de la Gallina

Les vies urbanes que avui substitueixen el perímetre de les velles muralles enderrocades són el passeig del Riu, el carrer de Sant Marc, la via de Sant Ignasi, la Baixada dels Drets, el carrer del Joc de la Pilota, les Muralles del Carme, de Sant Domingo i Sant Francesc i, novament, el passeig del Riu. Una trentena de torres feien més forta la muralla on s’obrien vuit portals: de la Tria o de les Piques, de Mossèn Bosc de la Cuireteria o de Santa Llúcia (actual carrer de Sant Marc), de Sobre-roca, d’en Planeta o del Carme, de Predicadors, de Valldaura o d’Urgell i el de Lleida. Encara avui es conserva a la plaça dels Drets una torre del portal de Sobre-roca. Tot el que quedava tancat en aquest recinte, a més dels quatre ravals formats extramurs, constituí durant cinc segles —XIV a XIX— la ciutat de Manresa. A l’espai urbà, entatxonat i desnivellat, de la ciutat vella hi ha diversos barris prou diferenciats i amb llargs antecedents històrics o tradicionals autòctons.

En efecte, la divisió de la ciutat vella en barris té el precedent dels quartons amb què, a la primeria del segle XIV, es repartia la població: els quartons o barris de Sant Miquel, de Sant Martí o de les Piques, de Sobre-roca i de les Codines. Al segle XVIII, una bona divisió de la ciutat vella en barris apareix en els agrupaments de carrers per a les festes de les Enramades celebrades durant l’octava del Corpus. Fins i tot, en el llenguatge quotidià, enramada havia esdevingut sinònim de barri. Les enramades –o sigui, els barris– intramurs eren cinc: la Plaça i Sant Miquel, Sobre-roca i Santa Llúcia, Sant Domingo, Sant Francesc i les Caputxines. Una visió panoràmica dels barris vells de la ciutat posa en evidència la forta degradació que han sofert, sobretot en el curs dels dos darrers segles. Manresa ha estat, en aquest sentit, una ciutat dissortada: l’any 1713, les tropes borbòniques, en calar-hi foc, van destruir més de tres-centes cases; el 1810, els francesos van cremar-ne una cinquantena i, un any després, set-centes tretze, que equival a dir tres quartes parts de la ciutat. A l’hora de la reconstrucció, els manresans empobrits i empesos per la pressa van tirar pel camí més pràctic: van aixecar o refer les cases segons un mòdul que esdevingué corrent amb materials senzills i lluny de preocupacions estètiques. Els edificis d’habitació s’elevaren tots fins a quatre pisos, alguns fins a cinc: tres per a estatges de lloguer, el més alt destinat a golfa o terrat cobert —a les cases de pagesos— o bé a obrador —les dels barris menestrals—; a la planta baixa hom troba tines i cellers o botigues i tallers, segons l’especialització professional dels propietaris i estadants. Allò que hauria de donar categoria a aquests barris —els monuments d’art antic— ha sofert també les conseqüències de les guerres.

Abans del 1936, la ciutat podia presumir d’un conjunt magnífic de temples gòtics. A més de la Seu, el Carme, Sant Pere Màrtir —d’amplitud catedralícia tots tres—, hom podia esmentar els de Sant Miquel i Santa Llúcia. Aquestes esglésies i d’altres contenien bons retaules barrocs, dels artistes manresans de l’època. A aquesta destrucció lamentable, sense parió en cap altra ciutat de Catalunya, cal afegir l’absència sorprenent de cases senyorials, amb detalls gòtics, renaixentistes o barrocs. Una experiència urbanística molt discutida fou l’obertura (1970) del carrer d’Alfons XII —projectada el 1858—, via de penetració des de l’entrada principal de la ciutat vers el seu centre modern més important. Els carrers dels barris de la ciutat vella són estrets i tortuosos, d’un urbanisme completament medieval; respiren i són presidits per un parell de places principals i diverses placetes secundàries. Les dues places principals de la ciutat vella són: la plaça Major, presidida des del segle XVIII per la Casa de la Ciutat i, abans, pels palaus de la Cort del Veguer i del Batlle; i la plaça de l’Om —més pròpiament, la Plana—, primer de Sant Miquel i després coneguda amb el nom de l’arbre que li donà durant segles fesomia inconfusible. Aquesta plaça forma avui un important centre de la cultura de Manresa. Les places menors o placetes són diverses i, a vegades, simples eixamplaments d’un carrer: places de l’Escloper, de Santa Magdalena i dels Sastres, al barri de Sant Miquel; les del Pedregar, del Carme i de Sant Ignasi Malalt, als replans de Puigmercadal; la de la Immaculada, a mig carrer de Santa Llúcia; les de Llisac, i d’en Creus, al barri de les Piques; les de Gispert o de Calsina, de Montserrat i de Sant Francesc, a la Vilanova, i la de Valldaura i d’Anselm Clavé.

Entre els carrers de la ciutat cal destacar la Baixada dels Jueus, antigament anomenada el Grau dels Jueus pel seu desnivell i pels esgraons que hi havia. Aquest carrer era el centre del call jueu de Manresa i tenia la seva entrada principal per la plaça Major. No resta cap edifici de l’antic call.

La Casa de la Ciutat presideix la plaça Major i és seu de l’ajuntament des de mitjan segle XVIII. L’edifici fou construït entre els anys 1739 i 1777 pel mestre d’obres moianès Jeroni Torrents, segons projecte de l’arquitecte Joan Garrido. S’aixeca en el solar dels antics casals de les corts del Veguer i del Batlle i de la casa que des del 1658 servia de lloc de reunió del consell de la ciutat. Tots aquests edificis van ser víctimes de l’incendi del 1713. Un cop acabada la guerra de Successió, i abolits el consell, la vegueria i la batllia pel decret de Nova Planta, al lloc que ocupaven aquestes institucions sorgí la nova casa del comú. L’edifici és una gran construcció de dos pisos, de planta quadrangular centrada per un pati, modificada repetidament en el seu interior segons les exigències dels serveis municipals que hi tenen les oficines. La façana principal dona a la plaça i és formada per un porxo de cinc arcs —el central, de punt rodó, i els altres apuntats—, un rengle de cinc balcons simètrics a la planta noble, i cinc petites finestres al segon pis. L’element artístic més visible és un escut de la ciutat situat damunt el balcó central. Aquest escut fou obrat originàriament en alabastre per l’escultor manresà Jacint Miquel i Sorts l’any 1763, i substituït, posteriorment, per una còpia de pedra menys fràgil. Aferrada al pilar del porxo que fa cantonada amb la Baixada dels Jueus hi ha una làpida que proclama l’heroïcitat dels manresans que el 2 de juny de 1808 van cremar, aproximadament en aquest mateix indret, el paper segellat francès. Aquest fet fou l’inici de l’alçament popular antinapoleònic. El més interessant de l’interior de l’edifici és la Sala del Consistori, obrada l’any 1885 durant l’alcaldia de Manuel Oms i de Prat. En aquesta sala tingueren lloc les reunions de la Primera Assemblea de la Unió Catalanista, els dies 25, 26 i 27 de març de 1892, de la qual sorgiren les Bases de Manresa o projecte de constitució regional catalana. El fet històric és recordat en una làpida col·locada a la mateixa Sala i inaugurada per Francesc Macià l’any 1931. Penjats a les parets de la Sala del Consistori i del vestíbul principal de la planta noble, hi ha vint-i-un retrats a l’oli, que constitueixen la Galeria de Manresans Il·lustres.

El Palau de Justícia, situat a la Baixada de la Seu, molt a prop de la basílica i davant l’edifici de la Pabordia, és de la segona meitat del segle XVII. Les obres foren començades l’any 1661, i l’escut que en presideix la façana duu la data del 1671. Projectat com a casa del consell de la ciutat, aviat fou destinat a palau episcopal pensant en la possible creació d’un bisbat de Manresa, idea que havia fet concebre moltes esperances als manresans. Traslladat per aquest motiu el consell a la Plaça Gran, i frustrat el projecte de seu episcopal, l’edifici de la Baixada de la Seu fou utilitzat per a oficines del mestre racional. Després del decret de Nova Planta, s’hi instal·laren el jutjat i la presó, i serví igualment, durant els segles XVIII i XIX, de caserna militar i de teatre municipal. Actualment alberga els serveis de caràcter judicial. L’edifici és una bona mostra d’arquitectura civil barroca. El més notable és la seva façana principal, on llueix un escut de Manresa amb tres àngels que fan de suport. Aquest escut és obra del manresà Francesc Grau, autor igualment dels frontons de les finestres, del gran portal d’entrada i d’altres detalls escultòrics. Pels volts del 1860, l’arquitecte barceloní Rovira i Trias transformà profundament la planta baixa i el pati de l’edifici, en habilitar-lo per a presó del partit judicial. Novament, el 1882, i a conseqüència de la creació de l’Audiència amb seu en aquest casal, es van fer obres importants al seu interior. Finalment, els arquitectes Pere Llimona i Manuel Ruiz Vallès reformaren totalment l’edifici, restaurant-ne les façanes i rehabilitant una sala gòtica, de la cruïlla paral·lela al parc de la Seu, probable romanalla de la primera casa del comú, que els consellers de la ciutat compraren l’any 1351 a Francesc Jaffa, a tocar del fossar de l’església de Santa Maria.

A més de la basílica de la Seu, hom troba en aquests barris altres esglésies, si bé no tantes com n’hi havia hagut. L’església del Carme, al cim de Puigmercadal, és una construcció de Joan Rubió i Bellver situada al mateix lloc on havia estat el magnífic temple del segle XIV, obra de Berenguer de Montagut. Hom hi venera una imatge de la Mare de Déu del Carme, obra de Joan Rebull, i una reproducció del molt venerat sant Salvador, tallada per Camps i Arnau. També són d’interès els vitralls historiats de Fornells-Pla. Al costat d’aquest temple —que conserva la memòria del prodigi de la Misteriosa Llum—, hi havia l’antic convent dels carmelites, i actualment alberg de joventut. El convent de les caputxines, amb l’església dedicada a sant Carles —projecte d’Antoni Miró— que substitueix la que fou destruïda en les mateixes circumstàncies que set esglésies més de la ciutat, conserva un preciós claustre, amb capitells de bona escultura gòtica, procedents de l’antic monestir de monges de Valldaura, destruït a la fi del segle XV, i reutilitzats en aquest monestir, de rigorosa clausura papal. L’edifici religiós fou construït, al segle XIV, al lloc on s’aixecava la casa natal de la venerable M. Àngela M. Prat de Serafí (vulgarment, la Mare Serafina), fundadora de les caputxines d’Espanya. Molt a prop d’aquest convent, hi ha la petita església de la Mare de Déu de Montserrat, projectada per l’arquitecte municipal Pere Samsó (1887), amb cambril obra de l’arquitecte Josep Firmat (1932) i decorat pel pintor Francesc Vidal Gomà. L’antiga església de Sant Francesc de Paula —ara auditori de Sant Francesc— és obra de fra Joan Font, beneïda l’any 1683, i molt transformada amb una decoració neoromànica per l’arquitecte Bernat Pejoan el 1895. Podem fer esment també de les petites capelles de la Mare de Déu del Pòpul, devoció importada de Roma, als segles XV o XVI; de Sant Ignasi del Pou, i de Sant Ignasi Malalt, construïda en el solar de la noble Casa Amigant. En arquitectura antiga, cal destacar algunes cases del gòtic tardà de les places de la Immaculada, de Santa Magdalena, de la Plana de l’Om i del carrer del Born. Tenen més importància i són més nombrosos els casals d’època barroca: els de les famílies Argullol o de les Torres de Bages a la plaça de Valldaura, Suanya al carrer d’Urgell, Oller de la Plana, Gomis al Born, dels Comtes de Fonollar al carreró d’Amigant, Asols al carrer de la Codinella i algun altre de la plaça Major. Al carrer de les Piques, l’edifici d’un vell teatre, de l’any 1848—que fou ocupat per l’Ateneu Obrer Manresà—, és una curiosa mostra d’escultura ornamental de terra cuita. Aquest edifici fou remodelat el 1989. A aquestes mostres cal afegir una casa amb esgrafiats modernistes al carrer de Sant Miquel i algun detall arquitectònic o d’arts aplicades d’estils moderns, escampats arreu del nucli antic.

Els antics ravals

Un primer raval dins mateix de la ciutat vella fou el de les Barreres, continuació del carrer de Vilanova i dels Quatre Cantons, sorgit a l’esplanada exterior del tercer recinte murallat. Però els ravals manresans pròpiament dits es van formar extramurs de l’últim recinte de la ciutat vella: el més important i antic de tots és el de les Codines, tot i que també ho són els de Sant Andreu i el Remei, el de Puigterrà i el de Valldaura. El raval de les Codines o les Escodines es va formar a la part forana del portal de Santa Llúcia o de la Cuireteria, a mà esquerra del torrent Mirable i carenejant pel puig de Sant Bartomeu. Consisteix essencialment en un llarg carrer o successió de tres carrers afilerats: de les Codines, de Sant Bartomeu i Santa Clara. El traçat d’aquest llarg carrer coincideix amb el vell camí ral de Barcelona que, enfilant-se cap a la Culla i el pla de Cal Gravat o de Coscollola, anava a cercar el pas del Llobregat pel Pont de Vilomara. El nom d’aquest barri, li ve de les llenques de roca a flor de terra —codines— damunt les quals es va obrir el camí i es construïren les cases. En documents antics es parla de la coma de Sant Bartomeu, i el puig d’aquest nom és anomenat de Corcó. Des de fa algun centenar d’anys la gent en diu les Escodines, corrupció del nom original produïda per la confusió de l’ús antic de l’article salat: ses Codines. El centre històric i geogràfic del barri és el carrer de Sant Bartomeu, on hi hagué una església, documentada des del segle XII com a filial de la Seu, temple conventual dels caputxins entre el 1582 i el 1835 i arrasada el 1936. De la presència dels frares caputxins en el barri i l’església, deriva la devoció a la Divina Pastora, característica del món escodinaire, tradicionalment pagès, levític i d’ideologia carlina. Un cert to levític és mantingut per les cases religioses: convents de les Josefines, de les Germanetes dels Pobres i de Santa Clara. L’antiquíssim monestir de Santa Clara és la joia històrica i artística més important del barri. Fundat l’any 1322 com a convent de monges menoretes o clarisses, s’instal·là vora una antiga capella dedicada a dos sants guaridors —sant Blai i sant Llàtzer— que en algun temps havia servit d’hospital o llatzeret d’empestats. Extingida la comunitat clarissa, el 1602 s’hi establiren monges dominiques, procedents del convent barceloní dels Àngels. Per aquest motiu, el nom oficial d’aquest monestir és el de Nostra Senyora dels Àngels i Santa Clara. El temple és una construcció romànica tardana, amb un interessant portal on s’insinuen trets goticitzants. La part antiga del convent és una monumental construcció gòtica inacabada, de mitjan segle XIV. Cal remarcar la part moderna de l’edifici conventual, obra de l’arquitecte Soler i March, del principi del segle XX. Aquest barri conserva diversos records històrics i monumentals al voltant de la Santa Cova on sant Ignasi de Loiola va escriure el llibre Exercicis Espirituals, a mitjans del segle XVI.

Vista de la Santa Cova i el convent dels Jesuïtes de Manresa

Els principals són la capella de la Coveta, l’església barroca, l’excol·legi dels jesuïtes i la Creu del Tort, situada en un balcó natural damunt la vall del Cardener i amb vistes a Montserrat. La capella, d’estil modernista, compta amb nombroses escultures, d’artistes com els germans Grau, Josep Sunyer o Josep Llimona, i mosaics. L’església principal va ser construïda al costat mateix de la cova entre el 1750 i el 1816; és un temple típic jesuïta de façana barroca i interior de línies simples i poca decoració. Més enlairat hi ha el col·legi dels jesuïtes, que cessà com a tal el 1892. Fundat el 1620 pel cavaller Lupercio de Arbizu i construït a partir del 1750, és un gran edifici quadrangular amb un pati central d’estil neoclàssic. En les seves dependències hi ha instal·lat el Museu Comarcal de Manresa. Un altre raval històric és el de Sant Andreu i el Remei. El carrer de Sant Andreu i el Remei de Dalt, que és la seva continuació, van formar-se extramurs del portal de Sobre-roca seguint el camí que de Manresa conduïa cap als pobles del N de la comarca i dels circumveïns Berguedà, Moianès, Lluçanès i Plana de Vic. De la sortida del portal, hom en diu encara avui dels Drets (actual plaça dels Drets), perquè era el lloc on els burots cobraven els drets de consums a qui entrava a la ciutat. L’església de Sant Andreu i el seu annex donaren nom al carrer que hi conduïa. El temple, construït l’any 1300 pel mercader Pere Salvatge, va ser ampliat i transformat en estil barroc el 1795. L’hospital, també transformat, engrandit i modernitzat, acompleix encara avui la seva funció original. De la plaça que hi ha davant l’hospital surt el carrer del Remei de Dalt, que arriba a la petita església dedicada a la Mare de Déu d’aquesta advocació. Data de la primeria del segle XVII i fou construïda per voluntat de Gaspar Picalquers. Davant el portal del Carme o d’en Planeta —o de la Planeta, petita plana al peu de les muralles— tingué inici el curt raval de Puigterrà, coincident amb l’actual carrer anomenat Puigterrà de Dalt o Alt de Puigterrà. Era el camí natural per acostar-se al turó forà del mateix nom i prendre el camí vell de Santpedor. Aquest és el camí d’aigües per on la històrica séquia manresana, després de regar els camps i les hortes, s’apropava a la ciutat. Una làpida recorda als vianants que “Als 2 de mars 1680, se canà la Cèquia que té de llargaría 19080 canas 4 palms de la resclosa fins ací”. I des d’aquest entrant del raval de Puigterrà, l’aigua, a través de la muralla i pel carrer de Cap de Rec, penetrava al nucli urbà. A ponent de la ciutat, a la sortida del portal dit d’Urgell o de Valldaura i seguint el camí que per Fonollosa anava vers les comarques lleidatanes de la Segarra i de l’Urgell, va formar-se el raval de Valldaura. Era l’actual carrer del Cós, un lloc en què el gremi de traginers celebrava la festa del seu patró, sant Eloi, amb corregudes o cossos de cavalls. Al segle XVIII hi tingueren l’obrador els escultors Sunyer. També hi hagué un bon nombre de tallers de fabricació de pedrenyals i altres armes de foc. Els pedrenyalers manresans veneraven per patrona la Mare de Déu de Valldaura, la qual, durant alguns segles tingué la capella en una de les torres del portal de la muralla. L’advocació de Valldaura vingué a Manresa trasplantada del monestir cistercenc de Valldaura d’Olvan (Berguedà). Entre el 1399 i el 1461 les monges del Cister tingueren el convent a l’indret de la placeta d’en Clavé. Enderrocat el monestir, amb motiu de la guerra contra el rei Joan, la imatge de la Mare de Déu que s’hi venerava trobà nou lloc de culte en aquella torre del portal del seu nom. Quan les exigències urbanístiques feren aterrar les muralles, fou construïda una nova església al carrer del Bruc. És l’actual parròquia i església del col·legi de les dominiques, beneïda l’any 1886, en la qual es venera una imatge, reproducció de la primitiva, perduda en l’incendi de Manresa del 1811. Si a l’indret on hi hagué el primer santuari de Valldaura s’aixeca des del 1919 el monument a Clavé, el lloc aproximat del seu segon emplaçament correspon al de l’església parroquial i convent de la Mercè, obra de l’arquitecte Lluís Albin. Vora el Pont Vell, al fons de la vall de Madrena i tocant a l’esglesiola de Sant Marc —última fita històrica d’un altre hospital del segle XV—, hom troba el raval de la Cuireteria inferior o de Sant Marc. El carrer, a l’esquerra del torrent Mirable a punt d’abocar-se al Cardener, vorejava el camí d’entrada a la ciutat que, des del Pont Vell, pujava cap al portal de Mossèn Bosc, entre Puigcardener i el puig de Sant Bartomeu o de les Codines.

L’expansió moderna

A Manresa, la gran explosió urbana va produir-se a mitjan segle XIX. D’aquest fet prové l’aspecte bigarrat que sembla una característica del conjunt urbà manresà: barreja de cases i fàbriques, de vies comercials i carreteres de trànsit, dels nuclis residencials i industrials. Les fàbriques i les carreteres foren factors essencials de la transformació de la ciutat en el període 1840-60, amb continuïtat en els decennis següents i fins a la fi de segle. El procés industrialitzador en l’especialitat tèxtil cotonera es manifestà prepotent a partir, si fa no fa, del 1840. Des d’una quinzena d’anys abans, però, la fàbrica Miralda, dita vulgarment dels Panyos, amb les seves 366 finestres ja donava la imatge de població fabril. El 1849 s’iniciaren les obres de la carretera de Cardona, el 1855 s’inaugurà la de Vic, i el 1859 s’estrenà la via fèrria de Barcelona a Manresa, que tot seguit continuà cap a Lleida i Saragossa. També es construí la línia d’un tramvia o ferrocarril econòmic de Manresa a Berga, prolongat després fins a Guardiola i amb un apèndix fins a tocar gairebé les fonts del Llobregat. El cinyell de muralles resistí, encara, ben bé un quart de segle. Però, sense necessitat d’enderrocar-les, durant el decenni dels anys cinquanta del segle XIX, Manresa desbordà el seu recinte secular. Tres grans carrers, amb honors d’ampla avinguda, configuraren aquesta primera expansió urbana, al llarg de les noves carreteres de Cardona i de Vic i del passeig exterior de ronda en dues terceres parts de l’itinerari de la plaça dels Infants al pont de pedra o de Sant Francesc —muralles del Carme, de Sant Domingo i de Sant Francesc—. El Carrer Nou i el del Born serviren d’enllaç entre el nucli antic i el que havia d’ésser cor de la ciutat moderna, que s’afaiçonava a la plaça de Sant Domingo. La plaça de Sant Domingo es formà de la unió d’aquesta i de la de Fius i Palà després del lamentable enderrocament de la gran església gòtica de Sant Pere Màrtir (construïda el 1321). La plaça de Sant Domingo, en posició una mica excèntrica respecte al pla topogràfic, funciona com a autèntic cor de la vida ciutadana, desplaçada del centre històric, que continua, això no obstant, essent l’eix i el punt neuràlgic de l’activitat política o administrativa. Cal tenir present que el pla de construcció del gran centre urbà, previst en el de reforma i eixample del 1933, projectava l’enderroc del Teatre del Conservatori, a més del de l’església. El solar del temple —construït el 1321 i consagrat el 1438— es convertí en uns modestíssims jardinets. El que fou convent de predicadors fins l’any 1835 inclou el Teatre —inaugurat el 1878—, les aules del Conservatori de Música i altres dependències municipals. Cal remarcar la bona planta de tres edificis particulars que donen a la plaça: la modernista Casa Torrents o Ca la Buresa, de l’arquitecte manresà Ignasi Oms; la Casa de Cultura, de la Caixa de Pensions, obra neogòtica d’Enric Sagnier, i el gran casal dels famosos magatzems Jorba, potser l’exemple arquitectònic més important d’art-déco a Catalunya, projecte d’Armand Calvet. De la plaça de Sant Domingo arrenca la via principal de la ciutat: el passeig de Pere III, inaugurat l’any 1891 i dedicat a perpetuar la memòria del rei Cerimoniós, protector eximi dels manresans. És un carrer ample, arbrat amb plàtans, amb dues places enjardinades i sengles brolladors d’aigua—la d’Espanya o de l’Institut i la de l’Onze de Setembre— que l’alegren i embelleixen. Una tercera plaça formada per la cruïlla del carrer d’Àngel Guimerà amb el passeig és el centre de reunió d’algunes manifestacions socioesportives. El passeig té al sector de Bonavista el monument als Iniciadors de la Séquia. Aquest monument està presidit per una estàtua de bronze, original de Josep Clarà, que la veu popular ha batejat amb el nom de la Ben Plantada, de reminiscències orsianes. Aquest monument als manresans benemèrits que posaren la primera pedra de la moderna Manresa no fou realitat fins el 1977, ja que hom n’impedí la inauguració el 1959 a causa de la suposada deshonestedat de l’estàtua de Clarà. Dues de les millors construccions de la ciutat moderna —el Casino (1906) i el Teatre Kursaal (1926), obres dels arquitectes Oms i Firmat— tenen la façana monumental al passeig, igual que un bon nombre de cases particulars, algunes amb autèntica categoria de petit palau, exposició permanent d’arquitectura modernista, noucentista i d’estils més acostats. Dins d’aquest conjunt de cases cal destacar la Torre Lluvià, seu de la secció bagenca del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. A mig passeig, la travessia o carrer de l’Arquitecte Oms presenta la singularitat d’una via urbana amb totes les cases del mateix autor —Ignasi Oms i Ponsa— i d’idèntic estil modernista, poc o molt contemporànies l’una de l’altra. El Casino és un edifici de grans dimensions i planta rectangular, format per tres cossos, el central més destacat i els laterals perpendiculars a aquest. Les façanes són de composició simètrica, amb una gran profusió d’elements decoratius de tipus històric, classicista i floral. Cal destacar la tribuna semicircular del cos central, que s’avança dels laterals. L’edifici no fou acabat, i no es respectà el projecte original. A la sala principal de l’ala sud, l’única que s’acabà d’acord amb el projecte, es pot apreciar la rica decoració de tipus eclèctic i modernista. L’any 1917 l’arquitecte Josep Firmat feu una modificació de l’entresol de l’edifici per tal d’instal·lar-hi un bar. El 1919 fou inaugurada la terrassa que dona al passeig. El 1970 es parlà d’enderrocar el Casino, però s’aixecaren veus que impediren la seva desaparició. El 1985 els propietaris el cediren a l’ajuntament, el qual, al seu torn, n’ha cedit l’ús a la Generalitat. Actualment és en estat de rehabilitació i és previst de dedicar-lo a biblioteca comarcal. Una altra via principal de l’eixample manresà és el carrer d’Àngel Guimerà —nom amb què fou rebatejat, l’any 1909, el camí vell de Cardona—. L’edifici més vistós és el noucentista Cinema Olímpia, de l’arquitecte Josep Danés, que actualment està destinat a local comercial. A l’encreuament del carrer d’Àngel Guimerà amb el passeig de Pere III, hom destaca el temple parroquial de Crist Rei, construcció de la postguerra, obra dels arquitectes Soler i March i Josep M. Armengou, vagament inspirat en el de la Santa Croce de Florència. La gran plaça d’Espanya, retolada així des del 1939 —havent estat abans dedicada a la reina Victòria Eugènia i al president Francesc Macià— i coneguda per la gent gran com la plaça del Grup Escolar, és l’esplanada davantera de l’Institut que duu el nom del jurista manresà Lluís de Peguera. L’edifici de l’Institut, inaugurat el 1927, obra de Soler i March, té caràcter de monument commemoratiu de les gestes manresanes en la guerra del Francès. Les corts de Cadis acordaren, l’any 1811, erigir un obelisc “quan les circumstàncies ho permetessin”. Al cap d’un segle, el diputat Soler i March —germà de l’arquitecte projectista— recordà al parlament aquell compromís bo i fent-li avinent la conveniència de canviar l’obelisc per un edifici amb fins culturals. Als baixos de l’edifici fou instal·lada la Biblioteca Popular Joaquim Sarret i Arbós. Diverses construccions públiques tenen seu en aquesta plaça, que té l’aspecte de parc urbà i que té situat davant al davant l’anomenat parc de Puigterrà. El 1859, s’inaugurà el passeig del Riu fins a la vella fàbrica del Gas (sector del Congost). El parc de la Seu, amb bones panoràmiques sobre el Cardener, de cara a Montserrat i entorn de la basílica, sorgí per a substituir el vell fossar de la parròquia principal. El parc de Sant Ignasi, a l’horta del vell col·legi, és una realització municipal del 1932; hom hi troba la seu esportiva del Club Natació Manresa.

Els barris nous

El Poble Nou és, paradoxalment, el més antic dels barris nous de la ciutat. Sorgit, a les acaballes del segle XIX, com un suburbi llunyà plantat al carener del tossal de Pau Sabater o dels Rajolers, era en ple segle XX un autèntic barri manresà, absorbit i integrat totalment en el context urbanístic i social de la ciutat. Té el seu nucli original i més cèntric en l’església parroquial de Sant Josep, obra del promotor mossèn Josep Vidal i de l’arquitecte Alexandre Soler, que data del 1903. Cal Saldes i el Pujolet són dos barris veïns, originalment molt excèntrics i ara també incorporats plenament a la ciutat. Formen una extensa barriada residencial situada en un ample replà al peu de Puigberenguer (Mion-Puigberenguer), que s’escampa pel tossal dels Cigalons i el Pujolet. Altres barris que aparegueren allunyats de la ciutat, però que ara hi apareixen connectats arran del seu creixement, són els de la Sagrada Família, el de la Font dels Capellans i el de la Culla o de Sant Joan de Déu, al sector de la carretera del Pont de Vilomara. En la base de formació d’aquests barris hi ha grups de cases barates o d’habitatges de protecció oficial. El primer grup de cases barates, construït en règim cooperativista a la carretera de Santpedor, data dels primers anys de la dècada del 1920. Després de la Guerra Civil Espanyola, el municipi, alguns organismes estatals i sindicats, institucions patronals i d’estalvi i diverses constructores benèfiques ampliaren notablement el nombre d’aquests grups: les Cases de l’Ajuntament, els grups de la Sagrada Família, de Sant Ignasi, Francesc Cots i P. Ignasi Puig (el Xup), de la Guia, de la Pirelli, de Bertrand i Serra i de la MICSA, els barris de la Font dels Capellans, de la Balconada, de Sant Pau i de la Parada.

La cultura

El gran nombre d’entitats culturals manresanes fa difícil el seu recompte exhaustiu. Mereixen una menció especial aquelles que van ser fundades a la darreria del segle XIX i principi del segle XX, com l’Ateneu Cultural Manresà (1863) o l’Ateneu Obrer Manresà (1880), ambdues desaparegudes, la Societat Coral Sant Josep (1877), Societat Coral Unió Manresana (1882), l’Orfeó Manresà (1901), el Casal Familiar Recreatiu els Carlins (1903), l’Agrupació Cultural del Bages (1907) —anys enrere anomenada Agrupació Manresana de Folklore—, el Cercle Artístic de Manresa (1925) i les Joventuts Musicals (1928), entre d’altres. Dels grups i associacions de més recent creació, n’hi ha molts de relacionats amb certes activitats ciutadanes, de lleure, amb l’art o les tradicions populars (colles sardanistes i dansaires, corals, trabucaires, geganters, etc. ). A més, hom destaca un nombre important de casals i centres cívics o culturals. Al Casino hi ha la seu del Centre Cultural i una biblioteca. Manresa disposa de nombroses associacions i grups esportius. Una de les entitats esportives més antiga és el Centre Excursionista de la Comarca de Bages (1905), que fou promotor de l’atletisme (1922) i del bàsquet (1929) a Manresa. D’altres amb força tradició són el Centre d’Esports Manresa (1906), el Club Atlètic Manresa (1922), el Centre Excursionista Montserrat (1922), el Club Natació Manresa (1932), la Penya Ciclista Bonavista, la Penya Ciclista Manresana i l’Esport Ciclista Manresà, tots fundats abans de la Guerra Civil Espanyola. Pel que fa a les instal·lacions esportives, cal destacar la zona esportiva del Congost, on hi ha el pavelló del Nou Congost, inaugurat l’any 1992, que acull les competicions de bàsquet de l’equip RICOCH Manresa. En aquest mateix sector, situat a l’W de la ciutat, hom troba l’antic pavelló del Congost. A més, hi ha uns quants camps de futbol, les piscines municipals, on té la seu esportiva el Club Natació Manresa, i el pavelló del Pujolet (1989). Pel que fa a l’oferta teatral, destaquen diferents espais: la Sala 2000 de l’Institut Lacetània; el teatre del Conservatori i la Sala Mestre Blanch, tots dos a l’edifici del Conservatori; les sales d’actes del Centre Cívic Selves i Carner i del Centre Cívic Joan Amades; la Sala Ciutat (1960), i el teatre del Casal Familiar Recreatiu.

La tradició periodística manresana s’inicià l’any 1808 amb el Diario de Manresa. Al llarg del segle XIX aparegueren altres publicacions com La Antorcha Manresana (1857-60) i El Manresano (1861-74), i ja al començament del segle XX, El Pla de Bages (1904-37). La Gazeta de Manresa es publicava quatre cops cada setmana, i fou fundada el 1942. Des del 1978 hom publica el diari Regió 7. També hi ha una sèrie de publicacions periòdiques de contingut divers: la revista Dovella (1981), El Pou de la Gallina (1987) i Revista Literària Faig. A més d’aquestes publicacions, cal esmentar algunes entitats com ara Edicions Intercomarcals, Parcir Edicions Selectes i Sobreroca Editora. L’emissora local, Ràdio Manresa, emet des del 1932. Més recents, però, són Cadena COPE Manresa i Ràdio Flaix (abans Ràdio Ciutat de Manresa), la qual depèn de l’Ateneu Cultural Llamborda i emet des del 1986. La Televisió de Manresa (TVM), que començà a emetre el 1984, té emissions local i comarcal (Canal Bages).

Façana principal del Museu Comarcal de Manresa i Arxiu Comarcal del Bages, situats a l’antic col·legi de Sant Ignasi (Manresa)

El Museu Comarcal de Manresa es troba a l’antic col·legi de Sant Ignasi (XVIII). Aplega minerals i fòssils de la comarca, materials arqueològics des del Neolític fins a les cultures ibèrica i romana, art religiós (del X al XVI), pintura i escultura d’autors locals i forans, ceràmica medieval, dita de Manresa, de vernís blanc i decorada en verd de coure i morat de manganès, escultura barroca, feta en tallers de la ciutat (XVII i XVIII) i obres del manresà Josep Mestres i Cabanes, escenògraf del Liceu. El fons del museu té el seu origen l’any 1896 quan es fundà el primer museu manresà amb peces aplegades amb motiu de l’Exposició Artístico-Arqueològica celebrada a la ciutat l’any 1882.

El Museu Històric de la Seu, obert l’any 1934, és al capdamunt de l’atri de la façana principal de la basílica. Hom destaca del seu fons diversos objectes litúrgics i d’altres que fan referència a la història de la Seu.

El 1980 el Dr. Valentí Masachs creà el museu de geologia de l’Escola Universitària Politècnica de Manresa, el qual a la mort, d’aquell passà a denominar-se Museu de Geologia Valentí Masachs. L’origen del museu està vinculat a la creació, el 1979, del Centre d’Estudis Geològics de Manresa. L’objectiu primer d’aquest centre era aconseguir el màxim aprofitament dels estudis d’enginyeria tècnica de mines. El museu té seccions de mineralogia, petrologia i paleontologia, com també una secció, la col·lecció de Josep Lluís Serch, on s’exposa l’aprofitament industrial dels mi-nerals.

El Museu de la Tècnica de Manresa va ser inaugurat el 1991, i està instal·lat en els dipòsits vells d’aigua potable de la ciutat. L’edifici, construït en 1861-65, és format per tres dipòsits idèntics de més de 800 m2 cadascun i 8,5 m d’alçària, situats 7 m per sota del nivell natural del terreny que els envolta. El museu exhibeix, entre d’altres, material de treball agrícola anterior a la Revolució Industrial i una sèrie de panells en què s’explica la història de la séquia de Manresa. El 2008, amb la inauguració del Museu de la Cinteria (inclòs dins del Museu de la Tècnica) a partir de la donació de material cedit per l’industrial Magí Borrell, hom donà per acabats els treballs de remodelació iniciats el 1997.

A Manresa hi ha dos importants arxius: l’Arxiu Comarcal del Bages, que conté fons documentals des del segle X fins al XX, entre els quals destaquen la documentació municipal del segle XIII ençà, els protocols notarials a partir del 1243 i el ric Arxiu de la Séquia; i l’Arxiu Capitular de la Seu, que conserva la documentació eclesiàstica, notarial i de la cúria del Veguer, del segle XI i següents. A més, hi ha una sèrie de centres de documentació (el Centre d’Estudis Valentí Masachs, la Institució Catalana d’Història Natural i el Centre d’Estudis del Bages), la Biblioteca del Casino de Manresa, la Biblioteca Universitària i de biblioteques de les associacions de veïns.

El folklore

De les nombroses festes que se celebren a Manresa, hom destaca les de la Misteriosa Llum, que s’escauen al voltant del dia 21 de febrer i tenen una durada de quinze dies. La celebració, que es remunta al segle XVI, té el seu origen segons la tradició en l’aparició miraculosa d’una llum misteriosa en l’església del Carme a l’hora de tèrcia —mig matí— del 21 de febrer de 1345, que els temples de Manresa estaven sense culte des de feia cinc anys per l’interdicte imposat pel bisbe de Vic, provocat pels enfrontaments entre els consellers de la ciutat i el bisbe a causa de les obres de la séquia de Manresa. Després d’aquest fet extraordinari el contenciós es resolgué i la construcció és reinicià. En data variable se celebren els Tres Tombs, i el Divendres Sant es fa la processó dels Armats. Pel primer de maig es fa l’aplec de les Marcetes, amb ballada de sardanes. Al juliol hom celebra, d’ençà del 1509, la festa de Sant Cristòfol (10 de juliol) amb la tradicional benedicció de cotxes, i el primer diumenge de mes s’hi escau la festa de la Santa Creu, organitzada per la Confraria dels Tremendos. Pel 15 d’agost, hom celebra la festa de la Mare de Déu de l’Alba. El primer diumenge després del darrer dissabte d’agost és la festa major, en la qual surten al carrer els gegants, les pubilles, els nans, cavallets, l’àliga i trabucaires, i es fan un correfoc i focs artificials. El 1992 hom recuperà el ball de l’àliga, que ja era documentat el 1593 i s’havia ballat per última vegada l’any 1861. Al llarg dels mesos d’estiu hom organitza les nits musicals de Manresa, i des del 1984, l’Agrupació Cultural del Bages celebra al setembre una Trobada de Cantaires d’Havaneres, al parc de l’Agulla. Per Tots Sants hom celebra castanyada popular. Durant el mes de novembre també té lloc la Mediterrània-Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional, amb actuacions musicals, balls i mostres d’artesania. Al mes de desembre és tradicional passar la bandera de la Puríssima pels carrers de la ciutat vella, i representar una sàtira popular coneguda com la Innocentada. Hom celebra per Nadal les fires i festes de Santa Llúcia, es representen els Pastorets i es fa la cavalcada de Reis. A més d’aquestes festes populars de la ciutat, cadascun dels barris que la componen celebra la seva festa major.

Altres indrets del terme

Viladordis

A llevant del nucli urbà, al sector proper al Llobregat, la barriada de Viladordis (209h el 2001), és el contrapunt rural en el conjunt de la ciutat majoritàriament fabril i comercial. El seu territori, classificat per tots els plans d’ordenació com a zona agrícola i reserva forestal permanent, comprèn la franja oriental del terme, de dalt a baix i vorejant la dreta del riu. Un petit nucli de tres carrers i multitud de cases disseminades componen Viladordis i la seva parròquia de la Mare de Déu de la Salut. Les carreteres de Viladordis i del Pont de Vilomara posen en comunicació la ciutat i aquest barri perifèric. El branc esquerre de la séquia rega les terres més baixes del terme, aproximadament dos terços de la superfície conreada. Dues viles rurals, de probable ascendència romana, són els antecedents històrics d’aquest veïnat: la vila Major i la vila d’Ordis, documentades a partir del segle X. L’església de Santa Maria de Viladordis, coneguda més popularment com a Mare de Déu de la Salut, és un indret documentat des del segle X. La parròquia de Viladordis se situa al sector meridional d’aquesta barriada. L’edifici és una construcció romànica formada per una sola nau i absis semicircular. La nau és coberta amb una volta de mig punt, reforçada amb tres arcs torals, i l’absis, amb una volta de quart d’esfera. La capella resta adossada a l’edifici de la rectoria, la qual cosa no permet que el seu aspecte sigui gaire atractiu. L’església actual s’aixeca al mateix solar on abans s’havia erigit una església preromànica, destruïda fins als fonaments per les forces d’al-Man·s¯ur. Aquest fet propicià la construcció d’una nova església al segle XI, que fou devastada l’any 1114 per una incursió almoràvit. Refet novament l’edifici al segle XII, en el transcurs dels se-gles XVI i XVII fou modificat amb l’erecció d’un campanar de torre, l’ampliació de capelles laterals i l’obertura d’un nou portal a la façana de ponent. El bosc de les Marcetes conserva una mica de l’alzinar primitiu, devastat durant la guerra civil de 1936-39, i s’hi han trobat restes arqueològiques del període neolític. Aquest bosc ha estat recuperat pel municipi com un indret de lleure, fet que hi ha permès la instal·lació d’alguns serveis d’oci i esbarjo. En aquest mateix indret hi ha la masia de les Marcetes, que conserva el record de freqüents visites de sant Ignasi.

Els Comdals

El lloc dels Comdals és esmentat per primera vegada el 1049. L’església de Sant Jaume devia ser la capella del mas Comdals i devia dependre del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Té culte com a capella de la colònia dels Comdals, però queda dins el clos murallat de la torre del propietari.

La història

La prehistòria i l’antiguitat

Dintre el municipi de Manresa no hi ha gaires indicis de poblament prehistòric, excepte a l’extrem llevantí del territori. A la vora esquerra del Cardener i a la part alta del puig del mateix nom, hom descobrí l’any 1915 vestigis importants d’un probable poblat ibèric i d’una petita necròpoli romana. És possible que aquest fos el lloc de Bacasis, ciutat de Lacetània citada pels geògrafs antics. Hom ha fet algunes troballes arqueològiques —sepulcres de fossa i objectes de ceràmica i d’indústries lítiques— a la font del Soroll i de les Marcetes.

L’edat mitjana

La petita ciutat envaïda i abandonada pels sarraïns fou probablement reconquerida al final del segle VIII. Sembla que fou destruïda a conseqüència de la revolta d’Aissó, l’any 827, i envaïda novament pels musulmans; la ciutat i el seu territori van restar erms i despoblats fins a la conquesta cristiana definitiva i el repoblament —amb gent baixada del Lluçanès i del Berguedà— que el comte Guifre el Pelós dugué a terme cap a les acaballes del segle IX. L’any 889, un precepte o privilegi d’Odó I, rei dels francs, atorgava al bisbe Gotmar i a la seu de Vic el lloc o pagus de Manresa. Aquest privilegi és el primer document històric que fa menció explícita de Manresa. El 890, el mateix rei donà a Manresa el títol de ciutat. El comtat de Manresa, documentat des de l’any 906 i fins ben entrat el segle XII, tingué un caràcter més locatiu que no pas polític. L’extens territori comtal depenia de la diòcesi de Vic, però tenia el centre a la ciutat de Manresa, i la seva importància militar era conseqüència de la posició d’avançada en el cor geogràfic del país i arran de la frontera de la primera conquesta efectiva, enfront de les terres de ningú o els regnes musulmans de ponent. L’estratègica força manresana, governada per vicaris comtals, fou nucli propulsor de la recuperació de les terres perdudes i punt d’enllaç amb el centre del comtat d’Osona. Això no obstant, al tombant de l’any 1000 una nova ràtzia devastadora dels sarraïns afectà fortament la ciutat de Manresa. Al cap de vint anys, la comtessa Ermessenda, el seu fill Berenguer Ramon i el bisbe Oliba, reunits a Manresa amb un grup de pròcers de la cort comtal i de la ciutat, n’iniciaven oficialment la reconstrucció mitjançant un acte de reparació de les escriptures dotals de l’església de Santa Maria. El document que se’n derivà descriu amb exactitud la rodalia o terme de la parròquia manresana, la qual era quatre vegades més gran que el municipi actual, i comprenia la pràctica totalitat del que en diem el Pla de Bages. Els segles XII i XIII van ser els de la creixença i l’esplet de la ciutat medieval, amb l’aparició dels ravals de les Codines, de Sant Andreu i de la Plana de Sant Miquel. L’església de Santa Maria i el pont foren reedificats i ampliats. Les dades documentals certifiquen l’existència d’una certa immigració forastera, ja que parlen dels nous carrers o ravals saragossans i narbonesos. Acabada la conquesta de Mallorca, en què els manresans acompanyaren Jaume I, l’oppidum manresà perdé el seu caràcter i es transformà en vila de mercat i d’oficis, tot consolidant-se com a centre comercial i polític d’una extensa contrada. Oblidant antigues vel·leïtats i recels mutus, insensiblement s’anà distanciant i deslligant de la capital diocesana, mentre se sentia cada vegada més vinculada a Barcelona. Així superà la frustració de la manca de comtat i bisbat i conquerí moralment el Bages, per damunt i enfront dels interessos i de l’oposició de certs poders senyorials —com els dels vescomtes de Cardona i dels bisbes de Vic— i vencent en la competició altres viles del seu entorn poc o molt immediat. Un esforç d’assimilació de la comarca, ajudat per la nova organització juridicoadministrativa de les vegueries, convertí definitivament el Bages en una mena d’ampliació de la ciutat. Arribats en aquest punt, ja ningú no parlà del comtat de Manresa, però sí de la nova vegueria de Manresa, amb capitalitat oficial i real en aquesta ciutat. Se sol dir que el segle XIV fou “el gran segle” de la història manresana, perquè canvià sensiblement de fesomia, tot i que subsistiren les muralles. Desguarnida dels seus dos castells, s’iniciaren les construccions monumentals, de caràcter eclesiàstic i civil: Santa Maria de la Seu, el Carme, Sant Pere Màrtir, les esglésies menors de Sant Miquel, Santa Llúcia, Sant Andreu i Sant Pau, la séquia i els ponts. Al mateix segle XIV es fundaren les confraries gremials de cuireters, sabaters, paraires, abaixadors i teixidors de llana, mestres de cases, picapedrers i rajolers, traginers i pagesos. El pes i la presència decisiva dels gremis en la vida ciutadana foren molt importants, en una població formada sobretot per gent del terròs, menestrals i uns pocs artistes o personal lletrat, més que no pas per gent noble o cavallers. El rei Jaume II, l’any 1315 ratificà el títol de ciutat i organitzà el govern municipal de Manresa amb quatre consellers —els quals, a partir del 1323, foren sis, a més dels trenta jurats—, fins a arribar a la institució del Consell de Cent per privilegi de Joan I, l’any 1393. El rei Pere III el Cerimoniós adscriví la ciutat al ducat de Girona, creat l’any 1351 per al príncep hereu de la casa reial.

L’edat moderna

La història local del segle XVI registra un fet de transcendència: l’estada a la ciutat, durant més de deu mesos, de sant Ignasi de Loiola. Però, a més, el segle XVI dugué a Manresa altra gent no tan desitjable: els bandolers, el més cèlebre dels quals fou en Pere Planes. En aquesta època —i a causa de les baralles entre nyerros i cadells—, Manresa funcionà en alguns moments com a capital diocesana. El 1688, per raons polítiques i socials de la localitat, es produí l’avalot de les Faves, que dividí els manresans en dos bàndols enemics —favets i tremendos—. La guerra dels Segadors donà a la ciutat rang de capital interina del Principat, en instal·lar-s’hi la Diputació Permanent de la Generalitat en dues ocasions dels anys 1651 i 1652, durant els quals Manresa encunyà moneda pròpia. Unes notes més positives referents a la vida manresana d’aquesta època són la institució de la Taula de Comuns Dipòsits, l’any 1603, per privilegi de Felip III de Castella, i unes quantes fundacions religioses i benèfiques, com l’asil dels Infants Orfes (1609) i els convents de Trinitaris (1627), Jesuïtes (1620) i Mínims (1638). En la guerra de Successió, Manresa milità en el grup català partidari de l’arxiduc i tingué un destacat paper. A l’agost del 1713 les tropes borbòniques del general Armendáriz calaren foc a més de tres-centes cases dels barris més cèntrics, entre les quals la del Consell, a la plaça Major, i un any després, un altre incendi devastador —aquest provocat pels voluntaris catalans del marquès del Poal— destruí tot l’interior de la Seu. Després del decret de Nova Planta, Manresa esdevingué cap del corregiment de Manresa, constituït pel territori de la suprimida vegueria manresana o de Bages i de les sotsvegueries de Berga, Lluçanès i Moianès. La prosperitat econòmica des de mitjan segle XVIII es manifestà amb la construcció de casals públics —Casa de la Ciutat, Col·legi de Sant Ignasi— i particulars —de grans famílies pageses que posaven casa a ciutat— i amb els retaules barrocs amb què hom decorà novament les esglésies devastades. Però encara fou més significatiu l’increment de la indústria sedera, en les seves especialitats principals del teixit de vels i de cintes o galons. Fou també important la manufactura derivada del lli i del cànem, dels quals hi havia molta producció en els camps del regadiu manresà. I hom troba igualment documentada la instal·lació de la primera fàbrica d’indianes o estampats de cotó, establerta l’any 1759 per Jaume Sala. Poc abans del final del segle XVIII, i amb motiu de la Guerra Gran contra França, Manresa dugué la iniciativa en la constitució d’una junta general o assemblea del Principat (1794).

El segle XIX

Fer història del segle XIX manresà obliga a començar per la guerra del Francès o de la Independència. Els principals episodis d’aquest conflicte esdevinguts a Manresa, o amb participació activa dels manresans, són prou ben coneguts: la revolta popular amb la crema del paper segellat francès, que inicià la guerra contra Napoleó a Catalunya, i els combats del Bruc, el 1808; la instal·lació a Manresa de la Junta Superior de Govern del Principat, el 1809; cinc entrades de les tropes invasores a la ciutat, entre el 1810 i el 1812, i l’incendi assolador —713 cases destruïdes— ordenat pel general MacDonald l’any 1811. Com a conseqüència —i premi— d’aquests fets, la ciutat ostenta els títols de “Molt Noble” i “Molt Lleial” i veié distingides amb els màxims honors militars les banderes de les confraries de la Puríssima Concepció i la dels Cossos Sants. Les 24 víctimes dels Tres Roures —assassinades per ordre de Rotten el 17 de novembre de 1822— són la pàgina més negra del Trienni Liberal a Manresa i la seva comarca. Cinc anys després —guerra dels Malcontents o agraviats—, el pintoresc Agustí Saperas, àlies Cargol, li donava categoria de capital oficiosa de tot el país, en constituir a Manresa la seva Junta Suprema Provisional de Govern del Principat de Catalunya (1827). El 1843, Manresa acollia la Junta Militar del moviment antiesparterista, que produí l’accés del partit moderat al govern d’Espanya. Per contrast, l’actitud de Manresa durant la primera guerra Carlina havia estat purament passiva. No obstant els antecedents absolutistes i ultramuntans d’una bona part de la ciutat, oficialment i en la pràctica es mantingué addicta a la causa de la reina Isabel. En començar la primera guerra Carlina, ja s’havia iniciat la industrialització de Manresa. Referències de l’any 1836 parlen de les grans fàbriques de filats i teixits de cotó. L’any 1853, s’instal·là a la fàbrica Serrano la primera màquina de vapor, com a força auxiliar de la hidràulica. El 1860, les indústries cotoneres eren 16 i feien la competència a les tradicionals dels draps i del teixit de vels de seda, que havien iniciat la decadència. Amb la segona dècada del segle, Manresa es veié afectada per la febre promotora d’obres i serveis públics: les carreteres a Cardona (1850) i a Vic (1855), el ferrocarril —de Barcelona a Saragossa—, que arribà a Manresa el 1859, les instal·lacions del gas (1859), del telègraf (1864) i de l’aigua potable (1865), les fundacions de la Casa de Caritat (1859), Germanetes dels Pobres (1863) o la Caixa d’Estalvis (1863). Els anys que van del 1868 al 1874 es van caracteritzar per l’aparició de nous plantejaments i ideologies polítiques i socials. Sorgiren diferents partits polítics, que més aviat tendien a dividir-se que no pas a agrupar-se; així, a la ciutat hi havia els carlins, els monàrquics liberals, els republicans democràtics de Castelar i els republicans federals. El moviment obrer, addicte primer a les tesis federals, s’escindí i acabà relacionant-se amb l’Associació Internacional de Treballadors (AIT). La crisi política i econòmica es reflectí especialment l’any 1873, en què a la ciutat hi hagué quatre alcaldes. El 1874 l’ajuntament presentà la dimissió al Comandament Militar del districte, el qual nomenà nou alcalde l’advocat i rendista Manuel Oms i de Prat. Els anys de la Restauració monàrquica i de la Febre d’Or comportaren un progrés evident per a la ciutat en l’àmbit econòmic: augment de fàbriques i de població, millores urbanístiques, com l’obertura del passeig de Pere III i del carrer del Bruc, fundació del Banc de Manresa i establiment de l’Audiència, estrena del Teatre del Conservatori, construcció del ferrocarril de Berga i de la carretera d’Esparreguera, instal·lació de l’enllumenat elèctric, inauguració del col·legi de les Dominiques i ampliació del dels Jesuïtes i de la Companyia de Maria, fundació dels convents dels Caputxins, de les Reparadores, de les Saleses i altres. Amb el contrapunt, gens falaguer, dels primers conflictes i problemes socials d’envergadura: vagues, locauts i la fil·loxera. Aquells mateixos anys, la inquietud cultural de l’alcalde Francesc Gallifa fou la causa de la creació de l’Arxiu-Biblioteca-Museu Municipal, germen de realitzacions posteriors més àmplies. A la fi del segle XIX, el moviment catalanista es manifestà esponerós a Manresa. N’és testimoni la fundació de la Lliga Regional (1890) i de l’Associació Obrera Catalanista (1898). De la Primera Assemblea de la Unió Catalanista, celebrada a la ciutat el 1892 i presidida per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, sorgiren les cèlebres Bases de Manresa, primer projecte de Constitució Regional Catalana, i l’elecció dels dos primers diputats declaradament catalanistes a les Corts de Madrid —un d’ells, el manresà Leonci Soler i March—, l’any 1899. L’advocat i catedràtic Joan J. Permanyer fou l’autor material i principal de les Bases de Manresa, el projecte de les quals implicava el reconeixement per l’Estat espanyol d’un poder regional a Catalunya amb atribucions pròpies en tota una sèrie de competències executives, legislatives i judicials. També quedaven concretades una sèrie de qüestions: la llengua catalana seria l’única oficial a Catalunya i en les relacions d’aquesta i l’Estat; els catalans, per naixement o naturalització, serien els únics que podrien exercir càrrecs públics dins el territori català, i la divisió territorial tindria per fonament la comarca natural i el municipi, entre d’altres.

El segle XX

Manresa fou víctima d’un devastador aiguat del Cardener el 12 d’octubre de 1907. El 1909, els successos de la Setmana Tràgica del mes de juliol hi van tenir una repercussió lamentable, amb l’incendi de tres convents, vora les cendres fumejants dels quals, l’escriptor i eclesiàstic Torras i Bages escriví la seva lluminosa pastoral “La glòria del martiri”. La Primera Guerra Mundial enriquí substancialment els fabricants cotoners manresans, els quals feren ostentació de la seva fortuna construint magnífiques cases al passeig. Hi hagué lluites socials que entristiren els primers anys vint: la revolta anarquista de l’Alt Llobregat al gener del 1932, els fets del 6 d’octubre de 1934 i, no cal dir-ho, la guerra civil de 1936-39, amb la tràgica seqüela de destruccions, homicidis, execucions i exilis. Els soldats de Franco entraren a Manresa a mig matí del 24 de gener de 1939. Durant els anys de la República, hom constata una important participació activa dels manresans en la política general del país, els quals ocupen càrrecs principals en els òrgans executiu i legislatiu de Catalunya: Joan Selves, Àngel Torrens i Lluís Prunés foren consellers del govern autonòmic; Francesc Farrera i Duran i Jaume Serra i Húnter foren, respectivament, president i vicepresident del Parlament; d’altres figuraren com a diputats al Congrés de Madrid o exerciren de governadors civils de província. El 27 de gener de 1946 es feu una vaga general a Manresa, considerada per alguns historiadors com la primera vaga important feta durant la dictadura franquista. El desenllaç del conflicte fou insòlit, ja que per primera vegada les autoritats i la patronal cediren a les exigències dels obrers de la Fàbrica Nova. L’any 1946 va néixer l’HOAC, un moviment socioreligiós de caràcter estatal que pretenia renovar la societat civil i religiosa. L’any 1952 es formà clandestinament a la ciutat un grup de Minyons de Muntanya, promogut per Mn. Rovira Tenas i que tingué com a caps Andreu Dalmau i Josep Piñot. La immigració de la dècada del 1950 comportà la creació d’una perifèria que modificà l’estructura urbana fins aleshores existent a la ciutat. El Pla d’Estabilització del 1959 comportà una època de liberalització econòmica. El 1963 l’Agrupació Manresana de Folklore sol·licità que Manresa fos nomenada ciutat pubilla de la sardana. Amb aquest motiu es construí a la plaça de Cots el primer monument a la sardana erigit durant el franquisme a Catalunya. L’any 1965 sorgí el grup Art Viu, primer moviment cultural que no s’emparà en l’Església, sinó que ho feu en el Cercle Artístic. L’any 1970 fou inaugurada l’escola Flama, fundada per gent oposada al règim, caracteritzada per la seva fidelitat a la llengua i la renovació pedagògica, i tingué lloc la primera concentració popular de Manresa en contra dels dictàmens del procés de Burgos. El 1972 es concretà a la ciutat el naixement d’Òmnium Cultural. Els últims anys de la dictadura foren especialment dinàmics en el camp de la lluita contra el poder estatal i per la recuperació dels signes socials i polítics del país. Aquesta recuperació moral es feu factible el 10 de setembre de 1976 al Congost quan per primera vegada es cantà de manera pública i unitària el cant dels Segadors.