Format en l’ambient de la il·lustració llombarda, aviat adquirí, a través del coneixement de Vico, una profunda mentalitat historicista, que l’induí a abandonar la primitiva educació racionalista i a adoptar els principis de la cultura romàntica a través de la ideologia dels crítics i escriptors francesos dels primers anys del s XIX. La seva formació intel·lectual conclogué amb la seva adhesió al catolicisme d’orientació jansenista, que esdevingué el nucli teòric a l’entorn del qual s’ordenaren d’una manera coherent els diversos aspectes de la seva ideologia i la seva poètica. Els Inni sacri (1812-22) — La Resurrezione, Il nome di Maria, Il Natale, La Passione, La Pentecoste— , les Odi —Cinque maggio, Marzo 1821— i les tragèdies — Il conte di Carmagnola, Adelchi — representen la part més significativa de la producció de Manzoni. La seva obra més important, però, és la novel·la I promessi sposi (1825-27, revisada en 1840-42): ambientada a la Llombardia els primers decennis del s XVII, és la història de les desventures de dos camperols, contra els quals s’acarnissa la mala voluntat dels poderosos. La simple acció inicial a poc a poc es combina amb una sèrie d’accions diverses que compliquen els dos herois en els fets més importants de la història d’aquest període: el domini espanyol a Itàlia, la guerra dels Trenta Anys, l’escassetat i la pesta. La varietat de les situacions i dels personatges i la intenció programàticament realista de l’obra són expressades en un estil renovador; allunyat dels mòduls esquemàtics de la tradició literària anterior i integrat en l’italià parlat per la classe política en camí de consolidació —la burgesia—, expressa la funcionalitat social de la literatura i la seva destinació a un públic no especialitzat.
Als Països Catalans en foren publicades, al s XIX, algunes versions castellanes. La seva poesia influí sobretot en els mallorquins. Els promesos (1923-24) fou traduïda per Maria Antònia Salvà.