OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Maó

Municipi
Menorca

Sumari de l’article

Vista del port de Maó
© Fototeca.cat
Municipi de Menorca, situat a l’extrem oriental de l’illa.
Població: 
29.125 h
[2009]
Extensió: 
117 km2

S'estén des de la costa de tramuntana a la de migjorn. Dues terceres parts del territori són formades per terrenys paleozoics, molt plegats a la part de llevant (Carbonífer, Devonià), amb extensions planes al NE, al sector de Capifort. La costa de tramuntana és alta i retallada, des del port d’Addaia fins al cap de Favàritx, extrem nord-oriental, des d’on retrocedeix i forma la cala Presili. Continua vers el S per la cala de sa Torreta i les platges del Grau, davant l’illa d’en Colom; les dunes del Grau limiten s’Albufera, que desemboca a la mar per una gola arenosa i és la formació palustre més important de Menorca des del punt de vista paisatgístic i biològic, on desguassen diversos rierols formats al sector de Favàritx. Des del Grau la costa forma un llarg penya-segat per la cala de Binillautí, les platges de sa Mesquida i la cala del Murtar; un poc més al S destaca el cap Negre, de roques pissarroses que abasten fins als freus de la Mola, petita península miocènica, que cavalca sobre els terrenys paleozoics i que culmina a la punta de s’Esperó, a ponent de la qual s’obre l’entrada del port de Maó, un dels millors ports naturals de la Mediterrània. Interrompuda la costa de llevant i del S pels termes des Castell i de Sant Lluís, la costa de migjorn del terme de Maó s’estén des de la cala de Binidalí, a llevant, fins poc abans de cala Escoves, seguint un penya-segat quasi rectilini, interromput per la cala des Canutells, que, com les esmentades, és a l’extrem d’un barranc solcat per les aigües que travessen la taula calcària miocènica del Migjorn de Menorca. La vegetació presenta petites clapes d’alzines, restes d’antics boscs, que a tramuntana han estat substituïdes per pi blanc, associat amb bruc i romaní. Als sectors litorals són freqüents els matolls de llentiscle, estepa i lletera. Al S es presenten en forma aïllada nombrosos ullastres. Les terres de conreu no arriben al 55% del terme (5.312 h). El paisatge agrari es caracteritza per la parcel·lació en tanques de pedra seca, més reduïdes les de migjorn. Els llocs tenen una mitjana de 50 a 70 ha, pertanyents en la majoria a la burgesia ciutadana. Es dediquen 5.230 ha als cultius herbacis, predominantment farratge per al bestiar boví (2.512 caps), destinat a la producció de llet i formatge, que absorbeix una indústria de transformació a Maó i una cooperativa a Alaior. També hi ha uns 280 caps de bestiar oví, uns 60 de cabrum, uns 250 de porcí i 200 d’aviram. El 27,6% de la superfície total és explotada directament pels seus propietaris, el 8,8% en arrendament i el 61,9, en parceria. La indústria de bijuteria i d’objectes metàl·lics per a ornament (espases i armes de foc d’imitació) és la principal activitat, seguida de la construcció, en part subsidiària del turisme, bé que al terme de Maó hi ha diverses urbanitzacions: Binixíquer, cala Llonga, es Canutells, Binidalí, Shangrila (vora s’Albufera). Unes altres urbanitzacions de tipus residencial per a gent del país són les de sa Mesquida, es Grau, es Murtar i Sant Antoni (al port de Maó). Maó és centre d’una àrea comercial, que en certs aspectes abasta tota l’illa i exerceix una forta atracció dels productes ramaders, especialment del formatge. Hi ha la fàbrica d’electricitat de GESA subsidiària de l’abastament que es fa des de Mallorca. El 1977 la indústria ocupava uns 3 000 treballadors dels quals el 25,5% pertanyen a la construcció, el 24,4% als transformats metàl·lics (bijuteria) i el 32,4% a rams diversos. El port manté comunicacions regulars de mercaderies i de passatgers amb Barcelona (els serveis regulars foren establerts el 1854) i amb Palma (des del 1859); el 1984 exportà més de 36 000 tones (especialment bestiar, formatge, pesca, calçat, bijuteria, articles de goma, joguines, licors, etc.) i n'importà més de 206.000 (productes alimentaris, farratge, adobs, primeres matèries, carbó i petroli, etc). El moviment de viatgers fou d’uns 182.000 el 1984. La pesca hi té encara una certa importància. L’aeroport de Sant Climent serveix el tràfic aeri de l’illa i el 1984 enregistrà un trànsit de més de 955 000 passatgers. Al llarg del segle XX, el creixement de la població ha estat del 17,6%, amb molt lleugeres variants, excepte en el període 1965-70, que la immigració arribà a representar el 10% de la població. La ciutat (17.740 h agl i 1.884 h diss [1981], maonesos; 35 m alt.) és a la riba de migjorn del port de Maó, estesa pràcticament des de la cala Figuera a la colàrsega. És lloc de residència del governador militar del Consell Insular de Menorca i del delegat especial del govern, cosa que li confereix un cert caràcter de capital de l’illa; és també cap de partit judicial, amb jutjat d’instrucció i de primera instància. Hi radiquen un bon nombre d’oficines amb jurisdicció illenca (registre de la propietat, delegacions del ministeri de finances, d’obres públiques, d’informació i turisme, de l’Instituto Nacional de Previsión, etc). L’església parroquial de Santa Maria és cap de l’arxiprestat de Maó, amb les parròquies de Sant Francesc i el Carme (antigues esglésies conventuals), la Concepció i Santa Eulàlia, dins la ciutat. Hi ha un institut mixt de segon ensenyament i una escola d’oficialia industrial. El Museu Arqueològic de Menorca, la Biblioteca Pública i l’Arxiu Històric de Maó radiquen a la Casa de la Cultura (can Mercadal). Uns altres establiments culturals són l'Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó, de gran tradició i seu de l’Obra Cultural Balear, l’Orfeó Maonès, el Centre de Recerques Submarines, els Amics de l’Òpera, els Amics de l’Orgue de Santa Maria, etc. A Maó és editat el diari “Menorca”, d’àmbit insular. Hi ha un hospital municipal, una residència del SOE i l’hospici Casa d’Infància. La casa de la ciutat (la Sala) és un edifici del segle XVII, amb façanes neoclàssiques de la fi del XVIII, projectades per l’escultor i enginyer militar Francisco Fernández Angulo. Uns altres edificis notables són el Principal de Guàrdia, antiga caserna de la fi del s. XVIII, la Delegació del Govern (antiga casa Ládico), el Govern Militar (antiga Casa del Rei, anterior al segle XVI, molt reformada i ampliada als segles XVIII i XIX), el Teatre Principal, inaugurat el 1817, la casa dels comtes de San Juan de Violada, de mitjan segle XIX, i el santuari de Gràcia, amb la imatge de la Mare de Déu de Gràcia, patrona de la ciutat. L’església de Santa Maria, d’un estil gòtic anacrònic, és un edifici del segle XVIII (1748-72); hi ha un orgue monumental, de gran qualitat, obra de Johannes Kiburz, amb el qual hom ha enregistrat discs.

La història

Maó a l'antiguitat

La possible fase preromana de Maó és desconeguda. La teoria de l’origen cartaginès es basa en la possible relació entre el nom romà de la ciutat, Mago, i el de l’almirall cartaginès Magó, que dirigí l’expedició naval del 205 aC i s’hi establí temporalment. A l’època romana la ciutat és citada per diversos autors i l’epigrafia permet de conèixer que obtingué la categoria de municipium el 76 dC (portà el nom de Municipium Flavium, com tots els creats per Vespasià). Les escasses troballes arqueològiques mostren que la ciutat antiga corresponia al nucli vell de l’actual.

De la conquesta catalana ençà

Un llarg buit documental priva de conèixer el desenvolupament urbanístic i l’activitat de Maó fins a la conquesta d’Alfons II, que manà fer del “castell sarraí” de Maó una “vila ben murada” l’any 1287. El 1338 fou iniciada una segona línia de muralles més enllà del nucli primitiu. El 1535, any del saqueig de la ciutat per Barba-rossa (saqueig de Maó), la vila abraçava un perímetre d’uns 900 m, amb quatre portals, dels quals s’ha conservat el de Sant Roc, amb dues torres coronades per matacans. El 1674 s’obrí el portal Nou per tal de comunicar la vila amb el raval del Carme o sa Ravaleta, el qual, amb el raval de Sant Antoni, havia doblat extramurs l’àrea urbana. Al llarg del segle XVII, Maó passà d’uns sis mil habitants a uns deu mil. Al segle XVIII el municipi, que comprenia els actuals termes des Castell i de Sant Lluís, tingué una forta expansió demogràfica; el 1784 tenia 13.902 habitants, un 52% de la població illenca. El tràfic comercial a través del port havia potenciat aquest creixement, sobretot des del 1740. D’altra banda, des del 1722 Maó fou la capital de Menorca per decisió del governador anglès Richard Kane, que immediatament es preocupà per l’eixample, iniciat als carrers de Royal Hannover (sa Costa de sa Plaça), de ses Moreres, Sant Jordi i es Cós de Gràcia; malgrat això, el creixement fou desordenat. De mitjan segle XVIII i començament del XIX són les cases senyorials dels carrers de Sant Cristòfol (actualment d’Isabel II), Sant Roc i Alfons II. També, a mitjan segle XVIII, foren edificades de nou l’església de Santa Maria i la de Sant Francesc, amb el convent, i es construí el conjunt de convent i església del Carme, neoclàssic, davant l’antiga, que fou demolida el 1822. La colònia grega feu bastir al Cós de Gràcia una església dedicada a Sant Nicolau (actualment de la Concepció), de notable factura, i a l’Esplanada hom construí les casernes per a la guarnició (1765). Des del 1805, retornada definitivament l’illa a la monarquia hispànica, hom urbanitzà l’espai entre el camí des Castell i el de Na Peluda (actuals carrers del governador Ramírez i de la Infanta) i, en temps de la guerra contra Napoleó, un nou augment demogràfic degut a l’arribada de refugiats del Principat feu estendre la població pels horts del convent del Carme cap a llevant i per la barriada de Dalt Vilanova cap a ponent. Al començament del segle XX fou urbanitzat un tram de la carretera a Sant Lluís, per iniciativa de l’Ateneu Obrer. A més del creixement urbà modern (des del 1960 són freqüents els edificis de quatre plantes i més), hom ha traçat al SW de la ciutat el polígon industrial de Maó, d’iniciativa municipal i privada, que ocupa més de 50 ha i on s’han instal·lat una trentena d’empreses. El municipi comprèn, a més, el poble de Sant Climent (on hi ha el nou aeroport de Menorca), els llogarets de Llucmaçanes, Torelló i Binicalaf, el fort d’Isabel Segona a la Mola, les antigues construccions hospitalàries del Llatzeret i de l’illa del Rei, les esglésies rurals de Sant Joan des Vergers i de Favàritx, la masia de Sant Antoni, les antigues basíliques paleocristianes des Fornàs de Torelló i de l’illa d’en Colom i el poblat talaiòtic de Trepucó.

Col·laboració: 
AMu

Llegir més...