D’estament baix, la seva producció —quaranta-dues poesies— el fa el més antic dels trobadors després de Guilhem de Peitieu. La seva carrera, molt professional, començà a les corts de Poitiers i d’Elionor d’Aquitània, sobretot, i vers el 1134 es traslladà a les de la península Ibèrica, on freqüentà principalment la d’Alfons VII de Castella i Lleó; a la darreria de la seva vida es relacionà amb Ramon Berenguer IV de Barcelona, possiblement a Lleida, tot just reconquerida. Sovint adoptà una actitud moralista agra i malhumorada, expressada amb un llenguatge contundent, cru i sarcàstic. Ataca alguns postulats de l’amor cortès, practicat per les classes elevades i els trobadors cortesans, l’adulteri i la immoralitat, i en aquesta posició se serveix d’idees i termes de la moral cristiana. Denigra els grans senyors que no participaren en les croades i, sobretot, en la reconquesta de la península Ibèrica. El text de les seves poesies és obscur: sovint hom no sap si parla irònicament o si parodia els trobadors cortesans i subtils, usa un tipus de lèxic popular i dobles sentits i sintetitza conceptes. Tot això fa de Marcabrú el representant més típic del trobar clus en l’aspecte conceptista. Entre les seves poesies destaquen la primera pastorel·la conservada de la lírica trobadoresca (L’autrier jost'una sebissa), dos sirventesos dedicats a Alfons VII, el cant del Lavador, punyent cançó de croada, i les dues poesies de l’estornell, paròdia de les del rossinyol de Pèire d’Alvernha. Mantingué una tençó amb Hug Catola (~1133), la mostra més antiga d’aquest gènere; es relacionà amb Guerau de Cabrera, vescomte de Girona i Urgell. És conservada la melodia d’algunes de les seves cançons.