Prengué l’hàbit dominicà al convent barceloní de Santa Caterina. Enviat a estudiar a París, al famós convent de Saint-Jacques, fou deixeble de sant Albert i condeixeble de sant Tomàs d’Aquino. De tornada a Barcelona, fou un dels vuit frares que el capítol de Toledo, seguint la proposta de Ramon de Penyafort, envià a Múrcia a estudiar l’àrab. Posteriorment desplegà una gran activitat missionera a Tunis, on no fóra estrany que hagués coincidit amb Ramon Llull, i passà els darrers anys de la seva vida a Barcelona, lliurat a l’ensenyament de l’hebreu i a escriure. Entre els seus deixebles sobresurt Arnau de Vilanova. La seva tasca intel·lectual fou determinada per la coexistència dels fidels de les tres grans religions monoteistes: cristians, jueus i musulmans. El 1263 tingué lloc a Barcelona una controvèrsia pública entre teòlegs cristians i rabins jueus, i rebé l’encàrrec del rei Jaume I d’examinar els texts rabínics: la sentència es decantà per l’expurgació. D’entre les seves obres, totes de caire apologètic i polèmic, cal mencionar l'Explanatio symboli apostolorum (1257), comentari teològic i apologètic al credo dels apòstols, destinada a la instrucció dels cristians i a la conversió de jueus i musulmans, un Vocabulari àrab-llatí per a ús dels futurs missioners entre els musulmans, el Capistrum Iudaeorum (1267), escrit polèmic contra els jueus, unes Summae, perdudes, contra l’Alcorà i, sobretot, el famós Pugio fidei contra Iudaeos (1278), escrit en llatí i hebreu, que es convertí aviat en una de les apologies de la fe cristiana més divulgades del seu temps; demostra primer contra els gentils les veritats de la fe accessibles a la raó, com l’existència de Déu, la immortalitat de l’ànima, etc, i després, contra els jueus i musulmans, l’autenticitat de l’Escriptura i la veritat de la revelació cristiana, sobretot pel que fa als dos dogmes específics de la Trinitat i l’Encarnació. L’estructura de l’obra és vigorosa, però el seu contingut depèn doctrinalment i, de vegades, textualment de la Summa contra gentes de Tomàs d’Aquino. Hom hi ha constatat, també, influències i manlleus d’autors àrabs i jueus, com Algatzell, Averrois i Maimònides. Tot i això, cap altra obra no li és comparable en el coneixement i ús de texts orientals, com el Talmud, la Mišnà, l’Alcorà i els escrits dels grans pensadors jueus i musulmans, com Maimònides, Mošé ibn Ezra, Avicenna, Algatzell, al-Fārabī i Averrois. Influí també en obres posteriors, com l'Hebreomastrix de P.de Santa Maria, el Fortalitium fidei d’A.de Espina i les Pensées de B.Pascal.