i Manuel Martí i Saragossà | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Manuel Martí i Saragossà

Història
història hist
Erudit.
Orpesa, Plana Alta, 1663 — Alacant, 1737

Estudià arts i teologia a València, però no es volgué graduar. El 1686 anà a Roma, on fou bibliotecari (1688) del cardenal Sáenz de Aguirre i hi col·laborà en l’edició de la Collectio maxima conciliorum Hispaniae (1693). El 1696 publicà la Bibliotheca Hispana Vetus, de Nicolás Antonio. A Roma aprengué idiomes clàssics i moderns, arqueologia, epigrafia i numismàtica, i es relacionà amb importants erudits. Nomenat degà de la col·legiata d’Alacant, tornà al País Valencià (1696) i fou ordenat de sacerdot. Del 1699 al 1704 (que fou bibliotecari del duc de Medinaceli) residí a València. Durant la guerra de Successió treballà a Madrid i a Andalusia. Representà, al País Valencià, un neoclassicisme de gran rigor. Influí intensament, sobretot a través de Gregori Maians —biògraf seu—, en la historiografia valenciana de la Il·lustració. Escriví poesia (Soledad, 1682, Amalthea Geographica, 1686, Sylva de Tyberis Alluvione, 1688), comèdies, que foren representades amb èxit (Amar y no amar a un tiempo, ¿Qué más infierno que amor?, Tener en sí mismo celos, Ulises y Penélope), notes i observacions sobre Teòcrit, Homer i Aristòfanes, una descripció, De Theatro Saguntino (1705, il·lustrada per J.M.Minyana), un tractat de les passions, Peri pathon (1735), Oratio pro crepitu ventris (1768) i nombroses obres inèdites, entre les quals una sobre etimologia del llatí. Els seus Epistolarum libri duodecim (1735, 1738) foren publicats gràcies, en bona part, a Maians, i assoliren un cert èxit entre els intel·lectuals europeus d’aleshores.

Col·laboració: 
FrP

Llegir més...