i Francesc Martorell i Trabal | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Francesc Martorell i Trabal

Historiografia

Sumari de l’article

història hist
Historiador.
Barcelona, 1887 — Barcelona, 1935

Deixeble d’Antoni Rubió i Lluch a la Universitat de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans, entrà ben aviat a l’Institut d’Estudis Catalans com a secretari redactor (1909). Anteriorment, ja havia participat en el Congrés de la Llengua Catalana (1906). La seva pertinença al grup dels primers alumnes dels EUC li permeté fer una estreta amistat amb Ramon d’Alòs-Moner, Ferran Valls i Taberner, Ramon d’Abadal, Jordi Rubió, Lluís Nicolau i d’Olwer i Agustí Calvet, companys seus de joventut a la universitat, a l’Ateneu Barcelonès i, posteriorment, a l’IEC (entre els quals era conegut com a Kiko). Tots ells tingueren una formació noucentista, però la majoria es mostraren contraris a Eugeni d’Ors i contribuïren, el 1920, a la seva destitució de la Mancomunitat i de l’IEC (a excepció de Nicolau, que el defensà). Fou un dels primers becats, el 1910, a l’Escola de Roma (organitzada per Josep Pijoan) i aprofità la seva estada en aquella ciutat per a ampliar estudis d’història de l’art i d’arqueologia a la universitat. Posteriorment, el 1914, realitzà també cursos d’ampliació d’arxivística, biblioteconomia i museologia a París, gràcies a la intercessió de Prat de la Riba (amb qui tingué una gran amistat). Fou aquest dirigent polític qui pressionà perquè el nomenessin membre adjunt de l’IEC (1915); uns quants anys més tard, mort Prat de la Riba, assolí la condició de membre numerari d’aquella institució (1918).

Professor, durant molts anys, d’història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans, explicà també història de l’art en els cursos organitzats durant la Dictadura per la Federació Catalana d’Estudiants Catòlics, i no feu classes a la Universitat de Barcelona fins el curs 1934-35. Escrupolós seguidor dels criteris d’A. Rubió i Lluch segons els quals la síntesi històrica no pot ser sinó fruit d’un gran aplec documental i la culminació del treball de tota una vida, la seva mort en plena maduresa li impedí elaborar un estudi d’aquestes característiques. Així, les seves publicacions tenen sovint el caràcter d’inventaris, com Inventaris inèdits de l’Ordre del Temple a Catalunya (realitzats amb J. Rubió i R. d’Alòs-Moner, i publicats en l’Anuari de l’IEC el 1907) i “Inventari dels béns de la cambra reyal en temps de Jaume II” (Anuari de l’IEC, 1911-12). També col·laborà amb altres autors, com en l’article redactat amb F. Valls i Taberner, “Pere Beçet (1365? – 1430)”, en l’Anuari de l’IEC de 1911-12 –que segurament fou l’embrió del seu projecte de col·lecció de textos de dret català medieval que volia realitzar amb Ferran de Sagarra–. Aquest és el cas, sobretot, dels Documents per a la història de la cultura catalana medieval (1908-21), aplegats sota la direcció d’A. Rubió i Lluch, als quals aportà tota la documentació extreta de l’Arxiu del Mestre Racional (fons que se salvà gràcies a la intervenció de la diputació barcelonina i que ell s’encarregà d’organitzar). Tanmateix, sí que reeixí a elaborar algunes obres en solitari que palesen un estil propi, caracteritzat per un alt grau d’exigència, com són l’Epistolari del segle XV. Recull de cartes privades (1926) i la seva monografia sobre la catedral de Barcelona (1929). A aquestes obres cal afegir també la traducció de les Obres menors de Tàcit (1926) i el projecte d’edició del Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim (conjuntament amb J. Sanchis i Sivera), dins el projecte de publicació de les cròniques catalanes impulsat per l’IEC, amb el suport de Rafael Patxot, que no pogué acabar i del qual només pogué donar alguns tasts, com l’escrit Una narració inèdita del viatge de l’emperador Frederic III a Nàpols en l’any 1452 (dins el volum d’homenatge a H. Finke del 1925) o la conferència Alguns aspectes de la vida íntima d’Alfons el Magnànim (llegida en la VII festa anual de l’IEC, del 1938).

Un aspecte sovint negligit ha estat la seva faceta de gestor cultural, que fou molt important. Com a secretari de la Secció Historicoarqueològica de l’IEC redactà bona part de les extensíssimes cròniques que constituïen l’Anuari de la institució; això li permeté tenir una participació decisiva en l’admissió d’aquell institut a la Unió Acadèmica Internacional (1923). Així mateix, participà en les instàncies rectores de la política cultural de la seva època: el Consell de Pedagogia de la Mancomunitat (especialment durant l’etapa 1920-23, en què es convertí en l’organisme principal del tramat cultural mancomunitari, un cop destituït E. d’Ors com a director d’instrucció pública) i el Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya, ja els anys trenta.

Lectures sobre Francesc Martorell i Trabal

  1. Epistolari de Francesc Martorell i Trabal i de Pere Bosch Gimpera amb Ramon d’Abadal i de Vinyals i amb Ferran Valls i Taberner: 1908-1931, Promocions Publicacions Universitàries (PPU), Barcelona 1991 [a cura de J. Sobrequés, M. Peláez, F. Vilanova i M. Soriano].
  2. RUBIÓ I BALAGUER, J.: “Francesc Martorell i Trabal”, Mestres, companys i amics, PAM, 1991, p. 57-60.
  3. VALLS I TABERNER, F.: “Francesc Martorell”, La Veu de Catalunya [nota necrològica reproduïda en Epistolari de Lluís Nicolau d’Olwer amb Ramon d’Abadal i de Vinyals i amb Ferran Valls i Taberner: 1905-1933, Promocions Publicacions Universitàries, Barcelona 1989, p. 30-32].
Col·laboració: 
NAS / EPC
Data de revisió: 
2019-12-02
Llegir més...