Fill de metge, havia de seguir la carrera del pare, però, contra la voluntat de la família, abandonà els estudis i debutà en el món literari: amb només catorze anys escriví el monòleg dramàtic teatral en vers Repatriat, estrenat el 1899. En acabar l’any ja freqüentava Els Quatre Gats, on probablement feu amistat amb Picasso, que el retratà; el 1900 aparegueren a Joventut i a Catalunya Artística les seves primeres publicacions, i el 1901 dirigí, juntament amb E. Alfonso, la revista Auba. En aquesta primera etapa col·laborà també a Pàtria Nova, de Reus, on el 1906 pronuncià a la seu local de la Lliga Regionalista la conferència Vers el pervindre. Algunes idees sobre política, i col·laborà també a El Poble Català (1905-09). El 1903 feu la seva primera estada a París, amb Puig i Ferreter, després de publicar Tres balades, i fugint de les desavinences familiars. Posteriorment residí en aquesta ciutat llargues temporades, la primera en 1909-17 (amb un parèntesi l’any 1914, que viatjà a l’Amèrica del Sud), quan, desenganyat del context literari català, hi exercí com a corresponsal de La Veu de Catalunya, on es declarà aliadòfil i col·laborà també a Mercure de France. Retornat a Barcelona, fou secretari personal d’Eugeni d’Ors a la Mancomunitat de Catalunya alhora que participava en actes i activitats de l’Escola d’Alts Estudis Comercials. La Dictadura de Primo de Rivera i la supressió de la Mancomunitat determinaren la seva tornada a París, on dirigí Le Courrier Catalan, diari opositor al règim i afí a Acció Catalana, i reprengué la corresponsalia a La Veu de Catalunya. Participà també en els projectes d’Expansió Catalana de Joan Estelrich i fou secretari de la Société d’Éditions Raymond Llulle. En retornar a Catalunya (1928) es dedicà exclusivament a la literatura, i simultaniejà la traducció, el periodisme cultural (La Veu de Catalunya, La Publicitat, Papitu, Un Enemic del Poble, Diario de Barcelona, etc.) i els encàrrecs editorials de caràcter divulgatiu amb una abundosa producció d’obra pròpia fins poc abans de la seva mort el 1939, quan, colpit per la pèrdua d’un fill al front i per una salut deteriorada, hagué d’exiliar-se juntament amb un grup d’intel·lectuals catalans.
La seva obra, precoç i dilatada, comprèn gairebé tots els gèneres (amb una clara preferència per la prosa) i participa plenament fins entrada la segona meitat de la dècada de 1910 de l’esperit romàntic, sovint consistent en l’adaptació mimètica de distints corrents i autors europeus de moda, especialment del simbolisme i el decadentisme. Després d’una primera novel·la, Escull (1905), la d’annunziana Edmon (1908 premiada per El Poble Català) significà el seu gran èxit en el gènere, a la qual seguiren La fi d’un idil·li i Fets i paraules de mestre Blai Martí (ambdues del 1908) i L’adolescent (1909), amb la qual introduí a Catalunya la novel·la històrica decadentista. Els anys següents assolí la plenitud modernista amb les proses líriques del dietari Sota el cel de París (1910), els Contes fatídics (1911) —el seu millor recull— i la novel·la L’arbre del bé i del mal (1912, publicada originalment en francès i no traduïda al català fins el 1937 per ell mateix). A Ildaribal (1915) —la novel·la més important— poleix el model històric, uneix la trama patriòtica, situada en la Tàrraco del segle I, a plantejaments existencials i modera el decadentisme en pro d’un final acordat amb el pensament noucentista. En poesia publicà, en aquesta etapa, Delirium (1907). Fruit de conferències són els assaigs Les passions en el teatre (1908) i Pancatalanisme. Tesi per a servir de fonament a una doctrina (1915), on es declarà partidari de la independència de Catalunya.
La influència d’Eugeni d'Ors i el declivi del modernisme comportaren una adhesió a l’estètica noucentista, no sempre plena i amb nombrosos retorns al romanticisme. Influït per Anatole France, conreà el conte (Contes i croquis, 1916; Contes a l’atzar, 1918). A partir del 1919 i fins els anys trenta experimentà amb el model orsià de novel·la (A la deriva, 1921), endegà la recuperació popular del gènere des de la col·lecció “La Novel·la d’Ara” (1923-26) i publicà novel·les de to existencial: La fira de Montmartre (1926) i Una vida obscura (1927). Una última novel·la decadentista, L’Evasió (1929), i diversos aplecs de narracions, Setze contes (1922) i Figures d’argila (1927), obren pas a la narrativa psicològica de signe freudià: La ratlla (1929), El retorn (1931) i Zodíac (1934). Feu un darrer retorn a la novel·la històrica amb L’estudiant de Cervera (1935). Escriví també sobre temes artístics a Art i el Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, on publicà les seves investigacions sobre el pintor neoclàssic Josep Flaugier (1933); en col·laboració amb Carles Fages de Climent publicà Fortuny, la mitad de una vida (1932), una notable biografia. Publicà també teatre —L’hereu (1929) i Ermesendis (1936)— i poesia: La llàntia encesa (1926), Poemes minúsculs (1937), Invocació i altres poemes (1938) i A Europa (1938). Deixà nombroses obres inèdites, algunes de les quals s’editaren pòstumament: el 1954 es publicà el seu assaig L’alliberament de Sicília i, el 1996, la biografia Vida de Narcís Oller. Fou també molt remarcable la seva tasca com a traductor, amb versions de Gogol, Maeterlinck, Shakespeare, Zola, Leopardi, Musset i l’obra completa de Molière. Signà alguns escrits amb pseudònims: Jordi Casanova, Jaume dels Domenys, Omega, Fly, Zenon, Ajax i Ferrer de Blanes.