Rellotger d’ofici i representant de comerç en diferents poblacions catalanes, fou també compositor de sardanes (Dolors del cor, 1936), que a la primeria de segle eren profusament interpretades per les cobles gironines, i de cançons basades en textos de Verdaguer i de Guimerà, entre d’altres.
Dirigí les publicacions El Bisbalense, L’Olotí i El Menestral, a més del curiós La Voz del Género de Punto. Versificador hàbil i amb facilitat per a la descripció, donà una visió idealitzada dels territoris empordanesos (fou anomenat El cantor de l’Empordà) en obres com ara Notes del cor (1900), La vida al camp (1902), poema en vint cants i una endreça, molt reeditat i traduït a cinc llengües, i musicat per Manel Burgès, i Coses de l’Empordà: idil·lis i cançons (1918). Col·laborà en els certàmens literaris de la Bisbal, obtingué un accèssit (1889) i la flor natural (1892) als Jocs Florals de Barcelona i fou mestre en gai saber pels de Lo Rat-Penat (1912). Publicà Vindicant a mossèn Cinto, discurs llegit en uns jocs florals de la Bonanova, Manifest del bon sentit i, en castellà, Arrepentimiento i Agonía de la clase media.