Situació i presentació
El terme municipal del Masnou, de 3,44 km2, es troba a la costa, entre el de Montgat (SW) i el de Premià de Mar (NE), i al sud dels d’Alella i de Taià. Es formà amb la unió dels veïnats o barris marítims d’aquestes dues darreres poblacions: el 1825 el Masnou (que depenia de Taià) s’independitzà municipalment i el barri d’Alella de Mar (que depenia d’Alella) se li uní el 1840; per això el terme municipal és de forma allargada i quasi totalment urbanitzat. De ponent a llevant, i seguint la costa, comprèn els antics nuclis d’Alella de Mar, el Masnou i el barri d’Ocata, i vers l’interior continua amb barris nous que toquen els termes municipals d’Alella i Taià.
Com les altres poblacions d’aquest litoral, la línia del ferrocarril de Barcelona a Mataró (1848), continuada després fins a unir-se amb la de Girona, continua paral·lela i pròxima a la costa i té una estació i un baixador, la del Masnou i el d’Ocata; paral·lelament corre la carretera N-II, antic camí ral, que constitueix el passeig marítim, on hi ha alguns dels principals edificis de la vila. Dues carreteres locals surten del Masnou, una vers Alella, que continua fins a Granollers, i l’altra fins a Taià. L’autopista C-32 passa pel sector septentrional del terme.
La població i l’economia
La primera referència del nombre d’habitants de la població (masnovins) és de l’any 1824, que tenia 2.333 h. L’any 1846, després de l’annexió d’Alella de Mar, el municipi comptabilitzava 3.587 h, mentre que el 1860, moment de plena expansió de les activitats de la marina i la navegació, la població ja era de 4.036 h. El 1900, amb la crisi de la fil·loxera i la consolidació de la marina de vapor, la població havia baixat a 3.396 h. La industrialització i la funció de lloc d’estiueig de luxe tornaren a produir un increment continuat (4.604 h el 1930, 4.970 h el 1940, 5.098 h el 1950, 6.901 h el 1960), que s’accelerà des d’aleshores (10.410 h el 1970, 14.430 h el 1981, 18.393 h el 1991, 20.678 h el 2001 i 21.464 h el 2005).
El port esportiu del Masnou
© Fototeca.cat
L’agricultura gairebé ha desaparegut, reduïda principalment al conreu de flors i plantes ornamentals i la vinya. L’any 2000 s’instal·là al municipi una piscifactoria d’orades i llobarros. La indústria, que tradicionalment havia estat important, ha quedat concentrada en unes poques grans empreses tèxtils i de productes farmacèutics (Laboratoris Cusí).
El Masnou ha estat tradicionalment un poble d’estiueig, però no té el caràcter plenament turístic d’altres llocs del Maresme, i la capacitat d’allotjament en hotels i càmpings continua essent poc important. Disposa de certes dotacions, com el port esportiu (inaugurat el 1972 i ampliat el 1992), que dona vida a la població i atreu determinats serveis. El dimarts hi ha mercat. La proximitat amb Barcelona i la tradicional funció d’estiueig de la població han condicionat la transformació del Masnou en lloc de primera residència. Pel que fa als serveis educatius, hi ha diversos centres que imparteixen tots els nivells fins al batxillerat i la formació professional de grau superior especialitzada (hostaleria, turisme, gestió comercial, educació infantil, etc.). Des del 1990 funciona l’Escola de Maquetisme Naval, vinculada al Museu Municipal de Nàutica.
La vila del Masnou
La vila del Masnou, a 27 m d’altitud, s’allarga seguint la costa, i forma un continu amb l’antic barri d’Alella de Mar a ponent i d’Ocata a llevant. El nucli antic es troba en un sector aturonat que dona una airosa disposició als carrers pròxims a la platja i al port esportiu, enfilats de manera que des de gairebé totes les cases de les antigues famílies marineres es veia la mar; es conserven encara un bon nombre de cases populars del segle XIX, sovint d’un cos (25 pams) d’amplada, blanques i harmonioses, com la casa natal de Lluís Millet, el fundador de l’Orfeó Català.
Ca l’Aymà, torre modernista del Masnou
© Fototeca.cat
La llarga façana marítima fou urbanitzada durant el primer quart del segle XIX en un passeig on els edificis més notables són la casa de la vila (1845), obra neoclàssica tardana de l’arquitecte masnoví Miquel Garriga i Roca, i el Casino del Masnou, construït el 1904 pel també masnoví Bonaventura Bassegoda i Amigó. Enlairada en un carrer interior i dominant la mar hi ha l’església parroquial de Sant Pere (1769-1817), obra de Miquel i Pau Garriga, avi i pare de l’esmentat Miquel Garriga i Roca; edificada sobre una capella anterior, té una sola nau, campanar de torre quadrada i façana classicitzant. A la dècada dels cinquanta, J. Brunet va pintar els frescos de la capella del Santíssim, i als seixanta, l’arquitecte Marià Ribas construí els dos cossos superiors del campanar.Altres edificis que cal destacar són la casa senyorial, voltada d’un gran parc, del marquès del Masnou (títol donat a Romà Fabra i Puig, fill del primer marquès d’Alella, el 1922), obra d’estil neoclàssic de l’arquitecte Salvador Vinyals construïda l’any 1902; la Casa Benèfica o Asil, obra modernista de Gaietà Buïgas i Monravà, encara que modificada posteriorment, i les antigues masies, avui renovades o modificades, com ara Cal Teixidor (segle XVII), on figura la dècima sobre el carril de Mataró, en rajoles de València: “”Día 28 de octubre de 1848. Esta casa de campaña, sita delante del mar, por su playa vio pasar al primer wagon de España. Si de Mongat la montaña un inglés agujereó todo español ensalzó el genio de Barcelona, que con vapor proporciona ir volando a Mataró “.Cal esmentar, a més, Ca l’Antic (segle XVI), Can Malet, el Mas Fontanills, Can Pascol, Ca l’Aymà o Residència Bellresguard (torre modernista) i Cal Senyor, edifici modernista de J.M. Fossas on destaca la decoració de la façana amb rajoles vidrades. Entre les urbanitzacions es destaquen, entre d’altres, Califòrnia, Can Teixidor, Bellesguard, Santa Madrona, Ivars Meià (compartida amb Alella), que per l’aglomeració de les noves construccions i barris resten incorporades dins el continu urbà.
Entre les institucions culturals i recreatives, que tingueren una gran florida a la fi del segle XIX i la primera meitat del XX, cal destacar el Centre Coral Unió Masnouenca, anomenat després La Calàndria, el Casinet, la Nova Unió Masnouenca, el Casino, entitat nascuda el 1876, i el Club Nàutic, de prestigi internacional. La població disposa de tres museus. El Museu Municipal de Nàutica del Masnou, inaugurat el 1962, té una notable col·lecció d’arqueologia prehistòrica i romana (objectes de la vil·la romana de Cal Ros de les Cabres, excavada des del 1901), de ceràmica catalana i sobretot de nàutica (instruments marins, maquetes de vaixells, cartes nàutiques, etc.). També hi ha el Museu Cusí de Farmàcia, propietat de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya, instal·lat als laboratoris Alcon, on fou refeta l’antiga farmàcia del monestir de Santa María la Real de Nájera (Logronyo), de la segona meitat del segle XVIII, comprada per Joaquim Cusí el 1931. Compta també amb una bona col·lecció de ceràmica hispànica, gravats mèdics i biblioteca especialitzada. Finalment, es pot visitar el Museu de les Mines del Masnou, que permet recórrer dues de les mines d’aigua amb què antigament es feia el subministrament de l’aigua per a la vila. La Casa de Cultura és instal·lada en un interessant edifici neoàrab del 1901 que fou donat pels descendents de la família Sensat i Pagès.
De les festes del Masnou destaquen la Fira de Primavera, iniciada el 1977, que se celebra el darrer diumenge de març, i la festa major de Sant Pere, que s’escau el 29 de juny, en la qual s’organitzen diversos actes festius (castell de focs artificials, cantada d’havaneres, cremat, exposició de flors, etc.). Durant el mes de juliol té lloc el festival de teatre còmic Ple de Riure.
La història
Els primers antecedents de la història de la vila foren els assentaments ibèrics que es realitzaren arreu de la comarca, i posteriorment, el jaciment arqueològic de Cal Ros de les Cabres, on es van trobar restes d’una vil·la romana. Es troben mencions documentals d’un mas nou el 1055 (Manso Novelli) dins les terres d’Alella, i el 1466 és documentat el lloc del Masnou dins la parròquia de Taià. Aquest mas es devia trobar prop de la divisió medieval de les dues parròquies, d’Alella i de Taià, a la roca de Xeix o roca Blanca. Desaparegut el perill de la pirateria, i dependent de la parròquia de Taià, s’anà formant el barri de pescadors. El 1505, segons un privilegi de Ferran el Catòlic, el Masnou podia tenir un lloctinent, que en absència del batlle (que era a Taià) podia exercir les seves funcions. El lloc havia prosperat prou, gràcies a les activitats marineres, per a aconseguir ja en 1769-70 la llicència per a construir una església al lloc dit la Mesquita, que fou beneïda el 1783 i va ésser separada eclesiàsticament de la parròquia de Taià el 1817.Entre el 1812 i el 1825, el Masnou aprofità qualsevol oportunitat d’independència, que es feu efectiva el 28 d’octubre del 1825, segons una provisió concedida per Ferran VII. Igualment, a partir del 1822 s’iniciaren els tràmits de separació del terme municipal del Masnou dels municipis veïns, procés que durà fins el 1906. L’any 1840, el veïnat d’Alella de Mar se segregà del d’Alella de Dalt i s’incorporà al del Masnou, però la divisió territorial no es feu efectiva fins el 1845.
La marina de vela del Masnou fou una de les més importants del Maresme, i foren famosos els seus capitans de marina mercant que corregueren totes les mars del món. El comerç de vi i aiguardent amb Amèrica s’inicià al segle XVIII, però la gran esplendor marítima fou al llarg del segle XIX, quan al costat de la perícia i valentia de capitans i pilots s’afegí la funció mercantil i la iniciativa comercial dels patrons i capitans, sovint propietaris de la nau, amb els sistemes de motes (capital en diners del capità o patró dins el vaixell i que comporta la participació en els beneficis) i de nòlits (contracte pel qual es lloga la nau per al transport de persones o càrrega). Del port de Barcelona sortien teixits, joguines, paper, puntes, materials i productes agraris (vi, oli, fruita seca) que també es carregaven a Tarragona i a Màlaga i tornaven d’Amèrica amb sucre, cotó, cacau, fusta i productes colonials. Molts mariners posaren despatx de consignatari, representacions o cases comercials a tot el continent, i d’altra banda alguns establiments colonials de Barcelona com el Bori, del carrer de la Princesa, rebia molts productes a través del Masnou. Entre les fites més conegudes aconseguides pels navegants de la vila es pot esmentar el restabliment de les relacions comercials amb l’Uruguai el 1834-35 aconseguit pel capità Mirambell, la difícil ruta del cap d’Hornos que feia el bergantí “Caupolican” per al comerç amb Xile, el viatge de la corbeta “Pablo Sensat”, a la fi de segle, directament de Buenos Aires a Saigon per sota el cap de Bona Esperança.
L’Escola Nàutica del Masnou es fundà el 1860 i fou la més florent de la costa després de la d’Arenys; quan desaparegueren les escoles nàutiques d’Arenys, Mataró i Vilassar (per un decret del 1874 que abolia les escoles privades), s’acollí a un altre decret que permetia la seva conversió en establiment públic d’ensenyament i perdurà fins el 1879; hi hagué encara escoles privades de nàutica com la dels germans Villà, procedents de Vilassar (Estudi Vilassar) i altres. En una relació del 1863 al 1892 recollida per Antoni Gibernau i Maristany figuren en aquests anys 117 pollacres goletes, 43 pollacres, 59 bergantins goletes, 49 bergantins, 29 corbetes, 4 fragates, 2 goletes, 1 místic, 12 místics goletes, 2 pailebots, 2 balandres, 5 barques i 1 lugre. El Masnou era cap de districte marítim dins la província marítima de Mataró.
La indústria es limitava inicialment a les derivades d’aquesta intensa activitat marinera, sobretot drassanes i fàbriques de lones per a veles. Víctor Balaguer, en la interessant Guía de Barcelona a Arenys de Mar por el ferrocarril (1857), parla d’una fàbrica de vapor per a lones, 10 de veles de vaixells, una altra de lones amb 26 telers a mà, i 14 telers de cotó en cases particulars, i també tres drassanes; en aquest mateix any dona un cens de 230 vaixells entre els del Masnou (110) i els de gent del Masnou matriculats a Barcelona. Fou especialment important la fàbrica de veles El Soberano, dels Maristany, iniciada el 1877, que feia les veles de tots els vaixells escola.