Situació i presentació
Es troba, a ponent de la comarca, al límit amb el Baix Cinca, a l’interfluvi del Cinca (límit occidental del terme) i del Segre (límit meridional), que conflueixen a l’extrem SW del territori (l’Aiguabarreig, espai classificat en el PEIN). Limita amb els municipis de la Granja d’Escarp (S), Seròs (E), Fraga (N) i Torrent de Cinca (W), els dos últims pertanyents a la comarca del Baix Cinca.
El relleu és format per planes amb elevacions estretes i allargades perpendicularment al Cinca, d’escassa altitud. La part de ponent i migdia del terme forma part de la zona fèrtil al·luvial dels rius, mentre que la de llevant pertany a la plataforma seccionada en turons i plans. Pel sector meridional circulen les aigües del canal d’Aragó i Catalunya, que s’ajunta amb el Segre ben a prop del monestir de Santa Maria d’Escarp. Les principals partides del terme són les del Pla d’Escarp, les Cases Noves, els Reguers, Conullot, Can Vinyes, el Sot, el Barranquet, el Budell i el Fondo.
El poble i cap de municipi de Massalcoreig és l’únic nucli de població agrupada del terme, que comprèn també l’antic monestir de Santa Maria d’Escarp i la caseria del Pla d’Escarp. El poble es comunica amb Seròs (on enllaça amb la C-45 de Maials a Fraga) per una carretera local. Diversos camins uneixen el nucli amb Fraga i la Granja d’Escarp.
El topònim sembla d’origen àrab (Maschoreix en documents del segle XII, parador o posada de Quraix o Kurais) i en els Termini antiqui llatins de 1168-72 figura sota la forma Malçacoraix (segles després apareixen les formes Sant Malcoreix i Samalcoreix)
La població i l’economia
El fogatjament més reculat, el del 1365, enregistrà 20 focs; 19 focs el del 1378 i 17 el del 1553. La població augmentà molt al segle XVIII (47 h el 1718 i 250 h el 1787) i sobretot al llarg del XIX (525 h el 1860 i 617 h el 1900), fins a assolir un màxim el 1930 (gràcies a l’increment del regadiu) amb 862 h. Entre aquest darrer any i el 1960 s’estabilitzà (824 h) i a partir d’aquell moment encetà una tendència decreixent: 793 h el 1970, 722 h el 1981 i 669 h el 1991. La població seguí davallant durant tota la dècada de 1990, de manera que el 2001 hi havia 624 h i el 2005, 625 h.
L’economia és bàsicament agrària. Gràcies al canal d’Aragó i Catalunya i als canals derivats del Cinca, gairebé la totalitat de la terra conreada és de regadiu. Els conreus més importants són els fruiters (pereres, presseguers i pomeres). La ramaderia, que complementa l’agricultura, és escassa; hi destaca la cria de bestiar porcí i boví. A més de la caça, practicada a tot el terme (conills i perdius), hi ha pesca als rius (barbs i madrilles).
Hi ha una cambra agrària i la Cooperativa del Camp de Massalcoreig, que comercialitza la fruita, distribueix adobs i insecticides i alhora és supermercat. Han desaparegut pràcticament totes les activitats industrials derivades de l’agricultura (molins de farina i oli, figues de Fraga). El mercat setmanal es fa el dimecres.
El poble de Massalcoreig
El poble de Massalcoreig es troba a 94 m d’altitud, prop de la riba esquerra del Cinca, al sector central del terme, i al voltant del nucli antic s’ha eixamplat des del creixement del segle passat en totes direccions. L’església parroquial de Sant Bartomeu fou bastida de nou al segle XVIII en estil neoclàssic (tant la façana com el cimbori i interior) i té campanar de torre. Hi ha un casal que és el centre principal de les activitats culturals i lúdiques. També hi ha diverses associacions.
La festa major d’hivern se celebra per Sant Antoni Abat, el 17 de gener. El 24 d’agost és la festa major d’estiu, coincidint amb la festa de Sant Bartomeu. L’últim cap de setmana de novembre es fa la matança del porc, amb un sopar col·lectiu a base de l’anomenada “paellada de tossino”. Les Àguedes i les Apol·lònies celebren la seva diada conjuntament el mes de febrer; en data variable; al matí es fa una missa i es beneeixen pans, i després, per tal de recollir diners, es reparteixen pel poble en una cercavila acompanyada per una banda de música.
Altres indrets del terme
Santa Maria d’Escarp i la caseria del Pla de l’Escarp
Les encara imposants restes de l’antic monestir d’Escarp, cistercenc, s’aixequen a l’extrem de migdia del terme, vora el Segre, prop de la confluència amb el Cinca. Sembla que fou construït prop d’una almúnia sarraïna i del castell d’Escarp, citat ja el 1082 en les campanyes del Cid per aquestes terres. Fundat el 1213 per Arnau II, abat de Cîteaux, a instàncies de Pere I de Catalunya-Aragó, aviat esdevingué una important abadia de l’orde cistercenc, dedicada a Santa Maria d’Escarp. Estigué molt relacionada amb Poblet i els abats d’Escarp intervingueren en el pas del monestir de Lavaix, a l’Alta Ribagorça, a l’orde cistercenc (vers el 1223).
El 1243 els abats de Fontclara i d’Escarp foren nomenats pel capítol general de l’orde per arbitrar un acord i determinar els drets de pasturatge de Poblet i Santes Creus. Al segle XV s’havia iniciat ja la decadència del monestir, confiat generalment a monjos de Poblet (amb el títol abacial o simplement de priors administradors) i per això l’abat Oliver Boteller de Poblet (que el 1574 Felip II havia presentat al papa per a regir el monestir d’Escarp), el 1591, aconseguí del mateix papa el patronat reial sobre Escarp per mirar d’interrompre el govern dels abats comendataris. El 1595 era abat del petit cenobi (que el 1583 tenia només 5 o 6 monjos dependents de Poblet) Antoni Granera. El 1613 les seves rendes foren emprades per a l’erecció de la Congregació Cistercenca d’Aragó i a la fi del segle XVIII el monestir continuava essent de patronat reial. Vers el 1794 Escarp posseïa la granja de Santa Susanna a Maella i fou aleshores que es construí l’església i el nou convent dins una línia senzilla, neoclàssica, visible en els murs i el campanar que resten drets. L’Arxiu de Protocols del Roser de Lleida conserva importants escriptures des de la fi del segle XVI fins al 1835, quan s’extingí el monestir amb l’exclaustració general a l’estat.
Depengué inicialment del monestir el poble veí i municipi de la Granja d’Escarp, on es localitzen les restes de l’antiga fortalesa. Dins el terme de Massalcoreig, prop del monestir i a la dreta del Segre, hi ha la caseria de poblament disseminat del Pla d’Escarp.
Les restes arqueològiques
En el terme de Massalcoreig s’han documentat jaciments arqueològics, tot i que no s’han portat a terme excavacions de manera sistemàtica. El jaciment anomenat de los Budells, que correspon a l’edat del bronze, és situat en una elevació molt marcada de forma cònica que s’uneix a la serra de Montllober per un coll, al lloc divisor d’aigües entre el Segre i el Cinca. A mitja altura del vessant E hi ha diverses restes d’estructures d’hàbitat marcades per l’aparició d’arrengleraments de pedres sense treballar. El cim del tossal té una superfície molt reduïda, ocupada totalment per una construcció de planta quadrangular feta també amb carreus sense treballar; s’observa una gran dispersió de materials arqueològics a causa de l’erosió. De la mateixa època és el jaciment de Bellavista, al límit dels termes de Seròs i Massalcoreig, a la zona que li dona el nom. És situat en una elevació que avança sobre la confluència del Segre i el Cinca (al cim hi ha fita de l’Institut Geodèsic i Cadastral). Es tracta d’un lloc d’habitació amb estructures conservades. Al jaciment del Tossal Benito, el cim pla i perfil ovalat que és situat al costat de la carretera local de Massalcoreig i que domina aquesta població, s’ha recollit amb relativa abundància ceràmica a mà, amb les formes característiques de grans tenalles amb decoració plàstica i petites tasses carenades.
Als terrenys plans de la terrassa inferior del Cinca, en el jaciment de les Torrasses, Pita Mercé documenta els vestigis d’una vil·la romana d’època imperial constatada per la presència de ceràmica sigil·lada hispànica.
La història
Malgrat trobar-se en la zona més arabitzada del Segrià, consta que aviat fou repoblat per cristians procedents del N. Segons Villanueva, el 1177 (essent electe bisbe de Lleida Berenguer de Barcelona) el noble Fortun d’Estada concedia terres i possessions als repobladors de Massalcoreig. En una Ordinatio del 1168 no consta la parròquia d’aquest poble, però sí la veïna de Montmeneu, modernament un despoblat del terme de Seròs. Segons el fogatjament del 1365 Massalcoreig pertanyia a l’abat d’Escarp, però segons Monsalvatje, Joan I, a la fi del segle XIV, vengué els seus drets sobre la població a Guillem Ramon de Montcada (dels Montcada barons i després marquesos d’Aitona, que eren senyors del veí poble de Seròs i d’altres llocs de la contrada); al primer terç del segle XVII consta encara com dels marquesos d’Aitona. Segons Ceferí Rocafort, el 1831, a la fi del règim senyorial, era de la jurisdicció del prior d’Escaladei.