i Matadepera | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Matadepera

Municipi
Vallès Occidental

Sumari de l’article

Vista general de Matadepera
© Fototeca.cat
Municipi del Vallès Occidental.
Població: 
8.616 h
[2009]
Extensió: 
25 km2

Situació i presentació

El terme de Matadepera, d’una extensió de 25,19 km 2 , és situat al sector septentrional de la comarca i comprèn el vessant meridional del massís de la serra de Sant Llorenç del Munt (la Mola, 1.104 m d’altitud). A septentrió, el límit municipal amb Mura (Bages) passa pel coll de Prunera i pel pla dels Ginebrons (1.031 m), i la divisòria amb Sant Llorenç Savall, passa per la cova dels Obis i pel turó de les Nou Cabres. A llevant, el límit amb Castellar del Vallès passa per l’obaga del Dalmau, pel Coll Llarg, pel gorg del General, pels Rossos (601 m i 603 m) i per la Muntanyeta, que fa de divisòria, també, amb el municipi de Terrassa. A ponent, el límit termenal corre per la dreta de la riera de les Arenes, que és l’eix hidrogràfic del terme, i per la serra de l’Obac (roca del Corb, 881 m), per la de les Pedritxes (la Moleta, 759 m; turons de Sant Joan, 618 m; i de Roques Blanques, 587 m) i pel turó de Can Candi (460 m), que separa el municipi del de Terrassa. El límit meridional amb aquest darrer municipi coincideix amb el perímetre urbà del poble de Matadepera.

La riera de les Arenes, que solca la part de ponent del municipi, es forma per diversos torrents, sots i canals als vessants orientals del massís de Sant Llorenç. Curs d’aigua estacional, el seu desbordament el 1962, i en menor intensitat el 1971, causà moltes destruccions i nombroses víctimes als nuclis urbans de Terrassa i de Rubí. Com a conseqüència d’aquelles inundacions, la riera fou canalitzada.

El Morral del Drac
© Xevi Varela
Tota la muntanya de Sant Llorenç, de textura geològica parenta de Montserrat, és plena de racons d’una gran bellesa i atractiu excursionista i forma part del Parc Natural del Massís de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Tot i ésser mancat d’agulles com les de Montserrat té també penyals singulars com el morral del Drac o el turó de les Nou Cabres o les Castellasses, i no hi falta tampoc el seu Cavall Bernat, menys altiu que el montserratí. Hi ha nombroses coves (la del Frare, la del Mal Pas, etc.), avencs (de l’Illa, del Muronell) i fonts (del Llor, de la Bauma, de Forriola). Les llegendes i les contalles viuen arrapades a cada racó i es fan història a la cova dels Obis, prop d’on s’han trobat antigues sepultures d’època visigòtica i on es fabricà més modernament moneda falsa.

El terme comprèn, a part el poble i cap de municipi de Matadepera, la quadra i caseria de la Barata i nombroses urbanitzacions, entre les quals destaquen Can Duran, Can Prat, el Cavall Bernat, les Pedritxes, el Pla de Sant Llorenç o els Rourets. A més, hi ha els antics monestirs de Sant Llorenç del Munt i de Santa Agnès i diverses masies.

Pel que fa les comunicacions, per la riba dreta de la riera de les Arenes, paral·lela al seu curs, travessa el terme la carretera local de Terrassa a Talamanca i Navarcles (Bages), que passa pel cap de municipi, d’on surt una altra carretera local que comunica el poble amb Sabadell i Castellar del Vallès. Diverses pistes i camins enllacen les nombroses urbanitzacions.

La població i l’economia

Les primeres dades de què disposem sobre la població (matadeperencs) són les resultants del fogatjament dimanat de la cort de Cervera del 1359, que esmenta a Matadepera 29 focs. El del 1553 n’assenyalà 19. Al segle XVIII la població havia augmentat (el 1719.120 h i el 1787.219 h.). Al llarg del segle XIX la població continuà creixent. Durant el segle XX aquesta tendència al creixement es mantingué. Així, el 1900 hi havia 530 h, 627 h el 1910, 728 h el 1950, 1.075 h el 1970, 1.459 h el 1975, 2.376 h el 1981 i 4.746 h el 1991. Durant el decenni del 1990, aquest creixement continuat es consolidà i s’accel·lerà, de manera que l’any 2001 se censaren 7.197 h i el 2005 7.966 h.

Antigament l’economia es basava en l’explotació dels recursos naturals i agrícoles i la zona forestal ocupava una gran part del terme. Els conreus principals, de secà, eren la vinya, els cereals i les oliveres. A començament del segle XX, els principals sectors industrials del terme eren el del carbó, el del la calç i la construcció.

Modernament, Matadepera ha esdevingut un important nucli residencial i d’estiueig on el sector dels serveis s’ha convertit en la principal activitat econòmica. L’activitat industrial es limita a petites empreses d’alimentació, fusta, suro i de la construcció. S'hi han instal·lat nombroses urbanitzacions de primera o segona residència, cosa que ha suposat un notable augment de la població, sobretot els mesos d’estiu. La proximitat amb Terrassa fa que hi hagi una elevada mobilitat laboral cap a aquesta ciutat, de la qual Matadepera ha esdevingut, gradualment, zona residencial. A Matadepera hi ha un petit mercat setmanal el dijous.

Quant a serveis, l’oferta bàsica d’ensenyament es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat i es disposa, a més, d’una escola municipal de música. Entre els equipaments cal esmentar el camp de golf de La Mola.

El poble de Matadepera

El lloc de Matadepera, que pertanyia al terme del Castell de Terrassa, és documentat el 959 en un pergamí que publicà Miret i Sans. Posteriorment, fou jurisdicció reial. El primer ajuntament del poble (423 m d’altitud) era situat prop de l’antiga església parroquial dedicada a sant Joan, a la dreta de la riera de les Arenes, aigua amunt del poble actual de Matadepera, sota el turó i el collet de Sant Joan. L’indret, conegut amb el nom de la Mata Xica, és vora la masia de Can Roure. Aquesta primera parròquia del terme, que ho fou fins a la primeria del segle XX, és documentada el 1040, any en què fou jurat un testament sacramental. L’església centrava un poblament disseminat de masos, dels quals encara subsisteixen alguns com Can Garrigosa, Can Gorina, Can Pèlags, Can Pobla o Can Torres. Durant el segle XIX s’havia començat a formar un nucli de població al carrer de la Marieta o de la Llagosta, les primeres cases del qual daten del 1772, que es convertí en el poble actual. El 1851 els veïns dels masos esmentats expressaven llur disconformitat al bisbe de Barcelona pel presumible trasllat de la parròquia a aquest nucli de població modern. La nova parròquia, amb l’advocació de la Degollació de Sant Joan Baptista, fou començada a construir a la primeria del segle XX. El nou edifici de l’ajuntament no fou construït fins l’any 1970, vora les escoles municipals.

Matadepera té un important nivell associatiu i una intensa vitalitat cultural i esportiva com ho demostra l’existència d’un gran nombre d’entitats. Cal destacar com a principal dinamitzador i coordinador de les activitats culturals el Patronat Municipal de Cultura.

Entre les principals festivitats cal destacar la festa major d’hivern, que se celebra el 20 de gener, per Sant Sebastià, i tots els actes que giren entorn del pi (grimpada, ball de l’arbre). La festa major d’estiu s’escau la darrera setmana d’agost. Cal esmentar també el Festival Internacional de Música de Matadepera.

Entre els estiuejants il·lustres que hi hagué, cal esmentar el dramaturg Àngel Guimerà, que escriví Maria Rosa mentre residia al carrer de Sant Joan de Matadepera (hi ha una placa que ho commemora).

Altres indrets del terme

Sant Llorenç del Munt

La fita històrica més important del terme de Matadepera i d’un bon sector del Vallès Occidental és el monestir de Sant Llorenç, que dret al cim del casquet de la Mola, a 1 104 m d’altitud, presideix la carenada formada pel Montcau i la Mola, que rep el nom genèric de serra de Sant Llorenç i que es prolonga amb la veïna serra de l’Obac, unida a l’anterior pel coll d’Estenalles formant conjuntament un sector de l’anomenada Serralada Prelitoral.

El monestir de Sant Llorenç del Munt, molt conegut per la seva vistositat des d’una gran part del Vallès i comarques veïnes, és també una de les esglésies romàniques més interessants del segle XI i com a tal visitada i estudiada. El 1987 es va acabar la primera fase de la seva restauració que va consistir en la consolidació de les seves cobertes.

Els orígens del monestir són foscos. La documentació esmenta des del 954 la casa de Sant Llorenç i les esglésies de Sant Llorenç, Santa Maria i Sant Miquel. El fet de ser esmentada tan aviat com una sola església o com a tres ha portat a creure que originàriament hi havia dalt la Mola un nucli anacorètic amb tres esglésies diferents, bé que situades totes en un espai molt reduït. Sembla, però, que preval el criteri d’una sola església amb tres altars o naus ja que des del segle XI, abans de l’erecció de l’església actual, la documentació es refereix sempre a una sola església amb els tres titulars antics.

L’església o esglésies de la Mola eren servides per clergues o eremites sense cap regla definida fins que el monestir de Sant Cugat, entorn del 975, va adquirir del comte Borrell II de Barcelona l’alou de Sant Llorenç per fundar-hi un monestir benedictí. Les vicissituds adverses sofertes pel gran monestir de Sant Cugat, arran de la ràtzia d’Almansor del 985, en la qual és tradició que només es van salvar de les matances i la devastació els monjos santcugatencs que s’havien refugiat a Sant Llorenç, feren que la primera fundació no prosperés. Per això el 1013 els comtes Ramon Borrell i Ermessenda van recuperar el domini alodial de Sant Llorenç mitjançant el retornament del preu fixat vers el 975, i el 1014, amb l’assentiment del bisbe de Barcelona, Deodat, van dotar la casa de Sant Llorenç amb diferents alous entre els quals el de Matadepera i el de la vall de Mur, de Sant Llorenç Savall, perquè el cenobi s’erigís en monestir independent.

Tot seguit s’hi establí una comunitat regida per l’abat Borrell, que va atreure moltes donacions de comtes, nobles i particulars, cosa que permeté d’erigir un nou monestir i la gran església abacial encara subsistent. L’abat que marca el moment més esplendorós del cenobi del Munt és Otger, que va regir la casa, només amb una petita intermitència, entre el 1020 i el 1071.

Aquest edifici, que ha romàs pràcticament inalterat fins els nostres dies, és un monument cabdal del romànic català del període anomenat llombard. Externament mostra una ben marcada planta de creu grega amb un petit creuer amb cúpula o cimbori al seu centre, a la intersecció de la nau amb el creuer; internament, però, aquest és poc perceptible, per la qual cosa l’edifici fa la impressió d’ésser de tres naus i de planta basilical, amb cadascuna de les naus acabades amb el seu respectiu absis, ornat de lesenes i arcuacions llombardes. Per les seves proporcions i solucions arquitectòniques és un edifici notabilíssim, fet amb pedra de muntanya, amb les tres naus cobertes de volta de canó, llevat del creuer, sense arcs torals. La nau central té només dos trams de llarg i, com que hi ha un presbiteri d’un sol tram, el centre del creuer on s’aixeca la cúpula queda pràcticament al centre de l’edificació. La cúpula s’aixeca sobre els arcs que acaben les voltes i es constitueix l’octàgon que li serveix de base amb les trompes, formades per una volta cònica, suportada pels murs i l’arc extrem.

La claror arriba a l’interior a través de nou finestres, dues de les quals al fons de l’absis central i del de migdia respectivament. L’església es comunicava amb l’exterior per quatre portes: les dues més petites són al transsepte; una a la banda del nord, on hi devia haver el cementiri, i l’altra a la del sud, que serveix d’accés al campanar, inacabat i coronat per uns curiosos murs piramidals graonats; les dues més grans se situen l’una a migdia, davant la qual hi ha l’atri o galilea amb restes d’antics sarcòfags, i l’altra a la façana de ponent, on hi ha la porta principal, que té restes al mur que demostren que anava coberta per un porxo. Sobre aquest mur de ponent hi ha també un campanar d’espadanya d’un sol finestral. Són molts els detalls d’estructura dels murs, els nínxols de l’absis major, els arcs formers de separació de les naus i les modalitats constructives que els amants de l’art hi poden admirar.

De l’edifici monàstic primitiu resten només alguns murs vells a l’angle SW del clos ara ocupat per una hostatgeria, refeta sobre edificis més tardans per l’arquitecte Josep M. Ros i Vila entre el 1948 i el 1950. El clos situat entre l’església i l’hostatgeria forma un pati tancat, que amb la galilea devia fer les funcions del claustre, que sembla que mai no es va construir.

Efectivament, poc després de l’empenta donada al monestir pels primers abats, especialment per Otger, aquest va caure en mans de l’abat de Sant Ponç de Tomeres, que amb l’excusa d’aplicar la reforma gregoriana i pel fet de ser monjo d’aquell monestir Sanç Berenguer, germà del comte Ramon Berenguer I de Barcelona, va annexar-se algunes importants abadies catalanes, com Sant Cugat del Vallès, Sant Benet de Bages i Sant Pere de Rodes. Aquesta unió, feta contra la voluntat dels monjos, va portar greus disturbis a la casa del Munt i marca l’inici de la seva decadència. En realitat va durar només dels volts del 1085 al 1095, perquè el monestir va aconseguir de deslliurar-se de la tutela de Tomeres fent causa comuna amb els monjos de Sant Cugat del Vallès, per donació del comte Ramon Berenguer III, el 1098.

El monestir del Munt es va resistir a perdre la seva independència, però una nova donació o autorització de Berenguer, bisbe de Barcelona, del 1099 va confirmar la submissió de Sant Llorenç al monestir de Sant Cugat. En endavant els abats de Sant Llorenç van haver de prestar obediència als de Sant Cugat, que confirmaven les eleccions abacials del monestir del Munt i que vigilaven la disciplina de la casa per mitjà del seus visitadors.

De fet, el monestir de Sant Llorenç havia perdut al llarg del segle XI tota l’empenta inicial, com es comprova pel nombre dels seus monjos: dels 13 que tenia el 1052 va passar a 5 el 1126 i a 7 o 8 al llarg dels segles XII, XIII i l’inici del XIV. Mai més no va tenir els dotze monjos requerits per a ser abadia. Al principi del segle XV (1418) la comunitat es componia de l’abat i quatre monjos i, a partir de l’inici del nomenament dels abats comendataris, el 1505, sols eren dos o tres.

A despit d’això, la casa continuà com a abadia fins el 1608, bé que sense comunitat els darrers temps i en mans d’administradors. L’esmentat any 1608 el monestir i les seves rendes foren units al col·legi seminari de la Congregació Claustral Tarraconense instal·lat a Sant Pau del Camp i des d’aquest moment fins el 1804 tingué sempre algun sacerdot o monjo que hi habitava. El 1809 el saquejaren les tropes de Napoleó i restà abandonat i espoliat fins el 1868, que inicià la seva reconstrucció el sacerdot Mn. Antoni Vergés i Mirassó, fill de Castellar del Vallès i rector de Sant Llorenç Savall. L’església fou novament oberta al culte el 1871, any en què Mn. Vergés publicà una meritòria història del monestir. El 1931 fou declarat monument historicoartístic nacional i el 1947 es creà l’Associació d’Amics de la Muntanya de Sant Llorenç, que curà de la reparació de l’hostatgeria i d’altres millores fetes al vell cenobi de la Mola.

La visita al monestir es pot fer amb vehicle fins a Can Pobla, on hi havia l’antiga parròquia de Sant Esteve de la Vall, documentada el 972, i una residència dels antics abats; ara és un gran casal o castell romàntic, fet aixecar per Antoni de Quadras, creat comte de Sant Llorenç del Munt el 1905. A més de visitar el monestir es pot baixar també fins a Santa Agnès del Munt, una església amb restes d’un antic casal d’ermitans, que es troba al pendent de la canal que s’inicia al morral o cova del Drac. La capella és documentada des del 1341 i consta que hi visqueren eremites fins el 1720. La llegenda popular l’ha vinculada al famós drac que fou portat ací pels moros i mort per un comte de Barcelona, que algú pretén que fou Guifre el Pelós, cansat dels estralls que feia en els pobles i les masies del rodal.

Dins el terme de Matadepera podem esmentar, encara, la caseria de la Barata, que era una antiga quadra, situada a la dreta de la riera de les Arenes, sota el cim de Sant Llorenç del Munt. Hi ha la capella de Sant Roc, que fou construïda al segle XVII (beneïda el 1623). Altres capelles del terme, a part les citades, són la de Sant Joan, construïda el 1923 a Can Torrella, antigament Can Torrella de Baix; la de Nostra Senyora de Montserrat a Torre Badia (Can Prat), del 1936, i la que hi ha al col·legi residència de les religioses de la Sagrada Família, del 1943.

Col·laboració: 
CMC

Llegir més...