OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

el Matarranya

Franja de Ponent

Sumari de l’article

Comarca de la Franja de Ponent.
Població: 
15.825 h
[1996]
Extensió: 
1.646 km2

Cap de comarca, Vall-de-roures. Hom hi distingeix dos paisatges distints: el de la Serralada Prelitoral i el de la depressió de l’Ebre. La Serralada Prelitoral, constituïda per materials eocretacis i liàsics, ocupa el sector SE de la comarca, i pel migdia enllaça amb els ports de Morella. L’espina dorsal d’aquesta muntanya correspon als ports de Beseit, que separen el Matarranya del Baix Ebre, del Montsià i del Baix Maestrat (la Tinença de Benifassà) i que culminen, a 1.396 m alt, al tossal d’Encanader, seguit el puig de la Fontsanta, la mola de Fuell i la punta de l’Ombria, que sobrepassen també el miler de metres. Se’n desprenen la serra de Cirerals (925 m alt) i la seva prolongació, la serra de Ginebrosa (888 m). Una flexió-falla posa en contacte la serralada mesozoica amb la depressió de l’Ebre, que s’inicia a llevant, amb conglomerats oligocènics adossats a les serres. Les argiles i les margues de l’Oligocè, el Miocè i el Pliocè componen el paisatge de la depressió, que davalla escalonadament de 700-800 m a 350-450 formant les graderies d’una plataforma estructural on s’ha encaixat la xarxa hidrogràfica. Els col·lectors de la comarca són dos afluents de l’Ebre: el Guadalop, a ponent, alimentat pels rius Bergantes i de Mesquí i els barrancs de la Canyada, de Calapatar i de vall Rovira (per la dreta) i el de la Canaleta (per l’esquerra), i el Matarranya, al centre, que ha donat nom a la comarca, amb afluents de capçalera, com els rius Ulldemó i de la Pena, i més avall, el de Tastavins per l’esquerra i el d’Algars per la dreta. El clima és mediterrani, amb tendència continental (18°-19°C d’oscil·lació tèrmica), amb mostres clares d’aridesa al NE. La pluviositat de Fondespatla (712 m alt) és d’uns 570 mm anuals, amb màxims els mesos de maig, octubre i desembre i mínims els de juliol, novembre i gener; a Massalió (359 m alt), les precipitacions són minses (340 mm), centrades en els mateixos mesos esmentats suara, però amb el màxim principal per l’octubre i el mínim per l’abril.

La vegetació

Abrigada contra els vents humits de llevant pels ports de Beseit, la comarca presenta un clima sec de tendència continental, al qual correspon una vegetació força xerofítica. La major part del país pertany al domini del carrascar (Quercetum rotundifoliae).

el Matarranya Paisatge prop del pantà de la Pena-roja
© Fototeca.cat
Als indrets més àrids de la terra baixa la vegetació natural dominant devia ésser una màquia de garric i d’arçot (Rhamno-Cocciferetum), mentre que a les terres altes dels ports sembla que té un caràcter natural el bosc de pi roig (Violo-Quercetum pinetosum). La vegetació actual comprèn, a muntanya, sobretot pasturatges secs de jonça, i a les terres d’una altitud baixa i mitjana, brolles de romaní poc denses i erms. Un estrat de pins, sovint esclarissat i baix, cobreix sovint pasturatges i brolles. El caràcter abrupte del relleu determina l’existència de fondalades ombrívoles, on la vegetació té de vegades una esponerositat superior a la normal (boixedes, bosquets de ribera, bardisses, etc.).

Economia i demografia

L’agricultura continua essent la base econòmica de la comarca. El 1989 hom conreava prop de 38.000 ha, primordialment dedicades als conreus llenyosos, com ara l’olivera i l’ametller, del qual destaquen les tendències expansives. L’olivera continua essent el conreu més representatiu de la comarca, i el regadiu és purament testimonial. La vinya i l’ametller són en clar procés de desaparició, talment com la ramaderia, sempre complementària de les explotacions agrícoles —amb l’excepció del porcí i l’aviram—. L’explotació del subsol hi és tradicional, com per exemple l’argila refractària, extreta més activament des del 1954; també hi ha indicis de marbre, lignit i bauxita. Bé que al segle XVIII hi havia una certa tradició tèxtil (llana, lli, seda), actualment hom està creant una indústria vinculada a la ramaderia, principalment al bestiar porcí; la construcció de l’escorxador comarcal, la instal·lació de fàbriques de pinsos i d’indústries càrnies porcines formen part d’aquest procés. És simptomàtic el fet que entre el 1976 i el 1990 hom iniciés gairebé 400 expedients d’activitats ramaderes. La resta de les activitats industrials continua essent escassa. El turisme, actualment en vies de desenvolupament, sobretot a la zona dels Ports de Beseit, és juntament amb la incipient indústria alimentària, una altra aposta de desenvolupament de la comarca. Tot i l’atractiu monumental de Vall-de-roures, el turisme és un potencial econòmic encara per explotar, si bé la precarietat de la xarxa viària ho fa difícil. El desenvolupament econòmic de la comarca es ressent també de la manca d’un nucli funcional que exerceixi decididament de centre comarcal. Com a obres hidràuliques cal esmentar la central d’Arenys, al riu d’Algars, el pantà de la Pena (1919), al riu de la Pena, i el de Beseit (al Matarranya), en projecte. Cal destacar també el millorament de les vies de comunicació al Matarranya, principalment per la N-420, que s’interna a la comarca des de la Terra Alta, passant per Calaceit i continua fins a Alcanyís. Les comunicacions amb el cap comarcal (Vall-de-roures) també han millorat. La xarxa de mercats és poc jerarquitzada: Aiguaviva de Bergantes, Calaceit, Cretes, la Freixneda, Mont-roig de Tastavins i la Vall del Tormo, i àdhuc Vall-de-roures, són mercats de rodalia. Els veritables mercats comarcals són Tortosa i, sobretot, Alcanyís, que centralitzen el comerç de l’oli.

el Matarranya Vista aèria de Pena-roja
© Fototeca.cat
La població, que es beneficiava d’una relativa prosperitat agrària, havia augmentat modernament, fins el 1910, però la davallada econòmica de l’oli i, sobretot, la manca d’industrialització i de turisme, a causa de la seva situació, excèntrica (és l’única comarca del Principat no assequible des de Barcelona amb mitjans col·lectius de transport), feren que la minva de població, de primer lenta, superés el 10% en 1930-40 i 1950-60, i fos de gairebé el 20% en 1960-70. Entre el 1970 (21.215 h) i el 1991 (15.156 h) continuà el procés de despoblació (18.151 h el 1981), com demostra el fet que des del 1910 hagi disminuït el 53,7%. El 1998 la població era de 15.087 h, amb un clar descens de 1.029 h d’ençà del cens del 1991. La densitat de població és de 9,5 h/km2. Els cinc municipis que tenien un cens superior al miler d’habitants concentren la meitat de la població de la comarca: Maella (2.027 h el 1998), Vall-de-roures (1.914 h), Favara de Matarranya (1.239 h), Calaceit (1.232 h) i Nonasp (1.087 h). El cens d’habitatges del 1991 era força il·lustratiu de la situació de despoblament, ja que, tenint en compte que no hi ha cap urbanització, hom comptabilitzava només el 51,3% d’habitatges ocupats de manera permanent, el 38% de destinats a l’ocupació secundària i el 10% de desocupats

La història

De la prehistòria a la romanització

El poblament prehistòric es documenta a través de les pintures rupestres, com les dels Secans de Massalió i del barranc de Calapatar, a Cretes, i de jaciments de sílex de superfície, i sobretot durant la primera edat del ferro, amb poblats hallstàttics (Escodines de Massalió i el Vilallong i el tossal Redó de Calaceit), que vers el segle V aC es transformaren en ibèrics, el més destacat dels quals és el de Sant Antoni de Calaceit. La romanització provocà l’abandonament quasi total dels poblats i l’adopció d’un poblament rural dispers. Hom no coneix cap nucli romà a la comarca.

De l'ocupació musulmana al segle XX

La romanització convertí el primitiu poblament ibèric de Matarranya en una zona d’hàbitat agrícola dispers de la Tarraconense. La comarca pertangué a la taifa de Tortosa i la islamització fou profunda. La definitiva ocupació cristiana (després de la temporal d’Alfons el Bataller el 1131) fou obra de la casa comtal catalana, després de la unió dinàstica catalanoaragonesa. Alfons I el Cast prengué la vall de Roures (1169). A la comarca hi subsistí una part de la població musulmana; fou repoblada per francs i, sobretot, per catalans de Lleida, però la jurisdicció senyorial fou adjudicada al bisbat de Saragossa el 1175 (Vall-de-roures, Beseit, Fondespatla i Mesquí), i a l’orde de Calatrava el 1180 (Maella, Calaceit, la Freixneda, Cretes, la Portellada, Pena-roja de Tastavins, Mont-roig, Nonasp i Favara), sota el fur d’Aragó, i hom utilitzà la moneda jaquesa. La zona restà dins els límits aragonesos en el testament reial del 1248. De tota manera, hi hagué vacil·lacions sobre el límit de la frontera catalanoaragonesa; en són prova d’adjudicacions duplicades de Calaceit, Arenys i Lledó a la casa de Cambrils (1151), de Mont-roig a l’arquebisbat de Tarragona (1185) i el fet que Horta de Sant Joan, Paüls dels Ports, Batea i Algars de primer rebessin el fur d’Aragó i, per pressió dels templers i els hospitalers, fossin cedits a aquests ordes i poblats segons costum de Lleida. La jurisdicció eclesiàstica del territori comportà disputes entre els bisbats de Tortosa i el de Saragossa fins el 1210, que la frontera eclesiàstica de Tortosa, situada des del 1152 al Matarranya, restà fixada al riu d’Algars, i en compensació hom reconegué a Tortosa les parròquies de Cretes, Lledó, Arenys de Lledó i Calaceit ( riu d’Algars). Les revoltes camperoles dels segles XV i XVII foren especialment rellevants a la comarca a causa del predomini del règim senyorial. Gent de l’alt Matarranya repoblaren les zones del Baix Ebre afectades per l’expulsió dels moriscs (1609). L’establiment de l’orde de la Trapa, el 1796, a la comarca comportà la introducció de millores tècniques i l’extensió dels conreus. Fins el 1833 la comarca formà part del partit o corregiment d’Alcanyís; amb la divisió provincial d’aquest any restà inclosa a la província de Terol (excepte Aiguaviva de Bergantes, que fou atribuït al de Castellot, tots els altres llocs depengueren del partit judicial d’Alcanyís). Al segle XIX s’hi desenvolupà una important indústria casolana de teixit de llana, lli i cànem, i foren notables la producció de seda i d’espardenyes i l’explotació de pedreres i de la mina de carbó de Bellmunt (des del 1841); hi hagué fàbriques de paper i un martinet de metalls a Vall-de-roures. De base fonamentalment agrària, el Matarranya se significà, al segle XIX, per la seva adhesió al carlisme. Durant el primer terç del segle XX els camperols del Matarranya s’inclinaren per les idees llibertàries; durant la guerra civil de 1936-39 a la comarca predominà la CNT, i a la majoria de les localitats hom implantà el règim col·lectivista, fins el 1938, que fou ocupada per les tropes de Franco.

Col·laboració: 
JRe

Llegir més...