La geografia
Les aigües de la Mediterrània i de la mar Negra s’uneixen a través dels estrets dels Dardanels i el Bòsfor i la mar de Màrmara. La seva superfície aproximada és d’uns 3.000.000 km2. Des del punt de vista geològic, hom pot considerar-la com una resta del gran geosinclinal terciari anomenat mar de Tetis; és, doncs, una conseqüència de l’orogènia terciària, que originà, a més, la formació de grans sistemes muntanyosos al seu entorn (Pirineus, Alps, Apenins, etc.).
La cubeta mediterrània es formà amb una sèrie d’enormes enfonsaments tectònics —d’origen postmiocènic— localitzats entre la plataforma africana, d’una banda, i el continent eurasiàtic, de l’altra. Les costes, sovint d’origen tectònic, són generalment abruptes, bé que les costes al·luvials abunden també i són degudes, en bona part, als materials arrossegats pels rius. Cap al SE el litoral és baix i planer (Líbia i Egipte en particular). D’altra banda, el desenvolupament de la plataforma continental és relativament escàs. Hi ha, però, algunes excepcions, com el golf del Lleó, Tunísia oriental o una part del litoral valencià. Les costes es ramifiquen en moltes penínsules; entre les més importants cal fer esment de les penínsules Ibèrica, a l’W, itàlica, al centre, i balcànica, més a l’E. Fora d’Europa hi ha la península anatòlica (Àsia), i les de Tunis i Cirenaica, al continent africà. La península itàlica —allargassada del NW al SE i prolongada, en certa manera, per l’illa de Sicília i pel llindar submarí entre aquesta illa i Tunísia— divideix de fet la mar en dues conques principals: l’occidental, fins a l’estret de Gibraltar, i l’oriental, fins a les costes asiàtiques. La situació relativa de les penínsules i les illes dóna lloc a l’existència de mars secundàries: Tirrena, Adriàtica, Jònica, de la Sirte, Egea. Les illes són nombroses: Balears, Còrsega, Sardenya i Sicília a la conca occidental; Xipre, Creta, illes dàlmates, jòniques i de l’Egea a la conca oriental. La profunditat mitjana és d’uns 2.000 m. Els màxims abismes submarins són a les fosses tirrènica i jònica; en aquesta darrera se superen els 5.000 m. L’Adriàtica, per contra, és poc profunda, amb uns 70-80 m de mitjana. El relleu submarí de la conca occidental es caracteritza per una sèrie de fons més aviat planers; l’oriental, contràriament, presenta relleus més escarpats. Molts dels rius principals que desemboquen a la Mediterrània han format amplis deltes, com el Nil, el Roine, el Po i l’Ebre. La formació dels deltes ha estat facilitada en bona part per la poca influència de les marees, l’amplitud de les quals no supera, en general, els 50 cm. En alguns llocs —golfs poc profunds— pot assolir més d’1 metre. A l’estret de Messina la diferència de nivell entre la Tirrena i la Jònica (hi ha un decalatge de sis hores entre la marea de les costes orientals sicilianes i la de les septentrionals) produeix els terribles remolins de corrents de marea, temuts ja pels antics navegants.
Les aigües mediterrànies són bastant calentes i salades. La disposició del relleu, a més a més, en determina en bona part la relativa immobilitat. Hi ha, doncs, una homotèrmia característica i una salinitat relativament forta. La temperatura de les aigües superficials és sovint més alta que la de l’aire, excepte durant l’estiu. A partir de 200-300 m de profunditat la temperatura oscil·la entorn dels 12°-13°C. Les aigües profundes i, per tant, més fredes de l’Atlàntic, que podrien fer variar aquests caràcters homotèrmics, troben en el seu camí cap a la Mediterrània dos obstacles insuperables: el llindar de l’estret de Gibraltar, d’una banda, i, de l’altra, la massa líquida mediterrània molt més salada i, per tant, més pesant. El volum aportat per les precipitacions (uns 31.000 m3/s) i pels rius (uns 7.000 m3/s) representa, aproximadament, una tercera part del volum perdut per evaporació. Aquesta pèrdua enorme és compensada principalment per l’aportació de l’Atlàntic (aigües de superfície) i, en proporció molt menor, per la mar Negra. Això fa que en superfície hi hagi una circulació amb un gradient predominant cap al litoral egipci; un moviment invers i menor d’aigües més salades que circulen entre els 200-500 m de profunditat. A l’estret de Gibraltar estrictament hom nota en superfície un corrent W-E i un corrent més profund E-W.
La salinitat és relativament forta: les causes en són la pobresa d’alimentació en aigua dolça (pluja i rius) i l’evaporació; augmenta cap a l’E i cap al S: 36%o a Gibraltar, 37%o enfront de Niça i 39%o cap al litoral egipci. Hom explica la feble activitat pesquera en bona part per la petitesa de la plataforma continental, la feblesa de les marees i la poca capacitat nutritiva d’aquesta mar. Hi té una certa importància la pesca de tonyines vermelles, sardines i anxoves, entre altres. L’àrea mediterrània es caracteritza per un clima d’hiverns relativament suaus, i estius secs i càlids. La vegetació s’adapta a condicions climàtiques de fet no gaire favorables. Hi predominen els arbres i arbusts de fulla sempre verda i coriàcia. Entre els ports principals hom pot esmentar Marsella i Gènova. A la península Ibèrica, Barcelona, València, Màlaga i Cartagena.
La història
De la prehistòria a la romanització
La relativa uniformitat de les condicions geogràfiques, climàtiques i ecològiques i les facilitats de comunicació marítima feren que tot el món mediterrani tingués, durant una bona part de la prehistòria i durant l’antiguitat, unes característiques comunes, bé que amb matisos diferencials destacats. Molt aviat hi arribaren les novetats de civilització nascudes al Pròxim Orient i, tot seguit, durant el primer mil·lenni aC, amb una gran capacitat de creacions originals, esdevingué el centre de la civilització. Hi ha indicis de poblament des del Paleolític inferior, com també des del Paleolític mitjà, amb l’home de Neandertal. Els vestigis es fan més densos durant el Paleolític superior. Al principi del Neolític (vers el 6000 aC) començaren les relacions marítimes documentades, que tingueren des d’aleshores un gran paper durant tota la història, i Egipte ja es manifestà com una excepció (que continuà), atès que des del punt de vista humà i cultural es mantingué gairebé com una illa, força al marge de les relacions mediterrànies. Entre el 3000 i el 1500 aC, durant les edats del metall (Eneolític i bronze), la recerca i el transport del coure, i tot seguit de l’estany, activaren les relacions marítimes i els contactes. S'accentuà la diversitat entre els territoris de la Mediterrània oriental, amb cultures desenvolupades, i els occidentals, de cultura primitiva. També es començà a manifestar la diversitat de civilitzacions entre el sector nord (europeu) i el meridional (africà), que restà marginat dels nous corrents (sempre, però, amb l’excepció d’Egipte). En el sector oriental, la primera civilització prehistòrica típicament mediterrània aparegué a les illes de l’Egea durant el tercer mil·lenni (cultura ciclàdica) i, tot seguit, a partir del 2000 aC, Creta presentà una civilització molt original i avançada (cultura minoica). Un fenomen molt general foren les infiltracions de pobles indoeuropeus a les tres penínsules mediterrànies: primer a Grècia i després a Itàlia i a Ibèria. Com a resultat d’aquestes invasions, a Grècia sorgí la cultura micènica, amb el poble aqueu, que ja parlava grec (1600-1200 aC). Una segona onada indoeuropea dugué a Grècia els doris, que provocaren una crisi. Quan fou superada, vers el s. VIII, començà a sorgir la civilització grega, que tingué una importància cabdal en la història mediterrània i en la història mundial, sobretot a partir del s. V, quan, rebutjada la invasió persa, es consolidaren les ciutats estat (amb aportacions cabdals, com l’alfabet, la moneda, la filosofia i el pensament, l’art, la literatura, la invenció de la democràcia, etc). Des del s. VIII aC les navegacions i colonitzacions dels fenicis, i tot seguit dels grecs, estengueren per una bona part de la Mediterrània les noves adquisicions de la civilització, de les ribes de la mar Negra fins a l’estret de Gibraltar. D’aquesta acció, i per processos d’aculturació, nasqueren a l’occident les civilitzacions etrusca, al centre d’Itàlia (s. VII-VI aC), i, contemporàniament, la tartèssica d’Andalusia, com també, poc després, la ibèrica, centrada als Països Catalans. Les conquestes d’Alexandre el Gran afavoriren l’extensió de la civilització grega hel·lenística a la part oriental, sobretot a Egipte i a Síria, amb la qual cosa s’establí una certa unitat de llengua grega i de cultura que es mantingué durant segles. Mentrestant, Roma començava a esdevenir el gran centre occidental: d’ençà del s. IV aC dominava una bona part d’Itàlia, i durant el s. III s’enfrontà a Cartago (antiga fundació fenícia, que capitanejava el món semític occidental). Les victòries militars de Roma a la segona guerra Púnica la feren senyora de la Mediterrània occidental, i durant els s. II-I aC arribà a dominar-ne tota la resta. Així nasqué per primera vegada una unitat estatal que comprenia la Mediterrània i les terres adjacents, consolidada a partir del s. I dC. El procés de romanització unificà tot aquest món (extensió del llatí, dels conceptes romans de vida, etc) en un procés que s’afermà durant l’Alt Imperi Romà (segles I-III). Les comunicacions, més fàcils, per terra i per mar, el comerç a llarga distància i el trasllat de gent accentuaren el procés d’unificació. Després de la crisi del s. III dC es començaren a manifestar la puixança de territoris com les Gàl·lies i la zona renana, en detriment de les terres mediterrànies, mentre que amb la caiguda de l’imperi Romà d’Occident s’accentuà la preponderància de la part oriental (sempre latent), i fou creat l’imperi Bizantí, continuador del Romà. Moltes de les realitzacions de l’època romana, però, romangueren a tot el món mediterrani, com l’extensió dels conreus de la vinya i de les oliveres, que des d’aleshores han estat típiques de l’agricultura mediterrània. Les comunicacions marítimes mediterrànies tingueren també un paper decisiu per a l’expansió del cristianisme, a partir del s. II dC.
L’edat mitjana al segle XX
Justinià restablí la unitat de les dues conques mediterrànies, però els seus successors no la pogueren mantenir. Al s. VIII el comerç semblava desaparèixer de la Mediterrània, el moviment econòmic s’orientà cap a Bagdad i la civilització mediterrània s’expandí cap a les zones islàmiques. Des del s. IX diverses ciutats de la península itàlica (Nàpols, Amalfi, Bari i especialment Venècia) comerciaren amb els musulmans de Sicília, del nord d’Àfrica, d’Egipte i d’Àsia Menor (amb fusta, armes i, sobretot, esclaus). Durant els s. XII i XIII, amb les croades, el tràfic entre les dues conques mediterrànies augmentà ràpidament i provocà l’enriquiment de Gènova, Pisa i Provença. Catalunya inicià la seva política d’expansió a la Mediterrània amb la conquesta de Mallorca (1229), València (1238), Sicília (1282) i Sardenya (1321), i arribà fins a Atenes amb la campanya dels almogàvers, mentre, al sud de la conca, eren oberts consolats a Tunis i a Alexandria. Finalment (1442-43), Alfons el Magnànim conquerí Nàpols. Al s. XV la situació canvià: els turcs otomans ocuparen Constantinoble (1453) i el paper de la Mediterrània es reduí, atès que els progressos tècnics portaren el desenvolupament de la navegació cap a la mar del Nord, i Castella i Portugal s’expandiren cap a l’Atlàntic. Amb l’arribada dels holandesos i dels anglesos durant el s. XVI i amb la guerra de Successió d’Espanya, la Gran Bretanya s’assegurà el domini de la Mediterrània (enllaços amb l’Índia). Més tard fou cobejada per Rússia, i això originà la qüestió d’Orient. Al s. XIX alguns esdeveniments modificaren l’estatus mediterrani: l’aparició de vaixells de vapor i l’obertura del canal de Suez (1869) convertiren novament la Mediterrània en la primera ruta entre Europa i l’Extrem Orient. A partir de la fi del s. XIX i començament del XX, s’introduïren a la Mediterrània les rivalitats colonials, que enfrontaren les principals potències europees. Després de la Segona Guerra Mundial (1939-45) la Mediterrània es convertí en un focus de l’estratègia de les grans potències durant la guerra freda: la flota nord-americana substituí, en gran part, l’europea, i la progressiva descolonització dels països musulmans i la creació de l’estat d’Israel l’any 1948 han fet augmentar de forma considerable les tensions a la zona de la Mediterrània. La invasió turca de Xipre (1974) i la seva subsegüent partició han donat lloc a un altre focus de tensió, com ho ha estat també l’actitud desafiant de Líbia envers Occident. Desapareguda l’URSS (1991), la desintegració traumàtica de la Iugoslàvia socialista, als Balcans, i el fort creixement de l’islamisme revolucionari a la ribera S, especialment a Algèria, on té lloc un sagnant conflicte civil, són noves crisis polítiques que afecten la zona. A banda, la condició de mar tancat, l’extensió relativament reduïda i les riberes molt poblades han fet que, des de mitjan s. XX l’estat mediambiental s’hagi deteriorat progressivament. Des del 1976 la majoria dels països riberencs ha elaborat i signat plans i acords destinats a disminuir la contaminació a la Mediterrània i a recuperar-ne el potencial ecològic.
El nom de Mare Nostrum
Els romans van donar el nom de Mare Nostrum a la mar Mediterrània. Hom el registra en passatges de diversos autors (Sal·lusti, Lucà). Modernament torna a ésser emprat, com a sinònim culte de la Mediterrània. A Itàlia fou especialment usat a l’època d’exaltació feixista i durant la campanya de Líbia.