Aquests, seguint l’exemple d’Euclides de Mègara, interpretaren la doctrina socràtica en sentit eleàtic, identificant el seu concepte del bé amb el concepte de l’ens únic de Parmènides i de Zenó. Aquest influí, sobretot, el mètode de confutació per l’absurd, adoptat per Euclides i els seus successors. De llur dialèctica nasqué l’erística, o art de la controvèrsia, que connectava amb certs aspectes inferiors de la sofística de la mateixa època. Els representants més coneguts d’aquesta escola foren —al costat d’Euclides— Eubulides, Diodor Cronos i Estilpó. Plató n'atacà les teories en el seu diàleg Parmènides, on volgué demostrar irònicament que la dialèctica de Zenó emprada pels pensadors megàrics en defensa de l’u podia ésser canviada de signe i anar en contra de la mateixa unitat de Parmènides.