Deixeble, a Barcelona, de Llorens i Barba i de M. Milà i Fontanals (1871-73), el qual el feu hereu de la seva biblioteca i dels seus papers. A Barcelona es guanyà l’amistat duradora d’A. Rubió i Lluch, J. Franquesa i Gomis, J. L. Estelrich, M. Obrador i M. Costa i Llobera, entre d’altres; inicià el seu constant interès per la cultura catalana i publicà el primer escrit, sobre Cervantes poeta (1873). A Madrid (1873-75), on es doctorà, rebé l’empremta de C. Rosell, J. Amador de los Ríos i L. Bardón; restà impermeable al krausisme imperant. El 1874 s’havia llicenciat a Valladolid, on G. Laverde l’emmenà cap a les disputes amb Azcárate i amb La Revilla, origen de l’obra polèmica i bibliogràfica La ciencia española (1876). Seguiren les recerques crítiques i erudites sobre Horacio en España (1877), on donà a conèixer la primerenca oda A Horaci de Costa i Llobera. Per preparar la Historia de los heterodoxos españoles (tres volums, 1881-82), el 1877 anà a Roma —a la Biblioteca Vaticana aplegà materials per al seu renovador estudi Arnaldo de Vilanova, médico catalán del siglo XIII (1879), encabit, després, en els Heterodoxos —, a Nàpols, on inicià l’amistat amb B. Croce, a Florència, a Venècia, a Milà, a París (centre dels hispanistes Morel-Fatio, Meyer i G.Paris), a Bèlgica i a Holanda. Entre els heterodoxos inclogué homes més aviat de frontera ideològica, com els erasmistes, els filojansenistes i els regalistes. Tot i considerar-los com a marginals a la vera cultura hispànica, que ell identificava amb l’estrictament ortodoxa, venia a provar tot el contrari: que aquells representaven una part remarcable d’aquesta cultura. Dels catalans, hi encabí Fèlix d’Urgell i Claudi de Torí, els càtars i valdesos, els fraticels, Turmeda, Masdéu i Amat, Villanueva i Puigblanch, mentre que vindicà R. Llull i R. Sibiuda. Abans de publicar aquesta obra guanyà (1878) la càtedra de literatura espanyola a la Universitat de Madrid; inclogué en el programa les literatures hispanoamericana, catalana i portuguesa. El seu abrandat nacionalisme espanyol li hi feia veure un encuny consemblant, provinent, segons ell, del “geni de la raça” operant damunt la tradició romana i cristiana. Decididament contrari al catalanisme polític, ho palesà només en converses i en lletres privades. Per això ha estat considerat, sense distincions, com a catalanòfil, sobretot des del seu discurs en català als Jocs Florals del 1888. Bé que políticament s’autodefinia com a “tradicionalista”, no s’afilià ni als carlins ni als integristes, entre els quals tingué tants enemics com entre els krausistes. Afiliat a la Unión Católica de Pidal i Mon, el 1883 fou diputat liberal conservador per les Balears, on pronuncià el seu bell discurs sobre R. Llull (1884) i es feu amic dels dos Alcover i de J. M. Quadrado, els papers del qual passaren també a la seva biblioteca. El 1891 fou elegit diputat per Saragossa, i des del 1893, senador, de primer per la Universitat d’Oviedo —fent-li costat Clarín, amb el qual, com també amb Galdós, mantingué una franca amistat, malgrat llurs disparitats ideològiques—, i des del 1899 per l’Academia Española, a la qual havia entrat el 1881, amb un discurs sobre La poesía mística en España , que s’obre amb Llull i es clou amb Verdaguer. Els principals defensats en el discurs d’ingrés a l’Academia de la Historia, De la historia considerada como obra artística (1883), informen tota l’obra que llavors preparava, potser la cabdal de totes, la Historia de las ideas estéticas en España (cinc volums, 1883-91), bé que no li manquen ni exageracions nacionalistes ni alguna lectura i algun comentari apressats. Tot d’autors catalans hi són presents, particularment R. Llull, A. Marc, R. Sibiuda, J. L. Vives, A. de Capmany i els jesuïtes exiliats. Els dos volums finals, sobre l’estètica alemanya, anglesa i francesa, representen una vistent superació del seu nacionalisme inicial. Aquesta Historia... no era encara acabada que ja començà la monumental edició de les Obras de Lope de Vega (15 volums, 1890-1913) i l'Antología de poetas líricos castellanos (13 volums, 1890-1908) —amb pàgines encara ara vàlides sobre la cort d’Alfons IV de Catalunya-Aragó i sobre la poesia de Boscà—, seguida d’una pariona Antología de poetas hispanoamericanos (quatre volums, 1893-95). Director de la Biblioteca Nacional des del 1898, inicià només la publicació de la seva Bibliografía hispano-latina clásica i redactà els Orígenes de la novela (quatre volums, 1905-15), obra que conté remarcables estudis sobre Llull i Turmeda, el Curial i el Tirant. Deixà encertades semblances literàries de Milà, Llorens, Coll i Vehí, Quadrado i V. Llorente, i mantingué una continuada correspondència amb molts escriptors de tots els països de llengua catalana, la qual ell considerà sempre una sola llengua, i ben diferenciada de la provençal.
Marcelino Menendez y Pelayo
© Fototeca.cat
Historiador de la cultura.