S'estén sobre terrenys actualment dessecats del llac de Texcoco. Al llarg del segle XX ha experimentat un creixement demogràfic espectacular, que assolí el seu punt màxim al començament dels noranta del segle XX (de 740.000 h el 1920 passà a 9.815.795 el 1990), amb un lleuger descens els darrers anys de la mateixa dècada. Fins al començament del segle XX el seu desenvolupament espacial s’efectuà, seguint el pla inicial, concèntricament. Cap a la meitat del segle havia començat a allargar-se de nord a sud i després, seguint les principals vies de comunicació. Cap al 1960 cresqué vers l’est i hi foren construïdes colònies d’obrers a la vora del llac de Texcoco. El 1970 havia annexat deu municipis dins la seva aglomeració urbana. Aquest creixement explosiu s’ha produït de manera desordenada i ha causat greus problemes de marginalitat. La situació geogràfica i l’altitud la predisposen especialment a la contaminació atmosfèrica, que ocasiona greus problemes. Els parcs i jardins són abundants. Com a capital nacional és el centre de tots els serveis públics federals. Hi ha una activitat cultural important, i és seu de la Universidad Nacional Autónoma de México i de l’Instituto Politécnico Nacional. També és un dels grans focus de la producció editorial en llengua castellana. Les indústries de transformació ocupen una gran part de la població activa. Les principals són les mecàniques, les químiques, les de muntatge d’automòbils, les elèctriques, les tèxtils, etc. Dins la ciutat les comunicacions s’efectuen fonamentalment per autobús o per metro (inaugurat el 1969). Les comunicacions amb la resta del país són molt desenvolupades tant per ferrocarril i carretera com per via aèria.
La història
Fundada pels asteques a la vora del llac Texcoco el 1385, esdevingué la capital de llur imperi i una de les ciutats més grans i més boniques de l’Amèrica precolombina. El setge del 1520, dut a terme per Hernán Cortés, destruí una bona part de la ciutat, i la resta de grans edificis desaparegué durant els primers anys colonials.
L’església de Santa Prisca (1751-1758), projecte de Diego Durán, és un dels exemples més representatius del barroc hispanocolonial de Mèxic
© B. Llebaria
Cortés planificà una nova ciutat (els castellans n'ocupaven el centre, i els indis, els barris perifèrics) respectant a grans trets les línies asteques (1523), i la ciutat es convertí en la capital del virregnat de Nova Espanya. Des del 1563 Mèxic, amb els seus 80.000 h, eliminà les restes asteques i esdevingué una ciutat totalment colonial tant pel que fa a l’urbanisme com a l’economia. Al segle XVIII adquirí un aire barroc i es transformà també en un centre cultural important. Segons molts testimonis de l’època, superava en població (uns 140.000 habitants quan fou proclamada la independència) i bellesa moltes capitals europees. La desamortització del 1861 modificà profundament la ciutat colonial i aparegué un nou estil més simple i eclèctic que el dels palaus colonials. És el centre dels principals fets històrics de la República. L’any 1985, la ciutat resultà afectada per un gran terratrèmol (7,8 graus de l’escala de Richter) que esfondrà o malmeté nombrosos edificis i provocà unes 20.000 víctimes entre els seus habitants.
El patrimoni arquitectònic
La catedral fou començada al segle XVI i acabada al XIX. Les construccions del segle XVI estilísticament segueixen el renaixement hispànic (esglésies de Jesús i de Santo Domingo). Les dels s. XVII i XVIII són d’un barroc molt carregat (esglésies de la Veracruz, de San Francisco, palau del virrei, etc.). El neoclassicisme dominà la primera meitat del segle XIX (escola de mineria de M. Tolsà). L’obra més important del segle XX és la ciutat universitària. El Museo Nacional de Antropología té magnífiques col·leccions del Mèxic precolombí.