Professor de romanística a Jena, Viena i Bonn. És autor de les darreres grans obres de síntesi de la lingüística romànica: Grammatik der romanischen Sprachen (‘Gramàtica de les llengües romàniques’, 1890-1902) i Romanisches etymologisches Wörterbuch (‘Diccionari etimològic de les llengües romàniques’, 1911; 3a edició, 1935). Fundà la revista Wörter und Sachen (‘Paraules i coses’). La seva darrera obra, Das Katalanische (‘El català’, 1925), és un estudi del català comparat amb el castellà i amb l’occità en què, tot abandonant la posició primitiva de considerar el català com un dialecte de l’occità, posa de tota manera en relleu les majors afinitats lingüístiques entre aquestes dues llengües que entre el català i el castellà. L’obra marcà una fita important en el procés de reconeixement del català com a llengua independent per part de la romanística internacional. Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.