Manuel Milà i Fontanals

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1818 — Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1884)

Manuel Milà i Fontanals

© Fototeca.cat

Filòleg i escriptor.

Germà petit de Pau Milà i Fontanals. El 1827 es traslladà amb la família a Barcelona. Estudià filosofia al seminari de Barcelona i a Cervera i es llicencià en dret als estudis generals de Barcelona. El 1836 publicà una professió de fe romàntica a El Vapor, on començà a escriure en castellà. El 1838 recollí a Algunos estudios literarios les seves primeres produccions, amb algun poema en català. El 1839 viatjà a París i hi estudià, directament sobre els manuscrits, la poesia provençal. El 1845 es llicencià i doctorà en filosofia i lletres, i l’any següent guanyà la càtedra de literatura a la Universitat de Barcelona, des d’on exercí un magisteri fecund.

Publicà treballs importants, d’una novetat absoluta a la península Ibèrica, sobre la cançó tradicional catalana (Romancerillo catalán, 1853; nova edició, molt ampliada, el 1882), la literatura trobadoresca (De los trovadores en España, 1861) i l’epopeia castellana (De la poesía heroico-popular castellana, 1874). El 1857 edità uns Principios de estética —tractat ampliat el 1869—, on recollí les teories del psicologisme escocès i, en certs indrets, les de Kant i Hegel. Simultàniament, es dedicà a la crítica literària i àdhuc a la d’art, i a l’estudi de la literatura catalana, castellana, italiana, francesa, occitana, anglesa i alemanya. Cal remarcar sobretot la seva activitat com a historiador de la literatura catalana medieval. A més dels treballs sobre els trobadors catalans, són importants la seva Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans —premiada als jocs florals del 1865— i articles sobre Ausiàs Marc, les noves rimades, la codolada, el teatre català antic i d’altres. Escriví també articles d’interès sobre la llengua catalana i intervingué en les polèmiques de la darreria del segle XX respecte a la unificació de l’ortografia.

És autor, a més, de poesies en castellà i en català, algunes de les quals —com La complanta d’En Guillem i La cançó del pros Bernat— són molt remarcables. Tot i les seves reticències davant l’ús literari del català, presidí dues vegades (1859 i 1883) els jocs florals i hi defensà l’exclusió del castellà. Presidí l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1861-78) i fou membre de la de Belles Arts i corresponent de l’Academia de la Historia i de l’Academia Española. El seu deixeble Marcelino Menéndez y Pelayo en publicà pòstumament les Obras completas, en vuit volums (1888-96), que ometen bona part de la seva producció. El 1908 foren aplegades en un volum les seves Obres catalanes i el 1959 Martí de Riquer inicià una nova edició crítica de les seves obres més importants.