Estudià lletres a la Universitat de Barcelona i es doctorà a la de Madrid, el 1920, amb la tesi comparatista Influencia de la poesía popular hispanomusulmana en la poesía italiana. Aplegà al Marroc els materials publicats a Textos màgics del nord d’Àfrica (1923). Amb Els textos dels historiadors musulmans referents a la Catalunya carolíngia (1922) inicià l’estudi de les fonts musulmanes referides a Catalunya, que prosseguí a Historiadors aràbics referents a la conquesta catalana (1932; publicat el 1987). Catedràtic d’hebreu a la Universitat de Barcelona des del 1932, malgrat haver guanyat ja la càtedra el 1925. La seva abundant producció (36 llibres i 180 articles) s’ocupa, sobretot, de la història de la ciència àrab i les seves relacions amb la ciència europea medieval —Assaig d’història de les idees físiques i matemàtiques a la Catalunya medieval (1931); Las traducciones orientales de la Biblioteca Catedral de Toledo (1941); Estudios sobre Azarquiel (1943-50); Las tablas astronómicas del rey Pedro el Ceremonioso (1960); diverses edicions, traduccions i estudis sobre l’obra del jueu barceloní Abraham bar Ḥiyya— i de la producció literària dels jueus hispànics —La poesía sagrada hebraicoespañola (1940); Šelomó ibn Gabirol como poeta y filósofo (1945); Yěhudà ha-Leví como poeta y apologista (1947); Literatura hebraicoespañola (1967)—. Publicà també treballs de temàtica lulliana i relatius a les controvèrsies antijudaiques. Traduí al català el Pentateuc (1928-29), en col·laboració amb Carles Cardó, i els llibres dels profetes Isaïes (1935), Jeremies i Baruc (1946).